La pandèmia del coronavirus és visible i les seves conseqüències han afectat de ple la nostra quotidianitat. Ara bé, hi ha altres amenaces que, pel fet de no veure-les a casa nostra, o per no voler-les veure, les hem deixat en segon pla. Així ho exposa el president de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCAR), Miguel Pajares, que publica el llibre Refugiats Climàtics (Raig verd). Assenyala que temporals com el Filomena són un símptoma més de l'escalfament global. Després d'anys amb experiència amb el dret d'asil i refugi, Pajares insisteix que l’emergència climàtica no ha marxat ni ho farà si no es prenen accions contundents, i adverteix que ja hi ha persones que comencen a estar afectades per aquest fenomen: els migrants climàtics.

El president de la CCAR els defineix com a persones que migren principalment, tot i que no ha de ser necessàriament l'únic motiu, perquè els hi ha desaparegut l'hàbitat -generalment rural- on vivien. "Per les sequeres, la persistència de pluges cada cop més torrencials i extemporànies que destrossen els cultius... hi ha un moment en què han de marxar perquè s'estan quedant sense hàbitat", relata. Ara bé, contra el relat "de la invasió migratòria" que defensen els partits d'extrema dreta, Pajares remarca que la majoria de persones es desplacen a les ciutats del seu propi país. "Per cada persona que emigra ara al món, hi ha 10 que deixen les zones rurals i se'n van als suburbis de les grans ciutats", puntualitza.

Per què refugiats climàtics?

El terme que defensa Pajares ve d'una reflexió política: la seva emigració és fruit dels impactes de l'emergència climàtica, i aquests són a causa de la inacció climàtica dels governs, majoritàriament dels països rics. De fet, "gran part de la població més vulnerable al canvi climàtic gairebé no ha contribuït a les emissions de l'efecte hivernacle", segons denuncia el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). "Els governs fa 30 anys que fan pactes climàtics però els incompleixen. Els migrants climàtics són víctimes de la inacció política i això els fa mereixedors de la protecció internacional", denuncia.

Però com es respectaran els drets dels refugiats climàtics, si ja no es respecten els dels refugiats contemplats a la convenció de Ginebra? De fet, i precisament per això, Pajares no aposta per una aposta de la reforma de la convenció de Ginebra sobre refugiats per incloure-hi els climàtics, ja que actualment hi ha "massa governs antiimmigració i refugiats" i la reforma podria suposar una regressió de drets. Per al doctor en antropologia social, la condició de refugiat per als migrants climàtics s'ha d'establir en convencions com en les conferències de la convenció marc sobre el canvi climàtic de Nacions Unides.

Tal com detalla Pajares, actualment la majoria de desplaçaments són interns: al Sahel (Àfrica Occidental) els països més castigats són Mali o Burkina Faso, on ha emigrat el 7% de la població, mentre que de la resta dels països d'Àfrica Occidental, els costaners principalment, només n'ha emigrat el 2%. Els habitants de l'interior del Sahel van a les ciutats costaneres, fet que també passa a l'Àfrica Oriental. "Hi ha emigració climàtica, però és emigració de curta distància. No sabem si part de la migració que rebem a Europa ha fugit dels impactes climàtics perquè al Nord d'Àfrica, Marroc i Argelia la pèrdua de terrenys de cultiu també està molt accelerada per l'escalfament global", reivindica.

Ara bé, Pajares calcula que més endavant començarem a rebre refugiats climàtics que provindran principalment de les ciutats costaneres, que són les que estan rebent ara les migracions climàtiques de la seva zona i que arribarà un moment en el qual hauran d'expulsar població. Un dels factors de la seva migració serà la calor, que serà insuportable en determinats mesos de l'any; un altre serà la falta d'aigua potable; i per últim, la pujada del nivell del mar, que expulsarà molta gent de totes les zones urbanes que es consideren inundables a les costes tropicals. "Serà llavors quan al nord rebrem majors migracions climàtiques", anuncia.

Tot i que no hi ha un càlcul precís, Pajares estima que d'aquí a quatre dècades hi podria haver entre 175 i 300 milions de migrants climàtics. "Això suposarà que s'haurà doblat la població migrant a escala mundial, dada que podem gestionar, però amb millors polítiques migratòries", puntualitza.

És per això que el president de la CCAR considera urgent canviar les polítiques migratòries dels països rics i apostar per fer una gestió internacional de les migracions. "Només el 16% dels refugiats estan en països rics, la resta estan en països pobres i allà no bloquegen les fronteres com fem nosaltres, ni dediquen tants recursos a polítiques frontereres", apunta. Per moltes organitzacions que vetllin pels drets humans, els governs són els que decideixen, bloquegen les fronteres, i les institucions internacionals no poden fer-hi pas res. Això cal revertir-ho abans que les migracions siguin més massives, si no la solució serà cruelment deshumanitzadora: "Si no ho canviem, acabarem matant i disparant contra les barques a les persones que fugen dels seus països", lamenta.

La trampa de les grans corporacions

L'autor subratlla que la lluita de l'emergència climàtica no prosperarà si les polítiques públiques no es reforcen davant del mercat i les grans corporacions. Des de mitjans del 2019, Pajares ha observat dos fenòmens: cada vegada hi ha més governs manifestant-se per tenir millors polítiques climàtiques, però també les multinacionals han declarat els seus compromisos climàtics. "Inclús les petrolieres, després d'haver-se gastat ingents quantitats de diners en negar el canvi climàtic", comenta irònic.

"El que estan intentant és que els governs no els hi imposin les polítiques climàtiques. No ens hem de fiar de les grans corporacions", alerta. És per això que insisteix a desenvolupar polítiques públiques fortes, així com l'energia a les comunitats locals, i a posar límits a les grans corporacions i forçar que els combustibles fòssils es redueixin immediatament.

La bretxa de gènere

Diverses organitzacions, entre elles les Nacions Unides, demostren que la bretxa de gènere és evident en les conseqüències de l'emergència climàtica. "Les dones són les més vinculades a la terra, perquè també són les més properes al nucli familiar. Són les que sostenen els grups familiars, i són les últimes en abandonar el vaixell", relata Pajares. Això provoca que les dones estiguin més temps en els hàbitats que s'estan degradant, el que incrementa la feina al que es veuen sotmeses.

A mesura que els hàbitats es degraden el treball de sostenibilitat és més gran: la distància per anar a buscar aigua pot ser més llarga, i això fa que moltes nenes abandonin les escoles precisament per sumar-se a aquestes feines que cada vegada reclamen més esforços. I, quan finalment es produeix aquest moviment migratori, són les dones les que carreguen amb el grup familiar i les que ho fan en pitjors condicions. A més, quan els desplaçaments són per fenòmens sobtats -inundació, huracà-, les dones també pateixen violència sexual.