El federalisme ha mort. Visca el confederalisme!

El prestigi del federalisme no passa el seu millor moment. I en bona mesura, perquè qui més s’hi havia reivindicat com a tal fins ara (el PSC) n’ha fet una caricatura, fins a tenir personatge propi al programa humorístic Polònia, a TV3. A aquesta anàlisi, un corrent de persones que es reconeixen com a federalistes han afegit el cognom "confederalista" al seu projecte polític. Una manera de distanciar-se del federalisme que podria perfectament encaixar en la Declaració de Granada, que l’any 2013 serví al PSOE per unificar la seva posició en un text de mínims: de la Catalunya de Miquel Iceta a l’Extremadura de Juan Carlos Ibarra.

Sota la mirada de destacats líders progressistes com Xavier Domènech, el cremat líder dels Comuns i mà dreta catalana de Pablo Iglesias; Gerardo Pisarello, tinent d’alcalde Barcelona; i Ricard Gomà, l’exportaveu d’ICV al mateix consistori, l’editorial Icaria ha presentat aquest llibre. I en època de consens, escrit a sis mans diferents: l’historiador ambiental Enric Tello, el catedràtic basc de la UPV-EHU Pedro Ibarra i la també investigadora i membre de Podemos al País Basc Dominique Saillard.

L'exlíder de Catalunya en Comú - Podem, Xavier Domènech, a la presentació del llibre "Nacionalista lo eres tú" (Editorial Icaria).

De fet, la distància envers les posicions socialistes es percep abismal. Tello s’uneix a fer llenya: "Si Sánchez proposa un Estatut per a Catalunya i després vol portar-lo a votació, li hem de dir: una Constitució per Catalunya i un Estat federal per Espanya". I és que aquí radica la seva posició: "Per federar-se, cal ser sobirà i decidir lliurement compartir sobirania”. Per això, tant la seva tesi com la del llibre és que Catalunya necessita un text constitucional propi, que pugui ser canviat tantes vegades desitgi la seva població i que convisqui a un Estat espanyol plurinacional. Afegeix altres elements com un Concert Econòmic propi (talment tenen el País Basc i Navarra), així com aplicar una Llei de Claredat com la canadenca, on fins ara s’han celebrat dos referèndums d’autodeterminació (1980 i 1995, tots dos favorables a la unió).

Però és un camí plegat de mines. Tal com recorda l’activista i exdiputat de la CUP David Fernàndez, la filosofia maragalliana de l'"Escolta Espanya" no ha assolit gaires èxits. Difícil no recordar l’escridassada que s’endugué Fermin Muguruza a la gala dels premis de la Música, quan hi va dedicar el seu guardó a la llibertat d’expressió en defensa del recentment clausurat Egunkaria. "Doncs bé: No mentim si diem que unes 2.500 d’un públic de 3000 es va posar a xiular. I era la gent de la cultura", apunta Fernàndez.