Els comptes de la igualtat no quadren a Espanya, on la taxa de risc de pobresa segueix enquistada per sobre del 21% de la població després de cinc anys de recuperació de les variables macroeconòmiques, un període en què les rendes netes familiars han millorat un 9,6% (de 30.031a 32.929 euros entre 2014 i 2018) mentre que el PIB creixia un 16,4% en passar de 1,037 a 1,208 bilions).

A aquest gripat del sistema de distribució de les rendes, en què la precarització del mercat laboral conviu amb un desconegut augment dels guanys empresarials, se li afegeixen altres tendències inquietants, com la que, segons l'Enquesta de Condicions de Vida de l'INE ( Institut Nacional d'Estadística), indica que el risc de caure en una situació de pobresa és ara més gran que en plena crisi en tots els sectors socials, inclosos els treballadors, i en totes les franges d'edat, llevat de la de 30 a 44 anys.

En aquest context, i després d'haver pres el Congrés en consideració la passada legislatura la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) de CCOO i UGT per implantar una renda bàsica garantida de 426 euros mensuals amb l'únic vot en contra de PP i Ciutadans, l'Airef, l'Autoritat de Responsabilitat Fiscal, ha obert en canal el debat a posar sobre la taula diverses alternatives entre les que s'inclou una compatible amb el treball que, amb un cost màxim de 3.500 milions d'euros, resulta sostenible i permetria reduir en gairebé dos terços el volum de persones en situació de pobresa en un país en què 600.000 llars no tenen ingressos.

Els plantejaments de l'Airef redueixen notablement els dels sindicats, coincideixen els economistes José Martínez Albertos i Eduardo Garzón. En aquest sentit, l'organisme de supervisió li atribueix un "cost fiscal estimat per 2017 de més de 7.000 milions d'euros, amb màxims que arribarien als 11.000 milions en situacions de crisi greus i prolongades i amb risc d'un efecte crida que l'elevaria a 2.600 milions".

El mercat laboral del segle XXI

L'objectiu de tots dos models consisteix a "instaurar una renda d'últim recurs que protegeixi les llars que no tenen accés a les rendes del mercat laboral", explica el primer, mentre el segon matisa com la renda universal, que era l'opció de CCOO i UGT, "garantiria un ingrés mínim per a tots els ciutadans, independentment de la seva renda" mentre la bàsica o condicionada, que és la que defensa l'Airef, "va dirigida a persones que no compleixen determinats criteris de renda, com a complement".

Els economistes també coincideixen a assenyalar els tres motius principals que aconsellen posar en marxa una mesura d'aquest tipus, tots ells relacionats amb el buidatge de l'oferta de mà d'obra que està provocant la deriva del mercat laboral del segle XXI: es tracta de les conseqüències de la deslocalització de processos productius, de la digitalització i la robotització de l'economia i, finalment, de la neoliberalització de les polítiques econòmiques, la combinació comença a dificultar l'accés a uns ingressos mínims a alguns sectors de la població.

Així, el trasllat de processos productius cap a països amb normatives fiscals i ambientals més laxes que les occidentals, i amb mà d'obra més barata, "genera un buit laboral per a la gent amb poca formació" tecnològica, explica Garzón.

Aquest sector dels treballadors també és el principal perjudicat per la progressiva assumpció per robots de tasques de caràcter sistemàtic, una cosa que ja passa en tres de cada quatre empreses a Espanya. I, paral·lelament, l'extensió de les polítiques neoliberals està tenint com a conseqüència una major concentració de les rendes i de la riquesa i alhora la 'poda' de l'Estat redueix la capacitat de creació d'ocupació pública.

Un sistema "desestructurat i erràtic"

"Es tracta de respondre a les conseqüències d'un mercat de treball cada vegada més volàtil", anota Martínez Albertos, que crida l'atenció sobre un aspecte paradoxal: "A Espanya tenim un sistema de rendes mínimes molt fragmentat, desestructurat i erràtic" l'elevada "condicionalitat"  del qual és, almenys en part, "una de les causes de l'augment de la desigualtat" després de la crisi.

"La gent desconeix a quines rendes pot accedir i on ha de buscar-les, i després es troba amb el problema de complir tots els requisits i documentar-los", afegeix. N'hi ha una per a qui ha esgotat l'atur, altres per càrregues familiars i existeixen les pensions no contributives, entre d'altres models, mentre els ajuntaments donen ajudes d'emergència i cadascuna de les 17 comunitats autònomes té el seu propi salari social, entre els quals destaca el basc, que pot arribar als 959 euros mensuals.

D'altra banda, anota, "el monitoratge d'aquest magma de rendes d'últim recurs, en la qual les administracions controlen el compliment de requisits, no és eficient". Segons l¡Airef, el reemplaçament d'aquestes ajudes per centralitzar totes en la renda bàsica generaria un estalvi de 2.000 milions d'euros anuals.

Conflictivitat potencial

No obstant això, i malgrat que "un dels avantatges de la renda bàsica consisteix a abandonar el condicionament i el monitoratge de la situació de la gent", adverteix que la seva supressió, i fins i tot la seva reducció, "tenen una mica de potencial conflictivitat en societats complexes, on no és impopular que l'accés a serveis com la sanitat sigui universal però sí que ho és el lliurament de diners", el que pot qüestionar" el suport de les classes mitjanes al sistema públic "que consideren que mantenen.

En aquest sentit, Garzón es mostra "partidari que si l'Estat va a donar diners ho faci a canvi de treball, d'alguna tasca, i aquí s'obren camps en els quals el país és deficitari com les cures del medi ambient, de la vida, dels espais urbans o de l'oci, per exemple". Finalment, tots dos coincideixen que una injecció d'aquest tipus resultaria estimulant per a l'economia, ja que elevaria els nivells de consum dels potencials perceptors.