Dia de l'Orgull LGTBI Sexili: marxar a estudiar a Barcelona per a no ser l’únic gai (o lesbiana) que coneixes

És un neologisme: sexili. Marxar de casa teva per trobar un lloc on desenvolupar la teva sexualitat. Lliurement. I tot i celebrar amb la diada de l’Orgull, el 28 de juny, aquestes migracions internes per raó de l’orientació sexual encara són una realitat. “Fixa’t, a l’institut no coneixia ningú que fos gai o lesbiana”. Parla Eric Alonso (Reus, 1987), posant de manifest un punt comú a moltíssims adolescents LGTBIQ+: la sensació de ser l’únic entre les seves amistats i la gent de la seva edat, del barri... “Més endavant sí que he conegut altres estudiants d’aquell temps que han sortit de l’armari, però que llavors estaven dins”, afegeix. Alonso va marxar al campus de la UAB a estudiar Biologia, amb 18 anys. Concretament a La Vila Universitària (la residència de l’“autònoma”), on es va trobar amb 4.000 joves i amb la seva identitat sexual.

Eric Alonso.

Jove que amb 18 anys marxa a estudiar a Barcelona

D’aquesta manera, probablement el perfil de sexili més estès sigui el del jove que, en acabar el Batxillerat, marxa de casa per seguir els estudis a una ciutat més gran. Coincideixen aquí factors com la majoria d’edat; la carrera universitària o altre tipus d’estudis i propostes laborals; i el descobriment i desenvolupament sexual propi de la joventut. Ja sigui una decisió presa conscient o inconscientment, marxar a espais demogràficament més grans és obrir el ventall de conèixer persones versemblants. Aragó matisa, en tot cas, que el sexili també té un factor de classe: “No tothom s’ho pot permetre econòmicament”.

“Sexili frustrat”: no encaixar amb el mercat sexual de Barcelona

Però fer el salt a Barcelona no significa automàticament el desenvolupament d’una vida sexo-afectiva plena. “L’imaginari que transmet la capital és que tothom està molt catxes i tothom folla molt. I de fet, fent la investigació he vist que molta gent manifestava certa ànsia per recuperar el temps perdut”. Tenir el sexe que no havien tingut. “Molta gent arribava pensant: tindré un munt experiències sexuals...”. Tant és així que discoteques com Arena i Metro han estat una passa ineludible per a diverses generacions de nouvinguts a la ciutat. Ara bé, alerta Aragó: “Malgrat et porti a moltes relacions, també seran molt superficials. No arriben ni a cert nivell d’amistat!”.

Bernat Aragó.

“Jo vull entrar-li a un en un bar i que no em trenqui la cara si és hetero”

Eric Alonso, qui també és militant del col·lectiu Crida LGTBI, aprofundeix en aquesta línia de contradicció sobre la xarxa de socialització irradiada des del Gayxample. “En part és del tot necessària, ja que són espais segurs i lliures de LGTBIfòbia. Que les alternatives siguin discoteques ‘hetero’ i igual de consumistes... Vaja! Tampoc em resol res”. De fet, Alonso apunta ara cap a una qüestió fonamental en les vivències de qualsevol adolescent gai: “Jo el que vull és entrar-li a un tio en un bar i que no passi res si és hetero. Vaja, que no em vulgui trencar la cara!”. I explica com a Reus no hi havia ni bars ni discoteques d’ambient. “Arribar a Barcelona va ser glòria bendita”, afirma. I no només per tenir més referents, sinó també per poder accedir a un grup de joves amb una preocupació política similar. Com en el seu cas és la Crida LGTBI, on la meitat de la militància prové de fora de Barcelona.

Lesbianes: doblement invisibilitzades

Un altre element diferencial és la discriminació que pateixen les dones lesbianes, a les quals no els afecta de la mateixa forma aquesta tendència de sexili. “Les dones pateixen una invisibilització constant”, apunta Aragó, “ja que l’imaginari que transmet Barcelona és el d’una comunitat d’homes gais”. Per tant, els referents lèsbics que irradia Gayxample o el mainstream LGTBI de Barcelona són infinitament menors. Que la diada d’avui sigui verbalitzada per molta gent com l’Orgull Gai, i no pas l’Orgull LGTBIQ+, n’és un bon exemple. Que homes musculats damunt una carrossa siguin la imatge més icònica del 28-J, un altre.