La celebració de l'aprovació de l'amnistia, el pacte per constituir la Mesa del nou Parlament o la rebuda als exiliats de Suïssa pel cas Tsunami Democràtic són tres postals que semblaven mostrar com l'independentisme -o, si més no, una part significativa del moviment- havia refet ponts. La decisió d'ERC d'investir el socialista Salvador Illa com a president de la Generalitat ha esvaït el miratge i la tensió ha tornat a augmentar uns quants volts en l'espai que ha marcat la política catalana en la darrera dècada.

Especialment Junts i l'ANC han criticat amb molta duresa els republicans pel seu acord amb el PSC, uns retrets als quals també s'han sumat la CUP i, encara que de manera més matisada, Òmnium Cultural. Alhora, el "sí" a Illa no deixa de mostrar com Esquerra ha optat per actuar com un partit políticament autònom i assumir que, definitivament, l'etapa del Procés queda enrere, com havien constatat els resultats de les eleccions al Parlament del 12 de maig. 

Sigui com sigui, el conjunt de l'independentisme arriba desmobilitzat, tensionat, amb retrets i més dividit que mai al debat d'investidura que hauria de culminar el retorn del PSC a la presidència de la Generalitat després de 14 anys. El ple es convocarà per dijous, però pot quedar ajornat en funció del que succeeixi amb Puigdemont i la seva probable detenció.

Aquest mateix dilluns, l'executiva d'ERC va reclamar a Carles Puigdemont una rectificació i una disculpa per la carta que l'expresident va publicar dissabte en entendre que vinculava la seva detenció si torna a Catalunya al "sí" a la investidura d'Illa. Tot i que el secretari general de Junts, Jordi Turull, ha negat que Puigdemont digués això i hagi evitat disculpar-se, la tensió entre les dues formacions ha tornat a elevar-se significativament. Directament Turull ha acusat ERC de tenir "problemes de comprensió lectora".

En el rerefons dels dards creuats no es pot amagar que el "sí" dels republicans a l'acord amb el PSC ha fet saltar pels aires l'estratègia política dels juntaires, que a curt termini passava per una repetició electoral. Ho admetia el propi Puigdemont dissabte, ja que en la seva missiva va comentar que "abans de donar els vots per a un govern del PSC a Catalunya calia explorar altres alternatives, inclosa la repetició electoral en noves condicions". Per a ell, el del PSC serà un executiu de "caràcter espanyolista".

En la seva rèplica, l'executiva d'ERC afegia que és "obvi" que Junts per Catalunya i "l'entorn polític de Puigdemont" consideren que la decisió de les seves bases és "perjudicial pels seus interessos electorals". Així mateix, demanava a les organitzacions i entitats cíviques que "respectin la militància i el procés democràticament impecable", en una clara referència a l'ANC.

Després del "sí" a l'acord amb el PSC, l'entitat va manifestar que la "deriva" dels republicans "afebleix greument el moviment independentista" i concloïa que "la història jutjarà" els dirigents de la formació. I, posteriorment, va donar suport a la mobilització contra l'acord que els CDR havien convocat per dilluns, si bé finalment va canviar d'opinió i els mateixos CDR van tirar enrere la manifestació.

La realitat és que si l'anterior direcció de l'ANC va caracteritzar-se per un discurs marcadament antipartits i va intentar impulsar sense èxit una candidatura al Parlament -l'anomenada llista cívica-, l'actual executiva presidida per Lluís Llach fa bandera dels atacs a ERC i, molt sovint, s'alinea amb les tesis de Puigdemont i Junts. També la CUP i Òmnium -per a qui la investidura d'Illa no era la "seva opció- han lamentat el "sí" al PSC.

L'eterna pugna electoral

Conscient que aconseguir la investidura de Puigdemont era impossible -el PSC havia manifestat que en cap cas s'abstindria per permetre-la-, l'única carta de la formació passava per pressionar ERC per torpedinar un acord amb els socialistes que derivés en una repetició electoral. Uns nous comicis on, fins i tot, somiava amb una candidatura unitària, emulant l'experiència de Junts pel Sí, una opció que els republicans ni tan sols van contemplar.

Un cop aquest escenari s'ha fet impossible, Junts pretén accentuar el desgast d'ERC, amb l'aspiració de captar part del seu electorat. Així, el partit s'ha proclamat com la "força referent de l'independentisme" i assegura que buscarà la "transversalitat i la centralitat" perquè el moviment "torni a estar en condicions de governar Catalunya tant aviat com sigui possible". Tot i que als comicis al Parlament del 12-M Junts va aguantar el tipus, a les europees del mes següent va perdre més de mig milió de vots amb relació a les anteriors eleccions comunitàries, de manera que també pateix un desgast significatiu.

ERC, al seu torn, pretén dedicar els propers mesos a recosir el partit i a redefinir una nova estratègia en el congrés nacional del 30 de novembre, després del pèssim darrer cicle electoral que ha viscut, amb pèrdues de centenars de milers de vots a cada un dels comicis. Alhora, busca culminar els acords tancats amb els socialistes -especialment el del finançament- per recuperar suports, en un context en què bona part de la ciutadania ja ha assumit que el moment polític està molt allunyat del 2017 i els moments més intensos del Procés. Un canvi en el finançament que, si s'acaba confirmant, anirà més enllà del que va pactar Junts amb el PSOE a canvi de votar "sí" a la darrera investidura de Pedro Sánchez.

Miratge d'unitat

Fins a la culminació de l'acord entre republicans i socialistes, l'independentisme havia aconseguit viure uns mesos de certa calma, en què s'havien refet alguns dels ponts trencats els últims anys. Segurament el moment culminant d'això va ser la constitució del Parlament, el passat 10 de juny, en què un acord d'última hora entre Junts, ERC i la CUP va permetre atorgar la presidència de la Mesa a Josep Rull i garantir la majoria independentista -quatre a tres- a l'òrgan rector de la cambra.

Paral·lelament, bona part del sobiranisme -amb l'excepció de l'ANC- va celebrar conjuntament al maig l'aprovació definitiva de la Llei d'amnistia, amb l'argument que havia estat una "conquesta col·lectiva", i fa poques setmanes també va aplegar-se per rebre en el seu retorn a Catalunya els encausats del cas Tsunami, després que s'arxivés la causa. A més a més, s'havien celebrat reunions -algunes justament a Ginebra- per traçar una mínima estratègia compartida, que de ben segur no tindran continuïtat a curt termini amb la imminent constitució del nou Govern.

No es pot obviar que els darrers anys la divisió entre Junts i ERC ha estat constant, amb una repetida seqüència de desacords que van culminar l'octubre de 2022, quan les bases del primer partit van aprovar-ne la sortida del Govern d'Aragonès.

Fort retrocés a les urnes

Tots aquests moviments havien arribat després que les dues cites amb les urnes d'aquest 2024 -autonòmiques del maig i europees del juny- constatessin una desmobilització independentista que es va traduir en una notable pèrdua de suport i en una major atomització del moviment, que ha virat de manera significativa cap a la dreta. Els comicis al Parlament del 12-M van suposar que l'independentisme perdés per primer cop la majoria absoluta en escons a la cambra des de l'esclat del Procés, el 2012.

A més a més, amb una suma global de tot just 1,36 milions de vots, la pèrdua absoluta de sufragis s'elevava a 720.000 amb relació al sostre de 2,08 assolits el 21 de desembre de 2017. La caiguda va ser menor -de 81.000 vots- si la comparació es feia amb les eleccions al Parlament del 2021, però en aquella ocasió la cita va estar marcada per la pandèmia i per una participació clarament inferior. Durant el 2023, l'independentisme ja s'havia deixat el 40% dels sufragis a la generals -va passar d'1,65 milions de vots a 986.000- i 300.000 paperetes a les municipals -va quedar-se en 1,26 milions-.

Paral·lelament, el moviment ha girat clarament a la dreta. Al Parlament, mentre ERC va perdre prop del 30% dels vots rebuts el 2021 -178.000- i la CUP un terç -62.000-, Junts en va guanyar 105.000 i l'extrema dreta d'Aliança Catalana, 118.302, uns resultats que li van permetre estrenar-se a la cambra amb dos parlamentaris.

No es pot menystenir que Junts s'ha apropat al discurs de l'extrema dreta en qüestions de seguretat o immigració, mentre que en fiscalitat ha adoptat les receptes clàssiques de la dreta liberal o neoliberal, demanant la rebaixa dels impostos a les rendes altes. Alhora, la pèrdua de vots d'ERC i la CUP s'explica tant pel pas a l'abstenció dels seus antics votants com per optar pel PSC en aquesta ocasió, en el cas de desenes de milers 'antics votants republicans.

El retrocés va accentuar-se a les europees del 9 de juny, quan entre Junts i ERC tot just van reunir 780.000 sufragis, menys de la meitat dels obtinguts el 2019. Per tot plegat, la investidura d'Illa es produirà en el moment en què l'independentisme compta amb menys diputats al Parlament i menys suport electoral des de l'esclat del Procés i també quan es troba dividit en més opcions a la cambra -quatre partits i per primera vegada un d'extrema dreta-. La no consecució del seu objectiu final, com és un Estat propi per a Catalunya, explica també que part del moviment hagi optat per engruixir l'abstenció.

Malgrat que hi hagi elements que haurien de requerir una estratègia compartida, com ara la sortida de Catalunya del règim comú de finançament -que necessita dels vots de Junts al Congrés- o l'aplicació completa de l'amnistia al conjunt de represaliats -començant per Carles Puigdemont-, ara mateix aquest horitzó sembla del tot improbable i és més que probable que encarem mesos de retrets i pugna partidista. D'altra banda, un fet comprensible si entenem que l'etapa del Procés ara sí que s'ha acabat.