Potser perquè els esportistes persegueixen somnis, encara que els diguin que són impossibles. Com pensar en una medalla olímpica als tretze anys –a Barcelona–. Com aventurar-se a creure en una vida millor als vint –a Líbia–. I pujar en un cayuco i naufragar i ser rescatat i arribar a Barcelona. Potser per això, la Blume era un bon lloc. Si havia albergat el somni olímpic, també podria acollir el somni d'una nova vida a Europa.

La Blume. Així és com tots anomenen, ras i curt, el Centre de Tecnificació Esportiva Joaquim Blume. A només uns carrers de la capital catalana (just quan Barcelona es converteix a Esplugues de Llobregat), aquest campus aglutina la residència d'esportistes, l'Institut Joaquim Blume, i el complex poliesportiu on els millors joves esportistes catalans es preparen per a un futur il·lusionant.

No obstant això, el del 2018 passarà a ser l'estiu en què la Blume es va reconvertir. Ho va fer quan el vaixell de Proactiva Open Arms, amb 60 persones rescatades d'un naufragi al Mediterrani, va arribar a les costes espanyoles després que els governs d'Itàlia i de Malta li prohibissin l'entrada a sengles ports molt més propers. Tres dies de travessa més tard, amb tots els perills que comporta, la navegació arribava al port de Barcelona. 50 de les 60 persones eren homes, i han estat traslladats a la Blume, mentre que les altres 10 dones i menors van ser acollits en centres diferents.

Arribar a la Blume és una fita en si mateixa. Arribar-hi implica per a un adolescent unes elevades dosis de sacrifici a contracorrent en un entorn al qual la motivació i l'esforç no sempre són reconeguts. Però tot canvia aquí dins: és un nou començament, per primera vegada en un camí escollit.

Quan aquest dimecres, sota el sol de justícia de les quatre de la tarda (que tot i així, segur que cremava menys que al mig de l'oceà) els 50 joves rescatats travessaven el llindar de la Blume, també per a ells començava una nova oportunitat. La seva beca, no obstant això, només durarà 45 dies, el temps que dura el permís especial humanitari per part del Ministeri de l'Interior, durant el qual podran passar examen mèdic així com rebre assistència legal i sol·licitar asil si és el cas.

Entrant a la residència, a mà dreta, hi ha la Paret d'Honor. Allí hi són els noms dels esportistes que com tu van passar per la Blume i van ser olímpics. I és que després de la felicitat per haver-ho aconseguit, a l'esportista de seguida li entra aquest esglai cada vegada que es para davant el mur de les aspiracions. Les metes pressionen, el temps sempre és curt. Més si l’objectiu és reunir-se amb sers estimats o aconseguir l'asil.

No és una crisi de migrants, sinó de drets humans

"Al mar no hi ha migrants. Només hi ha navegants o nàufrags. El que rescatem són simplement vides en perill". Són paraules d'Òscar Camps, director i fundador de Proactiva Open Arms. Està cansat d'escoltar l'expressió "crisi de migrants" quan en realitat és una crisi de drets humans, denuncia. Ho diu en la roda de premsa immediatament posterior a l'arribada de les persones rescatades a la residència Joaquim Blume, després d'haver estat atesos durant sis hores pels serveis bàsics de metges, haver rebut menjar i aigua. Les provisions ja escassejaven en l'embarcació, sotmesa a un viatge molt més llarg del previst.

En el que va d'any es comptabilitzen 1.400 morts al Mediterrani. Només des del 27 de juny s'hi han ofegat 270 persones. I és que mentre el buc d'Open Arms posava rumb a Espanya després de ser rebutjat pels governs italià i maltès, aquests retenien als seus respectius ports els vaixells de les altres dues úniques organitzacions que operen a la zona marítima. Per això Camps diu que venir fins a aquí els ha costat molt més que 4.500 litres de gasoil al dia. "Venir aquí ens ha costat quatre dies i 300 morts. I tornar allí ens en costarà probablement d'altres", declara.

De la mateixa manera, es podria mesurar la Blume en xifres però no seria suficient: és un recinte de 26.997 m2, a l'institut hi estudien més de 200 alumnes, i la residència té 144 llits, disposa d'un restaurant i cuina pròpia, una zona comuna de descans amb sofàs i televisió, billars, una biblioteca. Però això no explicaria l'ànima de la Blume.

La primera inauguració va ser el 1962, només tres anys després de la tràgica mort de Joaquim Blume, el millor gimnasta de la història (almenys fins llavors), que va guanyar totes les possibles medalles entre els 15 i els 25 anys, excepte la medalla olímpica. Era el favorit per a Hèlsinki 52 fins al boicot d'Espanya a la presència de la URSS als Jocs, i la carrera i la vida d’en Joaquim Blume es van veure interrompudes quan es va estavellar l'avió en què viatjava a una concentració a Canàries, poc abans de Melbourne 56. El centre de tecnificació esportiva, que porta el nom el seu honor, va ser resituat i modernitzat a principis dels noranta, durant els anys pre Barcelona 92. La Blume és un pas previ al Centre d’Alt Rendiment (el CAR de Sant Cugat). La Blume és la primera aposta pel jove esportista, és la primera vegada que creuen en tu.

Ara, en ser estiu, no queda cap esportista a la residència; aquest any han fet tornar tots a casa seva durant les vacances. Però el personal que sí que segueix treballant a la residència, a l'institut i al complex esportiu es preparava avui per a la gran arribada. Personal de Creu Roja reforçarà totes les tasques derivades de la presència d'aquestes 50 persones extra.

Amb tot, un terç de les disciplines esportives que entrenen de forma permanent a la Blume mantenen activitat aquest estiu (tres de les nou): el pentatló fa un campus d'estiu, el Club de Natació Kallipolis entrena a la piscina, i l'esgrima imparteix un curs especial de tècnic esportiu. Tot els entrenadors veuen amb bons ulls l'arribada de les persones rescatades i asseguren que no alterarà l'activitat normal del centre.

"Em sento súper orgullosa que una entitat de la qual he format part aculli persones supervivents d'un naufragi", ha celebrat Alba Gutiérrez, exatleta que va viure a la Blume durant tota la seva etapa d'institut amb una beca de pentatló modern (natació, carrera, tir, esgrima i hípica). La seva llavors companya d'equip, Marta García, va un pas més enllà: "Qualsevol lloc públic que tingui espai per acollir hauria de fer-ho. Per als esportistes de la Blume, crec que encara que pot ser impactant, els farà veure una realitat d'allí fora, persones amb dificultats molt majors a les seves, i això els obrirà els ulls".

Malgrat que els migrants es queden a la residència i no faran ús de l'institut o del poliesportiu, tot això forma part del mateix Centre de Tecnificació Esportiva, i ells tindran per descomptat lliure albir, per la qual cosa al final tots els habitants de la Blume cohabitaran el complex i els seus jardins.

Per part dels professors, també es veu amb bons ulls la decisió, que és en última instància de la Generalitat, titular del centre que gestiona el Consell Català de l'Esport. El sentiment general entre els docents és que les vides humanes estan damunt de la política i esperen que el centre pel qual treballen sigui un exemple a altres institucions i infraestructures.

"Els esportistes són gent oberta. Un dels valors de l'esport és aprendre a conviure. La interacció entre els uns i els altres pot ser molt positiva", valora la professora de llengua recentment prejubilada, Dolors Arqués. Però afegeix: "És una solució que em sembla molt ètica i molt bonica però que ha de ser temporal. És importantíssim anar el fons de la qüestió, trobar la solució perquè els vaixells no hagin de rescatar persones, perquè el mar no sigui un cementiri."

Un viatge d'anada i tornada

Aquesta solució sigui probablement la cerca de les causes en lloc de pal·liar les conseqüències. Proactiva Open Arms ho sap. El més immediat és salvar vides, però a més, en paral·lel, va forjant un treball a més llarg termini.

Mentre al matí arribava el vaixell de Open Arms al port de Barcelona, a només uns quilòmetres, a la tarda, en un polígon de Viladecans, 25 voluntaris es trobaven en un magatzem replet de material informàtic de Nasco Feeding Minds, una ONG que té com a objectiu l'alfabetització digital de nens i nenes de Ghana. Al gener de 2017, va establir un acord de col·laboració amb Proactiva OpenArms. L'organització d'Òscar Camps rescata del mar a refugiats que es dirigeixen a Europa fugint de conflictes bèl·lics, persecució o pobresa. Nasco busca que no sigui necessari fugir del país. Objectius complementaris.

La iniciativa sorgeix d'Ousman Umar, que va deixar l'escola i el seu poble natal als nou anys per treballar. Va decidir emprendre en solitari un viatge cap a Europa, creuant el desert amb una màfia de tràfic de persones. De 46 que van iniciar el viatge, només sis van arribar a la destinació final. A Líbia va treballar durant cinc anys, fins a aconseguir els diners necessaris per reprendre el seu camí. Finalment va arribar a Espanya arriscant la seva vida en una pastera. A Barcelona una família el va acollir i va poder accedir a una educació. De ser pràcticament analfabet, en 10 anys va arribar a la universitat.

"La història de Ousman és una d'aquestes iniciatives utòpiques, ideals... És un repte (l'alfabetització a Ghana) tan inabastable com fonamental" ha explicat Oriol Moya, voluntari de Nasco que ha col·laborat avui ficant tot el material que han cedit empreses, escoles i particulars per omplir un contenidor de vaixell, que un camió ha portat fins al port.

L'Ousman sempre arrodoneix els nombres a la baixa, però avui ha dit haver calculat que el material informàtic que ha recollit en els últims mesos arribarà a 2.000 nens i nenes de cinc escoles rurals de Ghana. "Tant de bo a algú li desperti un interès especial per dedicar-se a això quan sigui gran, i els doni oportunitat d'apassionar-se i generar-se la seva pròpia oportunitat de futur", espera el voluntari.

Demà salparà un vaixell diferent. Prendrà l'Estret en sentit contrari, i en comptes de rescatar vides trencades cap a costes segures, tractarà de portar oportunitats i il·lusió al vast continent africà. L'estiu del 2018 la Blume va fer un pas endavant i va voler ser útil. Quan es reprengui el curs acadèmic no podrà seguir complint aquesta nova funció, però la idea és que les classes es reprenguin en tots aquests països d'origen també.