Cultura Sobreviuran els cinemes (de barri) en l’era de Netflix?

El Cinema Maldà va donar la veu d’alarma per Twitter: "Que difícil és sortir del pou. Aquesta nit han petat el vidre de la taquilla i la caixa forta. Ens han robat tots els diners. Si us plau, si veniu avui (que ens ajudaria a recuperar-nos) intenteu portar monedes per tenir el canvi exacte". No sembla habitual que un negoci faci un balanç tan sincer de la seva situació econòmica. Però en el cas del Cinema Maldà -situat dins de les galeries homònimes, al barri Gòtic de Barcelona-, no els hi cauen els anells. Reconeixen que la seva supervivència es va renovant any a any, però no poden predir on seran d’aquí cinc anys. Tot i així, és el cinema monosala més antic de Barcelona, amb els seus 74 anys de vida.

Només va al cine gent entre 40 i 70 anys

Els cineastes entrevistats per Públic són més aviat pessimistes, malgrat no hi hagi consens entre ells. Manel Gómez, administrador de l’Associació Catalana de Cinemes Independents (ACCI), l'entitat que agrupa cinemes de poble, s’autodefineix com a "totalment derrotista". I explica: "Hi ha una generació de persones adultes, d’entre 40 i 70 anys, que va al cinema. Però a mesura que vagin morint, el públic no es regenerarà". Un exemple que recorda a la desaparició de compradors de diari en paper (impossible veure un jove pagant per la premsa a un quiosc). O l’envelliment de la clientela dels Mercats centrals (donat que el jovent s’ha llançat en massa al Mercadona).

En els darrers 20 anys s’han tancat unes 500 sales de cinema a Catalunya

El multifacètic cineasta Ventura Pons, que està al capdavant del Cinemes Texas, també creu que tot plegat "és un desastre", especialment arran de les plataformes de pagament online. "Ens ha caigut a sobre un problema molt gran", adverteix com a prèvia a aquesta anècdota: "L’altre dia un amic em va dir que, de viatge a Londres, va entrar al cine més popular de la ciutat i eren tres persones". Pons creu que estem en un moment de canvi tan incert, que no se sap com acabarà.

Ajudes estatals per fabricar cotxes, però no pels cinemes

Escrivà, del Cinema Maldà, afegeix: "És un procés impossible d’aturar. Com a molt a l’hivern, si fa molt de fred, aconseguim fer unes xifres d’assistents bones... Però què va, aquí les institucions no han fet una aposta per la cultura. Això no és França ni Alemanya". La crítica a les institucions també és compartida per Toni Espinosa, al capdavant dels Cinemes Girona -al barri de Gràcia, a Barcelona-. "L’Estat ha trobat 3.000 milions d’euros en ajudes al sector de l’automoció, però per a la indústria cinematogràfica li costa trobar 20 milions d’euros?", es lamenta. Espinosa fa una petita confessió, però la matisa immediatament: "És cert que som una mica ploraners, però també és cert que no hi ha suport de l’Administració Pública".

El cinema Maldà. CEDIDA

Potser la ubicació física dels cinemes sigui un factor a tenir en compte. Així com Gràcia destaca com a barri preferit dels joves urbans de classe mitja i interessos culturals, el Gòtic destaca pel monocultiu turístic. "Qui del barri ha de venir al Maldà si a la Rambla només hi viuen de veritat 100 persones?», explica Escrivà. "Estem perdent la cultura de la xarxa veïnal".

Cines que tanquen, barris que perden vida

Efectivament, els cinemes de barri protagonitzen la memòria sentimental de les ciutats. Cada lector recordarà els cinemes tancats de la seva ciutat o poble: el nom de la sala, algunes de les pel·lícules que hi va veure i fins i tot de qui estava acompanyat. Tanmateix, la tendència actual és aïllar-se al sofà de casa, on fer maratons de Netflix tot sol o com a molt en parella. Una conducta poc grupal i aïllacionista que és contrària a l’experiència, fins ara, del cinema. "Una sala significa estar acompanyat d’altres persones, l’encant de la foscor, la xerradeta en acabar el film...", explica Escrivà.

Cine Texas: l’optimisme de Ventura Pons

Tanmateix, no tot és pessimisme. Ventura Pons explica que l’any 2014 tothom se'n fotia quan va estrenar el Cinema Texas i li deien que no ho aconseguiria. "I ara la sala sempre és plena, hem fidelitzat el nostre públic i en els primers quatre anys de vida hem fet quatre milions d’espectadors", explica. Quina ha estat la fórmula? "El que deien els nostres avis d’allò de les tres ‘B’: Bo, bonic i barat", que en el Texas es concreta en cinema de re-estrena i doblades al català. "És que hi ha pel·lícules molt bones que en una setmana ja han marxat de la cartellera i si no corres, et quedes sense veure-la", explica Pons. De fet, l’estratègia del cineasta és clara: diversificar. Oferir allò que no fan els altres: un passi d’òpera, concerts, documentals, en versió original, en llengua catalana, col·loquis...

El Cinema Texas, de Ventura Pons, se'n surt amb una política de preus baixos, l'aposta per la qualitat i diversificant

D’aquí que Ventura Pons també es mostri moderadament optimista: "Ens en sortirem". Pons parla amb coneixement de causa. A banda del Texas, va obrir dos cinemes més: El primer a València, estrenat fa dos anys però tancat definitivament el 15 de març d’enguany: "És una plaça molt difícil i no ha anat bé". El segon, a Figueres: "Estem batallant per consolidar-lo i crec que anirà be, perquè si un programador com Salvador Suñer té calculat que 2.400 residents a Figueres baixen a veure el Temporada Alta de Girona, vol dir que hi ha massa crítica per aquest cinema".

Sala del Cinema Girona.

El problema són els preus?

Hi ha cert consens en l’imaginari ciutadà que anar al cinema és molt car. Però aquesta conclusió fa ràbia als cineastes. "No és el preu de l’entrada, sinó que es posen de crispetes fins al cul i en sortir encara van a un fast food a sopar", es queixa Manuel Gómez. Xavier Escrivà hi coincideix: "Si una parella es gasta 20 euros en un combo de refrescos i crispetes, doncs el problema està aquí". Al seu parer, el negoci de l’snack és tan important pels cinemes que "la Festa del Cine es fa per vendre crispetes, no pas per les entrades".

Zumzeig i CineCiutat: Vols ser propietari del teu cinema?

I és que l’Economia Social viu un auge avui en dia i el cinema no ha estat exempte. D’aquí el naixement de dues iniciatives com Zumzeig Cine Cooperativa (a Barcelona) i CineCiutat (a Palma). Es tracta dels primers cinemes "cooperatius" sorgits en aquests temps de noves formes de gestió: Tothom pot ser propietari d’un cinema. Aquesta era precisament la consigna de CineCiutat, la sala rebatejada així l’any 2009 per donar continuïtat a la marxa de la cadena Renoir d’aquesta sala. Un grup d’amants del cinema es constituí com a cooperativa i amb esforços ingents han arribat fins avui. És cert, tot i així, que les sirenes d’alarma són cíclicament i que la viabilitat econòmica del projecte no està garantit.

El Zumzeig, un cinema cooperatiu.

Cinema Catalunya: quan l’Ajuntament és el programador

Certament, gestionar un cinema i que doni beneficis és un repte. Fins i tot per a l’Administració Pública, com li passa a l’Ajuntament de Terrassa amb el Cinema Catalunya. Es tracta d’una antiga sala que l’any 2008 va anunciar el seu tancament i que el consistori va adquirir per tal de tenir una infraestructura cultural al centre de la ciutat. I de pas, que no es tanqués el darrer cinema dins la ciutat de Terrassa (a banda d’un multi-sala al centre comercial Parc Vallès, al costat de la C-58).