Ironies de la vida, el dia que les distàncies entre Barcelona i València s’han escurçat, gràcies al nou eix ferroviari del Corredor del Mediterrani, ha mort Isabel-Clara Simó Monllor. Nascuda a Alcoi el 1943, l’escriptora i activista marxa amb 76 anys i deixant més de 50 obres escrites en català (novel·les, narrativa, assaig, poesia, contes…). A les quals caldrà afegir la novel·la pòstuma 'El teu gust' que té previst publicar el mes de març vinent l'editorial valenciana Bromera. L'obra que Simó ha deixat enllestida abans de traspassar tracta sobre la "decapitació", entesa en el sentit de la "pèrdua pròpia, de perdre el cap per alguna cosa", segons ha explicat l'editor Gonçal López-Pampló a Efe.

La seva trajectòria reuneix un gran nombre de premis i de traduccions de la seva obra a d’altres llengües. La llista és llarga i variada com correspon a l’activitat d’algú que ha dedicat tota la seva vida a la literatura, però que pren una rellevància singular tenint en compte que ho va fer en català i que va començar a fer-ho en una època en la que el català sortia d’una habitació molt fosca.

Simó va tenir la sort de formar-se a l’acadèmia que tenia el seu pare (un petit oasi enmig d’un sistema educatiu franquista, així que després d’acabar els estudis de filosofia, va acceptar una feina de professora a un institut de Figueres. “L’any 1967, Figueres era Europa!”, li agradava recordar. I Figueres li va canviar la vida. Allà hi va conèixer el que seria el seu marit, el periodista Xavier Dalfó, impulsor de la revista Canigó, una publicació que tots dos van tirar endavant fins l’any 1983 i on van desenvolupar una tasca ingent en favor de la cultura catalana. Que la Simó comencés a escriure en català és gràcies a l’empenta de Joan Fuster, però també a les pàgines de Canigó, on hi va començar a publicar contes en català, malgrat les prohibicions del règim.

Amb Isabel-Clara Simó i Xavier Dalfó, durant un temps, ens freqüentàvem molt. Compartíem l’amistat d’un homenot de l’Empordà que feia de marxant d’art i es deia Ismael Planells. I gràcies a ell, vam compartir llargues sobretaules de les que se’n destil·lava amor per la cultura, la llibertat i la justícia social. Va ser Isabel-Clara Simó qui em va descobrir Elias Canetti, i va ser aleshores quan em vaig convertir en fan incondicional de la Montserrat Roig, entre d’altres coses.

Personatges femenins per reivindicar les llibertats de la dona

Durant anys, la columna d’Isabel-Clara Simó al diari Avui -i que va mantenir fins l’últim moment a El Punt Avui- va ser una cita ineludible pels que estimen la literatura. L’arenga de l’escriptora acostumava a barrejar la ironia amb un to combatiu; i és que ella, tant en el tracte com en la seva manera d’escriure, era directa i vehement. Estimava els llibres i la llibertat que escampen; va lluitar per la idea dels Països Catalans i també per la llibertat de les dones. Potser per això va construir un complex entramat de personatges femenins: mares, mestresses de casa, treballadores precàries que porten el pes de llar… per parlar del paper de la dona a la societat. A través d’aquests personatges, l’autora ens posava davant dels nassos uns rols inculcats i unes tradicions molt qüestionables que determinen la vida de les dones i manifesten uns comportaments masclistes, encara vigents. Posar-nos el mirall al davant; el “show, don’t tell” era una de les seves tècniques narratives predilectes. A més a més, no era partidària de l’anomenada "escriptura femenina” lligada a un suposat caràcter sexuat de la identitat.

La seva carrera va tenir un cim daurat després de guanyar el premi Sant Jordi amb La Salvatge (1993), i posteriorment amb la publicació de El gust amarg de la cervesa (1999). Però arribat el segle XXI, es va sentir un pèl menystinguda i oblidada, així ho va fer notar en el seu discurs quan va ser distingida amb el Premi d’Honor de les Lletres catalanes el 2017.

Llegir-la, el millor homenatge

La millor manera de retre homenatge a un escriptor és llegir-lo. L’obra de la Simó és extensa, però potser un bon títol per començar és La Salvatge on va escriure: “Què us passa a les dones, que us odieu tant? Us mireu de cua d’ull, us espieu, us denigreu. Com si fóssiu rivals, com si cada dona fos, per a una altra, una competència perillosa que cal eliminar”.

Un altre dels títols indispensables és Júlia, que ja és un clàssic de la literatura catalana contemporània. El llibre és el resultat del repte que va llençar Joan Fuster als escriptors alcoians d’escriure una novel·la sobre la Revolució del Petroli. Jonàs és la darrera novel·la ambiciosa que va escriure, i la va considerar el seu “testament literari”. En aquesta obra va aconseguir treure’s l’espina d’escriure sobre el descobriment homosexual, però més enllà d’això, el llibre també parla de la crisi contemporània, del racisme i la hostilitat de les tradicions més ràncies.

Aquests només son tres dels molts títols del corpus literari de la Isabel-Clara Simó, tant se val quin triar, al capdavall l’important és llegir-la, perquè com va escriure Montserrat Roig: “No et mors tant si saps llegir. Comparteixes, en silenci, les paraules de l’escriptor, que és passat, amb el teu present i que aviat serà futur per a comprendre millor el món”.+