UN ANY DE PANDÈMIA
Com serà la Catalunya post-Covid?
Han transcorregut 12 mesos des del confinament que va marcar l'inici de la pandèmia. Preguntem pel futur a cinc veus d'alguns dels col·lectius que més n'han patit les conseqüències
Publicidad
barcelona,
Glòria Jodar, 60 anys
Publicidad
"Si s'inverteix en prevenció, s'eviten malalties"
Sense la tasca abnegada del personal sanitari -també de les infermeres i els CAP-, la pandèmia estaria sent encara molt pitjor. Aquests mesos a molts pacients els ha costat contactar amb el seu centre d'atenció primària, i això es deu sobretot al fet que els successius governs no havien invertit el necessari. Segons la infermera Glòria Jodar (Barcelona, 1960), que dirigeix el CAP de Sant Andreu de la Barca, el pressupost és "totalment insuficient", però el virus ha servit per recordar que l'atenció primària és l'eix de el sistema sanitari.
Pilar Recha, 85 anys
"Com abans, impossible; hem canviat d'era "
La pandèmia s'ha emportat per davant moltíssimes persones grans, però tantes altres són bons referents dels quals agafar exemple per tirar endavant. Pilar Recha (Barcelona, 1935) viu sola, però sap com entretenirse -l'ordinador la xifla-, i té el suport del seu fill i d'un voluntari d'Amics de la Gent Gran, si bé també ha patit molt. "Només et diré que vaig aprimar-me alguns quilos del desassossec que tens dins. No m'havia passat mai, ni quan la guerra, que era molt petita", afirma.
Publicidad
Pedro Baño, 38 anys
"Es perd valor, però a Barcelona hi ha oportunitats"
Aquest també ha estat l'any de les històries inversemblants. Pedro Baño (Barcelona, 1982) -a la foto, a la dreta- va obrir el restaurant Fonda Pepa a Gràcia el 14 d'octubre juntament amb Francisco Benítez -a la foto, a l'esquerra- i la seva parella, Elena Archer. Un dia després van haver d'abaixar la persiana per les restriccions. "La notícia del tancament sense previ avís va posar en marxa la maquinària -gestionar ERTO, pagar la inversió etc.- que t'ofega", rememora. Provisionalment van fer menjar només per emportar, i amb la seva cuina tradicional una mica renovada i basada en el producte de temporada han aconseguit tirar endavant, però els preocupa el curs que està prenent la restauració barcelonina.
Publicidad
Miranda Coello, 19 anys
"Si els joves som el futur, que ens escoltin"
Els joves han estat en el punt de mira. Se'ls ha assenyalat per haver-se pres algunes restriccions amb més laxitud i, més recentment, perquè alguns han canalitzat el seu malestar en manifestacions en contra de l'empresonament del raper Pablo Hasél que han acabat amb la crema de contenidors i saquejos a comerços. Al mateix temps, es fa difícil pensar com podran realitzar els seus somnis partint d'un 40% d'atur juvenil. Miranda Coello (Barcelona, 2001) sent que als joves no se'ls escolta, així que no dubta que les mobilitzacions no han de afluixar: "Si vols aconseguir alguna cosa, crema el que hagis de cremar perquè t'escoltin".
Publicidad
Considera que tenen molt a aportar, començant per noves formes de veure la societat, així que insisteix que han de tenir veu: "Si sempre s'ha dit que hem de treure el futur endavant, que escoltin el que hem de dir". Es mostra crítica per com s'ha abordat la pandèmia -"què mal gestionat tot des d'un primer moment", es queixa- i per decisions com l'ordre de vacunació. Té molts números de formar part de l'últim grup que rebrà la vacuna. "No em fa cap gràcia", confessa, i defensa que el seu sector -serveis- mereixeria rebre-la abans perquè estan de cara a el públic.
Albert Martín, 38 anys
Publicidad
"Les coses importants les valorem molt més"
En temps de pandèmia també hi ha bones notícies. Albert Martín (Barcelona, 1982) acaba de tenir la seva primera filla, un canvi vital que el convida a la reflexió. "No ens crèiem que una cosa com un virus pogués afectar tota la societat", remarca, i l'any de la covid ha demostrat "la fragilitat de l'ésser humà". A jutjar per "l'agradable canvi que s'ha generat a la ciutat", amb la tranquil·litat que es respira pels carrers de Barcelona i el renovat interès per la compra de proximitat, no pot evitar pensar que abans s'estava vivint "com a una bombolla" que ara s'ha desinflat.
"Pot ser que ens haguéssim perdut", comenta, però ara "les coses importants les comencem a valorar molt més", com la família, els amics o aquell sopar o viatge pendents que per ara és difícil dur a terme. Vaticina que és possible que s'acumulin les celebracions en un futur, però mentrestant recorda que cal conviure amb la incertesa de no veure el final. "Tota la vida que teníem abans serà difícil tornar-la a tenir en un futur molt pròxim", sosté.
Publicidad