Fou el brot de connotacions xenòfobes més fort viscut a Catalunya fins llavors. Ca n’Anglada, 1999. L’estigma encara els persegueix, 20 anys més tard. I és que pronunciar el nom d’aquest barri, en l’imaginari col·lectiu de fora de Terrassa, encara s’associa a una altra paraula: racisme.

El pes històric és encara més gran atès que els fets de Ca n’Anglada tenen lloc dos anys abans que els incidents d’El Ejido, que l’any 2001 es convertien alhora en els disturbis d’odi a l’estranger més sonats de la història recent de l’Estat. I tot que siguin els dos esclats més mediàtics produïts fins ara, tampoc han deixat d’existir altres incidents de menor intensitat. L’atac a un centre d’acollida de joves migrants no acompanyats, la setmana passada a Castelldefels, n’és exemple. De fet, l’arribada de nois MENA a Catalunya va a l’alça, fins al punt de desbordar els recursos destinats per la Generalitat a la seva atenció. No és descartable, doncs, que esclatin nous incidents xenòfobs contra la presència d’aquests joves migrants.

Una certa idea enllaça Castelldefels amb Ca n’Anglada: que l'origen del conflicte provingui més aviat d’una baralla entre grups juvenils, que no pas de l’enfrontament entre dues comunitats. Així ho apunten diversos testimonis recollits per Públic sobre els fets del 99, com ara el d’Emiliano Martínez, actual regidor dels Comuns i antic president de la (fa temps) poderosa Federació d’Associacions de veïns de Terrassa (FAVT). "Va ser més aviat un tema de pandilles de joves, però ens va pillar per sorpresa i no es va fer una massa bona gestió d’urgència". analitza.

"Va esclatar per uns gamberros, però va acabar sent racisme"

El periodista Joan Manel Oller, que en aquell temps va cobrir els fets pel Diari de Terrassa, hi coincideix: "El tema va esclatar per uns gamberros, uns brètols.... El que passa és que després es va transformar en un rotllo racista". Hi afegim una tercera veu, la de Cesc Consola, veí del barri durant 30 anys i director de l’esplai local, el Grup Colònies Ca n’Anglada: "La gent que va iniciar el follón eren joves de fora del barri, no érem nostres". De fet, els dies de baralles van comptar amb la participació activa d’skin heads, que en l’època dels 90 i principis de 2000 van estar actius al Vallès Occidental i van sembrar el pànic d’ultradreta a Castellar del Vallès i altres localitats. Consola reconeix que "el barri va haver de fer un canvi de mentalitat i acostumar-se a la roba de les dones magrebines, al seu menjar, la seva parla". I puntualitza que això "també va costar i no està lliure de problemes". Però no eren "els nostres joves". Intenta deslligar la idea de racisme i el seu barri.

Som a una nit tropical de juliol i el barri celebra la seva Festa Major amb revetlla. Entre cançó i cançó esclata una baralla entre joves, que acabarà amb un noi ferit a l’orella amb una navalla. L’endemà hi ha una protesta veïnal. Arriba la premsa i les manifestacions creixen. Alguns veïns treuen el monstre interior: "Putos moros". La mesquita i una carnisseria halal són atacades. El monstre crida "fuera moros". El periodista Oller, qui de petit va viure 10 anys a Ca n’Anglada, no descarta el racisme però creu que la premsa hi va atiar el foc: "És que es va anar fent una pilota: com més periodistes arribaven de tot l’Estat, més veïns a la mani". Oller insisteix: "Recordo haver pensat perquè hi havia tant de mitjà, i la resposta era que estàvem a l’estiu i no tenien més notícies. Però ho vam alimentar". Una serp d’estiu, com es coneix en argot periodístic.

Les baralles duraran uns pocs dies i tot es tranquil·litza. Una crònica de La Vanguardia del 18 de juliol dóna veu a un veí del barri: "Ya lo veis, se quieren follar a nuestras mujeres y la policía los defiende a ellos. Compañeros, acordaos que esta plaza es ‘la Roja’ y que es nuestra, que allí hemos luchado por todo el barrio. Y al moro que se mete en esta plaza le vamos a cortar la punta del...».

Un barri (quasi) del PSUC i un capellà roig

I aquí entra una de les grans paradoxes dels fets de Ca n’Anglada: es tracta d’un barri històricament d’esquerres i construït (en part) per migrants espanyols. Les primeres casetes de planta baixa s’alcen durant la primera part del segle XX, generant un estil de barriada d’habitatges autoconstruïts durant els caps de setmana i amb algunes barraques. "Però amb la riuada de 1962", explica Carmen Roca, històrica militant comunista que va viure al barri entre 1965 i 1970, "moltes cases es destrueixen al llarg de la ciutat i Habitasa construeix els nous blocs a Ca n’Anglada". Acull les famílies afectades per la riuada del 1962 (tan forta que deixa 37 morts només a Terrassa) i arrenca així el que serà el barri més esquerranós de "Terrassa la roja". De pota negra.

Com no podria ser d’una altra manera, a l’església de Sant Cristòfor arribarà un capellà roig, Agustí Daura, qui amb el temps passarà a ser un alt dirigent del PSUC. Carmen Roca, qui avui milita a la CUP, ho recorda així: "Entre els dos vam anar muntant grups socials", alguns al voltant de l’Església i d’altres aprofitant qualsevol escletxa. A les primeres eleccions democràtiques a les corts espanyoles el PSUC guanya a Terrassa, mentre que per 30 vots queda segona força i perd la primera alcaldia de sufragi directe. Emiliano Martínez també destaca que la politització era tal a Ca n’Anglada que va donar un diputat d’Unió (el món cristià era molt actiu). Dirigents del PSUC com Castanyé i fins i tot l’actual alcalde, Alfredo Vega (PSC) es van criar al barri quan la seva família va aterrar a Terrassa.

El capellà Agustí Daura, d'ideologia d'esquerres, instal·lat al barri de Ca n'Anglada.

Anys 80 i 90: Nouvinguts del Magreb

Ja en els anys 80 i 90 arriba la segona onada de famílies marroquines (aquesta vegada amb les dones i les criatures). "Es demanen: On són els meus? I vénen a Ca n’Anglada, hi és clar, perquè volen fer comunitat i s’ajuden els uns als altres, amb l’habitatge", explica Cesc Consola.

L’estampa del barri canvia: apareixen els mocadors islàmics, les carnisseries halal... I un barri que històricament havia acollit la migració del sud (Còrdova, Sevilla i Múrcia, especialment) acull ara la magrebina (i posteriorment de l’Amèrica Llatina). Cesc Consola ho resumeix així: "Si és que Ca n’Anglada no és un barri problemàtic, però sí que és un barri pobre".

Karim El Otmani, activista racialitzat i membre del col·lectiu antiracista Terrassa Sense Murs, entre d’altres, explica: "Necessitem vides dignes i posar fi a la precarietat, perquè és això el que genera sentiments de superioritat en uns i d’inferioritat en altres". Per tant, és la manca de cohesió socioeconòmica el que fomenta el "no-enteniment" entre comunitats. "Si no es combat la precarietat, un brot xenòfob pot tornar a esclatar", enraona El Otmani.

El 95% de l’alumnat és d’origen estranger

La comunitat magrebí suposa, actualment, prop d’un terç del total de Ca n’Anglada. Els migrants de països llatinoamericans també són nombrosos en el veïnatge. Aquesta mestissa comunitat es reflecteix també en l’escola pública del barri, l’Antoni Ubach, però d’una manera alarmant: el 95% de l’alumnat és d’origen migrant. La segregació escolar (pràcticament absoluta) es deu al fet que els nens i nenes d’origen català són escolaritzats a altres centres de la ciutat, a escoles on se suposa que la ràtio de persones per comunitats està més equilibrada.

Un procés similar d’abandonament del barri s’ha donat en les darreres dues dècades per part dels veïns i veïnes més joves, que s’han anat traslladant a pisos a  la zona centre (o directament a altres barris de la ciutat). "La gent quan pot se’n va", diu Cesc Consola, antic director de l’Esplai, entitat d’origen cristià que atén ara majoritàriament infants magrebins.

La gent jove marxa, i només hi queda gent gran. "Això afavoreix una segona fractura, a banda de la d’origen: La bretxa generacional", explica el regidor de la CUP Marc Medina. L’Ajuntament està impulsant ara la Taula de Futur Ca n’Anglada 2030. "I aquí és on hem d’apostar per destinar diners a les polítiques de cohesió social, i no pas a enviar més policia, a prohibir l’anomenat ‘mercat de la misèria’, etc", enraona el regidor anticapitalista. La Taula és una petició del moviment veïnal, que es troba ara atomitzat en diferents entitats.

El també regidor Emiliano Martínez (Terrassa en Comú) creu que "falta capacitat de diàleg" entre totes les parts. Les famílies migrants no participen de les Associacions de Veïns tradicionals, sinó que formen la seva pròpia Comunitat. "Hem d’aprendre a compartir les festes", apunta Martínez, en els que hi hagi menjar de tota mena. Dit d’una altra manera: si s’organitza un dinar popular de veïns amb productes càrnics (com una paella amb costella o una botifarrada) és evident que la comunitat islàmica no hi participarà.

Martínez també creu que defensar la idiosincràsia i el comerç del barri no està renyit amb l’obertura de noves botigues de productes magrebins: "Si hi ha oferta d’aquests productes, és que hi ha demanda. I per tant, està bé".

Educadors sobre el terreny: "Falten punts de trobada"

Javier Ortega, educador social que fins fa poc treballava en aquest medi obert, apunta: "Segueix quedant pendent treballar més les dues interseccions: d’origen i edat". Segons la seva experiència, és visible a qualsevol carrer o plaça: "Uns se’n van a la seva zona, els altres a la seva". Per això assegura que falten punts de trobada. "A l’Associació de Veïns, per exemple, no hi participa gent migrada: crec que senten certa reticència, com si s'estiguessin colant en un espai que no és el seu", considera.

Un altre punt a treballar (i trencar barreres) és la islamofòbia: "Els Mossos han fet moltes batudes al barri. Així que la població marroquina pensa: avui no surtis, avui hi ha batuda, et poden pillar... En canvi, alguns d’aquí pensen: bé, alguna cosa hauran fet". Per això, Ortega aposta per treballar la islamofòbia per les dues parts: Des de qui la pateix... i des de la posició del que l’exerceix (o que almenys té el privilegi de ser blanc i no estar racialitzat).

Se suposa que l’aplicació del Pla de Barris havia de tendir en aquesta línia, però va apostar més per les solucions urbanístiques que no pas per invertir en cohesió social. Per això, la gran resposta institucional ha estat l’esponjament: enderrocar alguns edificis per a guanyar espais verds. "I crec que ha estat més per dispersar la població i que no hi hagi concentracions de blocs on la policia no hi pugui entrar", enraona Ortega.

Carrers del barri de Ca n'Anglada, a Terrassa

Del barri de tapes a la por a VOX

Més enllà de la quotidianitat dels seus veïns, qui visiti avui Ca n’Anglada trobarà un barri amb magnífiques pastisseries àrabs (mel i canyella als llavis), conegudes carnisseries halal que despatxen clients de tota la ciutat (especialment per barbacoes), i fins i tot el restaurant basc més cèlebre del Vallès: Cal Txetxu, biscaí amant de l’Athletic de Bilbao.

Un barri pel qual hi passà, l’any 2014, la manifestació anticapitalista del 1er de Maig dels col·lectius alternatius, per a estranyesa del seu veïnat. Un barri on encartellar, per guanyar així el segell de progressista. I un barri en el qual no hi ha massa comentaris xenòfobs, diu Karim El Otmani, o almenys no més que en qualsevol altre barri català. Ara bé, matisa: "La gent ja no verbalitza comentaris obertament racistes, però sí que ho notes amb les mirades: sents que l’altre et veu diferent".

En canvi, en l'àmbit electoral, la xenofòbia té un (petit) lloc. El partit Plataforma per Catalunya va assolir a les municipals de 2015 més de 500 vots, amb el 5.5% del total. Una xifra superior a la de partits consolidats com el PDeCAT (3,7%) i la CUP (2,8%). Ara està per veure quants vots assolirà VOX el proper 26 de maig.