Fa poc més de dues setmanes, el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter -a l'Empordà- va anunciar que regularia la pràctica de l'escalada. La normativa, consensuada amb representants dels escaladors, la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i el cos d'Agents Rurals, pretén garantir la preservació de la biodiversitat del Parc, especialment de les aus que hi habiten. No es tracta d'una regulació excepcional, sinó del darrer exemple de la proliferació de mesures que, justament, busquen protegir un medi natural que suma cada cop més persones que hi practiquen esport.

De fet, la massificació puntual de determinats cims i paratges -un fenomen a l'alça des de la pandèmia de Covid-19- va obrir ja fa un parell d'anys el debat de regular l'accés a la muntanya, pas previ a la posterior aplicació d'algunes iniciatives que tenen l'objectiu d'evitar aglomeracions excessives en entorns naturals protegits i respectar el medi ambient.

A Catalunya, la regulació pionera de l'escalada la trobem al Parc Natural de Montserrat i data del 2008, però és sobretot els últims anys quan normatives d'aquest tipus s'han estès, arran de l'enorme eclosió que viu aquest esport a casa nostra. En gran part, per l'expansió dels rocòdroms, que l'han popularitzat enormement i han afegit milers de persones als practicants de les diverses variants de l'escalada a l'aire lliure: la clàssica o tradicional, en què es tracta de pujar una via, normalment llarga, des de baix i fins a dalt d'una sola tirada i on el primer escalador s'encarrega de col·locar els ancoratges -que seran retirats en acabar l'activitat- per garantir la seguretat de la cordada; la lliure, en què només s'utilitzen mans i peus com a elements de progressió; o l'esportiva, que com a sistema de seguretat utilitza ancoratges fixats permanentment a la paret i sovint es basa en vies curtes, que poden ser força accessibles des d'on s'aparca. Aquest darrer estil és el més popular actualment a l'aire lliure, i el que provoca que hi hagi milers i milers de parets foradades a cop de trepant.

L'any 2020, l'Espai d'Interès Natural de l'Alta Garrotxa també va aprovar una regulació de l'activitat, mentre que s'estudia tirar endavant mesures a Margalef i Siurana, al Priorat, dos dels grans temples mundials de l'escalada, que tot just estan separats per algunes desenes de quilòmetres, i s'ha posat damunt la taula aplicar algun tipus de control a la Serra de Queralt, al Berguedà. Les regulacions també s'han normalitzat a d'altres punts de l'Estat, com ara a la Serra de Tramuntana a Mallorca.

Les diferents fonts consultades per elaborar aquest article coincideixen a defensar la necessitat d'establir regulacions de l'escalada al medi natural, sobretot en aquelles zones més massificades, fonamentalment per protegir la biodiversitat i, en especial, respectar les temporades de nidificació d'aus, però també per poder gaudir de l'activitat i mantenir-ne l'essència. Alhora, però, plantegen que les mesures s'han d'estudiar "cas a cas" i que el millor és que siguin "quirúrgiques", és a dir, que s'ajustin a "períodes i espais concrets", més que no pas constituir limitacions generalitzades. La situació, però, no s'explicaria sense els milers i milers de persones que escalen, un esport que no deixa de guanyar practicants cada dia que passa. Quines són les raons de la seva eclosió?

Un creixement imparable

"S'hi han sumat molts factors. Hi ha hagut un boom de rocòdroms, amb molta gent que ha descobert que anar-hi és molt més divertit que no pas dedicar-se a aixecar peses a un gimnàs. Allà hi ha moltes persones que no tenen cap interès en tocar roca, però també n'hi ha que acaben sortint a escalar a l'aire lliure, començant amb l'esportiva i, en alguns casos, animant-se posteriorment amb la clàssica. Que l'escalada hagi esdevingut un esport olímpic també l'ha publicitat molt i, a més, la pandèmia ha accentuat una necessitat molt gran de sortir a l'aire lliure i de mantenir contacte amb la natura i espais oberts". Qui així es pronuncia és Joan Huertos, vicepresident tercer de la FEEC, també anomenada Federació Catalana d'Alpinisme i Escalada i l'entitat que engloba aquest esport a casa nostra.

Comparteix l'anàlisi l'escalador Toni Arbonès, que acumula 40 anys d'experiència i ha obert més d'un miler de vies arreu del món, de les quals unes 500 s'ubiquen a Siurana, on va establir-se fa dècades. Per a ell, la proliferació de rocòdroms hi té un paper clau. En tot just una dècada s'han multiplicat per més de 10 i ja n'hi ha una quarantena a Catalunya. Des de fa un any, Gavà acull el més gran de tot l'Estat, el Sharma Climbing, amb 5.000 metres quadrats de murs escalables. "Escalar en rocòdrom té l'avantatge que ho pots fer dins de la ciutat i, alhora que fas esport, és una activitat molt sociable, on treballes la part física i mental", destaca.

Arbonès, però, sí que subratlla que l'eclosió ha anat acompanyada d'un canvi en el perfil dels escaladors: "Jo fa més de 40 anys que escalo i va ser una progressió lògica, perquè havia començat fent muntanya, caminant pels Pirineus, i després vaig aprendre a escalar i vaig veure que era el que més m'agradava. Ara molta gent no fa aquesta progressió i passa a escalar a la natura des del rocòdrom, sense una relació prèvia amb la muntanya".

Xavier Bo, membre de l'Associació Roca Nua, una entitat ecologista creada el 2014 i que defensa "l'escalada en estil tradicional i la preservació de la muntanya en el seu estat natural", hi afegeix que "d'alguna manera, s'ha fet de l'escalada un negoci i cada vegada s'obren més i més rocòdroms i el salt des d'aquí a la muntanya el fa més gent. Abans l'escalada era un esport minoritari, diríem que marginal, però ara ja no, som milers els que practiquem". En la línia d'Arbonès, Bo comenta que "un rocòdrom no deixa de ser un gimnàs d'escalada i molta gent fa el salt [a la roca] sense haver passat pel muntanyisme i n'hi ha que no respecten la natura".

El precedent de Montserrat

Si hi ha un massís que simbolitza com cap altre l'escalada a Catalunya és el de Montserrat, on els pioners d'aquest esport ja s'enfilaven per les seves conegudíssimes parets fa un segle. La popularització de l'escalada, però, va provocar que progressivament la presència humana arribés a punts fins aleshores exclusius de determinades aus, que van començar a veure afectada la seva temporada de nidificació. Això és el que va provocar que el 2008 s'aprovés la regulació de l'activitat al Parc Natural, que a grans trets permet l'escalada al 90% de les parets i la prohibeix en el 10% restant durant els mesos de nidificació -en alguns punts, però, la restricció és permanent-. Montserrat suma més de 5.600 vies d'escalada, més que cap altre punt de Catalunya.

A grans trets, la regulació del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter segueix un esquema similar, amb l'establiment de limitacions en punts concrets lligades a la nidificació. En concret, els penya-segats del parc són una zona ZEPA, és a dir, un espai d'especial protecció per a les aus, on hi crien espècies protegides, com l'àguila cuabarrada, el falcó pelegrí o el corb marí emplomallat, entre d'altres. Amb la nova normativa, de les 224 vies d'escalada que hi ha al Parc, 193 han estat qualificades com a zones lliures, és a dir, sense limitació, i les 31 restants com a zones regulades, on la pràctica esportiva només serà possible fora de l'època de nidificació.

La FEEC, que ha elaborat una guia de conducta per a escaladors arran de l'increment de l'activitat, té com a filosofia en aquest àmbit apostar per "regulacions quirúrgiques en llocs determinats, dies determinats i hores determinades" per poder controlar millor els fluxos exagerats de visitants que es poden donar ocasionalment. En aquest sentit, el seu vicepresident tercer, Joan Huertos, considera que el model del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter "és exemplar, perquè s'ha posat d'acord els escaladors locals, que són els que millor coneixen l'entorn i els que hi han obert vies, la FEEC, es agents rurals i el Parc".

Més enllà de la protecció de la biodiversitat, Huertos recalca que quan una via està massificada, la roca pateix un desgast superior i "hi ha vies que són pistes de patinatge", amb el que això pot comportar. Amb tot, destaca que el problema d'un excés de gent de manera simultània "no el veig tant a les parets, sinó als aparcaments i en determinats accessos, sobretot en pobles petits, com ara Margalef". Per intentar evitar aquestes situacions, aposta per mesures com situar els aparcaments "més allunyats" de les vies d'escalada. "A Sadernes [a la Garrotxa], des que es fa aparcar més lluny s'ha notat un descens d'escaladors".

Reivindicació d'una escalada "sostenible"

Xavier Bo, de Roca Nua, recorda que a Montserrat també es va optar per allunyar els aparcaments de les vies d'escalada, un fet que va facilitar que s'hi apropés menys gent i que, en certa manera, lliga amb el fet que una part dels nous practicants no tenen vincles previs amb la muntanya i aposten per vies d'escalada esportiva que siguin el màxim d'accessibles. Ara bé, la filosofia de la seva associació va molt més enllà.

Defensora de la preservació de les muntanyes "en el seu estat natural", Roca Nua treballa en els àmbits de la divulgació, la formació, la creació d'una comunitat d'escaladors afins "a l'escalada sostenible" i la denúncia de les accions que comporten la degradació del medi natural, i la seva aparició s'explica perquè "la instal·lació d'equipaments massius en forma d'ancoratges permanents orientats a l'escalada de consum, ha reduït cada vegada més les zones salvatges on practicar l'escalada tradicional". Amb el pas del temps i l'erosió, aquest ancoratges perpetus es van oxidant i malmeten també l'entorn.

Dit amb altres paraules, promou una escalada "que no sigui de consum, en què no s'hagi de perforar la roca per escalar", de manera que tot el material que s'utilitza per assegurar la persona és retirat quan s'acaba l'activitat. En aquest sentit, Bo recalca que "només a Catalunya tenim comptades més de 20.000 vies equipades", una situació que s'explica per l'aparició del trepant elèctric a partir dels anys 80 i la popularització de l'escalada esportiva, que va provocar que "es comencés a perforar de manera massiva, no hi ha hagut cap regulació". Partidari que, almenys en algunes zones, es deixi d'equipar les parets amb ancoratges fixes -al Montgrí serà així a les zones dels penya-segats-, admet que el problema "és complex" i que una possible mesura de contenció seria prohibir-hi l'ús trepant elèctric, mentre que desequipar les vies existents és "inviable".

El risc de "morir d'èxit" de Margalef i Siurana

Les darreres dècades, el Priorat s'ha convertit en la Meca particular d'escaladors d'arreu del món, fonamentalment gràcies a les parets ubicades a dos pobles diminuts: Margalef i Siurana -que pertany al municipi de Cornudella del Montsant-. La bona climatologia que hi predomina gran part de l'any, el tipus de roca característic de la Serra del Montsant, els seus colors, la proximitat dels diferents sectors d'escalada i l'existència de vies de màxima dificultat -de grau 9- els han catapultat com a referents planetaris de l'esport. Només cal fer una cerca ràpida a YouTube per trobar-hi desenes i desenes de vídeos que acumulen centenars de milers -o milions- de visites amb les cabrioles d'alguns dels grans noms d'aquest esport -com el txec Adam Ondra- enfilats a les parets prioratines.

Tot plegat ha situat Siurana i Margalef als mapes i té un retorn econòmic evident per al territori, però també ha contribuït a massificar determinats sectors -els més propers i accessibles als punts on aparquen vehicles- i ha tensat pobles molt petits -Margalef no arriba al centenar d'habitants, mentre que Cornudella no en suma ni un miler- sense capacitat en determinats moments per oferir serveis a l'allau de visitants que reben. Del còctel resultant se'n desprèn que la demanda d'algun tipus de regulació hagi anat a més.

Directament, en determinats mesos de l'any l'afluència d'escaladors supera la capacitat del territori. En concret, un estudi elaborat per l'INEFC per encàrrec del Parc Natural de la Serra de Montsant mostrava com durant el 2019 Margalef va rebre 60.000 escaladors, 10.000 més dels que pot acollir per infraestructures i equipaments turístics. La sobreocupació es concentra entre els mesos d'octubre i maig -ambdós inclosos-, mentre que a l'estiu el flux de visitants cau per sota del nivell que podria suportar.

Per revertir la situació, l'anàlisi recomanava adoptar tres línies estratègiques: reordenar la pràctica de l'escalada a Margalef, incrementant-hi la senyalització sobre la normativa d'ús del parc, revisar la situació d'infraestructures o reubicar el punt d'informació del nucli perquè en facin ús els escaladors; canalitzar part de l'activitat cap a d'altres sectors i zones del Parc Natural, com ara Albarca, La Morera, Cornudella, Escaladei i Cabacés; i posar en marxa un sistema de control d'aforament i dimensionament de les zones d'aparcament i àrees d'acollida, el que implicaria ampliar puntualment les places d'aparcament a la zona i que l'acampada en zones no autoritzades es dirigeixi a les dues àrees d'acollida habilitades.

Pel que fa a Siurana, un altre estudi -també realitzat per l'INEFC- indica que el conjunt del nucli va rebre gairebé 420.000 visitants entre març del 2021 i febrer d'enguany, dels quals uns 46.500 van ser escaladors. La xifra queda per sota de la capacitat de càrrega -límit per garantir una experiència satisfactòria i no malmetre l'entorn- dels tres sectors analitzats -Siuranella, Els Corrals i Siurana-, que se situa en 87.600 persones. Ara bé, això no significa que no tinguin desajustos i, de fet, durant la tardor -d'octubre a desembre- es va superar en 8.190 persones aquesta capacitat de càrrega.

"No podem continuar sense ordre"

El director del Parc Natural de la Serra del Montsant, David Iturria, explica que de moment encara no s'han aplicat mesures a Margalef, on les seccions d'escalada queden dins del límit de l'espai protegit -cosa que no passa amb Siurana-, perquè la voluntat "és unificar-les a les dues zones i treballar-les conjuntament". En el cas de Siurana l'espai per fer-ho és el grup de freqüentació de la Taula de Treball de Turisme Sostenible del Priorat, on participen entitats i administracions locals.

Iturria, però, subratlla que pel que fa a l'àmbit de Margalef, tenen clar que les mesures han de tirar endavant "amb el consens dels agents implicats", el que suposa ajuntaments, Consell Comarcal, escaladors i també els responsables del càmping del nucli. El responsable del Parc recalca que la sobrefreqüentació a la zona es produeix bàsicament durant la primavera i la tardor, especialment en ponts d'aquestes estacions o en la Setmana Santa, i per això defensa l'aplicació d'un tipus de mesures "no generalistes durant l'any, perquè tenim problemes puntuals en el temps i en llocs concrets".

Toni Arbonès, que amb la seva família regenta el Càmping Siurana, exposa que "la saturació a Siurana sobretot és al poble i als accessos, perquè de les 420.000 persones que venen en un any, escaladors ho són 50.000". Ara bé, sí que defensa la necessitat de "posar ordre" a l'aparcament descontrolat en nombrosos punts, sobretot de furgonetes que hi fan nit. "No podem limitar-nos a prohibir i restringir, sinó que hem de dotar la gent que vingui de més serveis i que vagin a dormir en punts concrets". En aquest sentit, Arbonès considera que les parets de Siurana "no estan plenes", un fet que s'explica perquè disposa de 55 sectors i 2.000 vies d'escalada, però sí que puntualitza que "molta gent es concentra als mateixos llocs, aquells més accessibles on s'hi pot aparcar lliurement a prop i tothom va cap allà".

L'escalador reconeix que quan va començar a enfilar-se per aquestes parets, ara fa quatre dècades, "no m'hauria pensat que arribaríem a tot això, s'ha convertit en un lloc de referència mundial i de pelegrinatge", però adverteix del risc de "morir d'èxit" si no s'actua i s'ordenen determinades qüestions -com ara evitar aparcar a qualsevol punt o fer nit lliurement on un vulgui-, a banda de millorar l'oferta de serveis. "No pot ser que continuem sense ordre ni concert", recalca Arbonès, per a qui amb algunes restriccions es garantiria "que aquests ecosistemes no es deterioressin tan ràpid com ara, quan en alguns punts hi ha 40 furgonetes a diari durant mesos".

Del que es mostra convençut és que Siurana -i això també és vàlid per a Margalef- continuarà rebent desenes de milers d'escaladors cada any, gràcies a tenir algunes de les millors parets del planeta. I només cal passar una estona per un rocòdrom per adonar-se com el volum de gent que s'hi passa hores és més que notable i constantment creix. Per tant, és més que lògic pensar que una petita fracció també acabarà enganxant-se a enfilant-se a roques naturals. Perquè si una cosa té l'escalada és que és addictiva i si l'heu provat sabeu perfectament de què parlo.