La carrera literària de Bel Olid (Mataró, 1977) va agafar embranzida el 2010, quan va guanyar el Premi Documenta per la novel·la Una terra solitària, i des de llavors, no ha parat. Compta amb 13 obres a les espatlles i està apunt de publicar el seu darrer llibre, Feminisme de butxaca. I és que, de fet, Olid és tant o més coneguda pel seu discurs feminista, directe, desacomplexat i “moderadament radical”. Ens rep al jardí de l’Ateneu Barcelonès. Arriba esbufegant però ens dedica una hora, que aprofitem per parlar de cultura, de feminisme, del procés i del seu darrer llibre, Vides Aturades, que va néixer fruit de la seva estància als camps de refugiats de Grècia. “No són camps de refugiats, són camps de concentració”, matisa d’entrada. La ferida que li va deixar el viatge encara no està tancada.

Començant per un dels temes estrella d’aquests dies, els pressupostos, sembla que es destinaran 261 milions d’euros a cultura, un percentatge que no representa ni un 1% del total dels comptes de la Generalitat. Això queda lluny de l’aspiració del sector d’arribar al 2%. Quina valoració en fas?
No és que el sector reclamés un 2%, és que ho reclamava el mateix conseller de Cultura, Santi Vila. Nosaltres creiem que no hi ha hagut cap govern fins ara que el tema de la cultura se’l cregui de veritat i destini aquest 2% que ens tocaria, i que és un error. Es considera que sacrificar el pressupost de Cultura en èpoques de dificultat econòmica és el més fàcil, perquè dius, “això si ho traiem no es mor ningú” i és mentida, sí que es mor gent. És a dir, si tenim gent menys capaç d’afrontar problemes complexos, es mor més gent, per tant, deixar la cultura de banda no és un luxe que ens puguem permetre.

Defenses la necessitat d’un currículum literari sòlid a l’ensenyament, però com es pot fer aquesta aposta dins les escoles quan les assignatures literàries cada vegada perden més pes?
Si cada cop tenen menys pes no es podrà fer, però fins avui els estudis demostren que un ensenyament global basat en la literatura dóna molt millor resultats, no només en llengües sinó també en matemàtiques. Per tant, la comprensió lectora i l’habilitat per entendre problemes complexes que ens dona la literatura ens ajuda en totes les àrees. Tenim proves que això funciona i que es pot fer no només en escoles en què l’entorn acompanya o la família acompanya, sinó també en escoles en què no hi ha un entorn lector o una família lectora. El fet de poder llegir més, de poder llegir millor i de poder llegir obres de més qualitat literària és determinant en l’èxit acadèmic.

Fa dos anys que presideixes l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. A una entrevista a 'Vilaweb' recordes que vas acceptar el càrrec queixant-te que els autors sou els únics de la cadena que no us hi guanyeu la vida...
Perquè un llibre arribi a les mans d’una persona han de passar moltes coses. La primera, és que algú l’escrigui i posi en marxa tota la resta. Doncs de tota la cadena d’editors, distribuïdors, llibreters, etc, els escriptors som els que menys rendiment econòmic rebem dels diners que produeix el que hem creat. Però encara hi ha una cosa pitjor: Que hi ha una sèrie de gent que no han intervingut en absolut en què el llibre sigui creat, que propicien descàrregues pirates. Tothom els veu com una mena de Robin Hoods que posen la cultura a l’abast de tothom, que a mi em sembla fantàstic que ho estigui, però el que em sap greu és que les pàgines de descàrrega il·legal no ho fan per amor a la cultura, ni molt menys, ho fan per diners, cobren de la publicitat. I els cercadors i les telefòniques que et serveixen l’ADSL també s’enriqueixen... Per tant ens agradaria desromantitzar una mica aquesta gent, perquè estan menyspreant la feina de molts i s’estan aprofitant d’una cosa que no és seva.

La teva trajectòria com a escriptora és bastant llarga, tens 13 obres publicades i el teu nou llibre, Feminisme de butxaca, s’estrena la setmana vinent. Tot i així, et fa la sensació que ets més coneguda per la teva vessant com a activista feminista que pels teus llibres?
No ho sé i m’és igual. És a dir, per mi, l’única funció que té que se’m conegui és que el meu discurs pugui arribar a més gent, fora d’això, m’és igual si les idees arriben perquè se’m coneix per una cosa o per l’altra. Jo crec que tinc un discurs “moderadament radical”, que fuig una mica de la centralitat i que necessita un espai, i el tinc jo com el té moltíssima altra gent. El cas és que el missatge arribi perquè els discursos més normatius i més opressors no es quedin tot el lloc. Cal que el discurs hegemònic es pugui veure amenaçat o criticat de tant en tant, està bé i crec que estem fent molta feina de degoteig.

El masclisme està impregnat també en la cultura?
Evidentment, no hi ha cap dubte. Si tu ara entres a la biblioteca de l’Ateneu i busques un llibre a l’atzar, el 95% de possibilitats és que l’hagi escrit un home i això és masclista, no perquè l’hagi escrit un home, sinó perquè són només les veus dels homes les que sentim. I quan demanes quotes ho troben horrorós, i diuen “ara posarem dones només perquè són dones”. Però no, posarem dones perquè moltes són més bones que la meitat del homes que hi surten, però estan silenciades.

Moltes feministes denuncieu que les dones que tenen una certa projecció pública han d’estar molt més preparades que qualsevol home. Com a escriptora, has viscut en carn pròpia aquesta discriminació?
Però no només perquè sóc una dona, sinó perquè sóc de classe baixa i perquè no tinc relacions “d’enxufisme” enlloc. Per mi publicar va ser molt complicat, primer vaig haver de guanyar un premi. Abans, ni m’havia plantejat enviar un original meu a cap editorial. Després vaig guanyar un altre premi i per publicar aquest darrer llibre no m’ha calgut guanyar-ne cap, perquè ja tenia una trajectòria mínimament establerta. I no només això, sinó que a mi cada vegada que trec un llibre de ficció em pregunten com és que els meus personatges són dones. Jo encara no he vist cap escriptor home que li preguntin per què els seus personatges són homes. Després la condescendència amb que et tracten molts companys, aquest copet a l’esquena de “molt bé, maca”, “ostres mira, per ser una dona no ho fas malament del tot”. No ho diuen amb aquestes paraules però saps perfectament que volen dir això i bé, simplement, el que fem és continuar treballant i ja està.

Aquest masclisme impregnat en el món cultural té un impacte sobre les relacions afectives?
Gran part del nostre aprenentatge social el fem a través de la ficció, i aquí hi entra la literatura, les cançons, la televisió, les sèries, etc. La idea d’amor romàntic en què se suposa que has de renunciar fins i tot a tu mateixa per l’altre, és cultural, la societat no és així de manera innata, i la ficció i la cultura entren en la perpetuació i en la disseminació d’aquesta idea.

En una entrevista a Crític deies que a la societat “hi ha una hipersexualització climàtica molt forta” i que les noies “es veuen empresonades entre els vells conceptes de ‘ser una estreta’ o ‘ser una puta’”. És important reconstruir el relat sobre el sexe a través de la literatura?
A les dones ens entrenen per ser objectes de desig, per agradar, perquè nosaltres valem en funció de quant agradem als homes, per tant millor que callem, que no siguem molt divertides, que siguem guapes d’una manera molt concreta, depilant-nos, maquillant-nos, escotant-nos, “minifaldejant-nos”, etc. Hem de complir una sèrie de tics en unes caselles per agradar-los, sense plantejar-nos si ells ens agrades a nosaltres. Crec que ens hem de visualitzar com a subjectes de la nostra vida, no sóc la germana, la filla, la mare o la o d’algú, sinó que sóc jo, i el centre de la meva vida sóc jo i ningú més. En aquest sentit la literatura pot oferir models menys femme fatales, menys dones sexualitzades en funció dels gustos dels homes i més dones que desitgen. Ens falta que els homes llegeixin llibres protagonitzats per dones, perquè totes les xifres de violència contra nosaltres demostren que no hi ha l’empatia necessària, que no ens veuen com a persones, i esperem que una manera de revertir-ho des de la literatura sigui aquesta.

Creus que hi ha reticències respecte el fet que les dones absorbim quotes de poder eminentment masculinitzades?
Crec que fins que la majoria dels homes no entenguin que, fins ara, s’han estat quedant amb uns privilegis que no els tocaven, continuaran resistint-se a perdre’ls. La qüestió és que ara mateix tenim bastanta força i arribarà un moment en què ens serà igual que s’hi resisteixin o no, perquè no ens hauran de donar res sinó que ja ho agafarem nosaltres, i penso que això està començant a passar. Hi ha moltíssimes dones que ens és igual la seva aprovació. Fins ara lluitaven amb una arma que era “si jo no t’aprovo tu no ets res” i això ho hem subvertit. Gràcies a les nostres àvies i a les feministes de tot el segle XX, tenim una generació en què hi ha bastantes dones a les quals ens sua la figa la seva aprovació, i aquesta és una de les grans fites feministes. És que mira, no necessito semblar-te guapa, no necessito semblar-te llesta, no necessito semblar-te res, jo sóc i tu ets, i per tant, tu sigues el que hagis de ser i jo seré el que hagi de ser i la teva aprovació m’és igual. I aquí és on els estem desconcertant.

Em fa la sensació que el discurs feminista, que durant molt anys ha estat arraconat o invisibilitzat, ha ressorgit i “s’ha colat” en els mitjans de comunicació i en l’esfera social i política. És una sensació compartida? A què es deu?
Jo trec ara un llibre que es diu Feminisme de butxaca i me’l presentarà la Natza Farré, que fa uns mesos va treure el seu Curs de feminisme per microones i que és una ambaixadora feminista meravellosa. L’altre dia comentàvem la quantitat de llibres sobre feminisme que s’estan publicant en els darrers mesos i creiem que és bo, perquè vol dir que s’ha creat un clima que ho propicia. Portem moltíssims anys de lluita i la meva generació especialment. Vam ser educades amb coeducació els anys 80 i ens van explicar que quan fóssim grans la igualtat ja existiria, i jo he crescut i la igualtat no existeix. Llavors hi ha moltíssimes dones de la meva edat que ens sentim estafades, i aquesta sensació fa que lluitem molt més obertament. Té una contrapartida, que com que estem començant a amenaçar privilegis, ja hi ha moltes veus d’homes que es mobilitzen i que fan servir tots els mitjans que tenen a l’abast per desacreditar-nos, insultar-nos, tractar-nos d’estúpides, etc. El que passa és que perdran, no hi tenen res a fer.

Per què és tan important la transversalitat del feminisme? És una perspectiva que tu poses en valor.
Perquè em sembla meravellós lluitar pels drets de totes les dones, però és que encara em sembla més meravellós lluitar perquè tothom tingui els mateixos drets i les mateixes oportunitats, reals. Legalment jo tinc dret a cobrar el mateix que el meu company home per la mateixa feina, però a la pràctica això no és veritat, a la pràctica les dones cobrem el 26% menys, tenim les feines més precàries, la taxa de temporalitat més alta i les jornades més curtes. La lluita feminista és necessàriament una lluita pels drets de tothom, som dones, som pobres, som negres, som moltes coses, per tant és necessàriament transversal.

Des d’una òptica feminista, quins són els teus referents literaris?
En l’assaig, les companyes transfeministes són les que més m’aporten, perquè són les que qüestionen més el meu privilegi com a dona cisgènere, i em fan pensar. De cop deixo de sentir-me oprimida per sentir-me privilegiada, i això em va molt bé per sacsejar-me també idees.

Sobre l’ús del llenguatge, et mostres contrària a l’opció de desdoblar les paraules, per exemple, a fer servir els termes “tots i totes”. Per què? Creus que és interessant l’aposta pel genèric femení?
Jo estic en contra del desdoblament perquè l’única cosa que visibilitza és que hi ha dos gèneres, i sabem que això no és veritat. Hi ha gent que no s’identifica ni com a home ni com a dona i negant aquesta realitat i reforçant-la amb el binarisme de gènere, em sembla que estem destapant un forat per tapar-ne un altre. Jo personalment com a convenció, de moment estic fent servir el masculí com a genèric. Em violenta una mica que alguns polítics homes facin servir el femení com a genèric quan en el seu grup, per exemple, el cap de llista és un home. M’agradaria que les pròximes eleccions a Catalunya, totes les llistes presentessin com a primera candidata una dona. Això em semblaria molt més transformador socialment que no pas que alguns polítics especialment d’esquerres, amb els quals puc simpatitzar a nivell ideològic, s’omplin la boca de femení genèric i no estiguin revisant l’espai que ocupen com a homes fent de portaveus dels seus partits.

Catalunya és un país queer, deies en una ponència a Suècia i ho has repetit en diverses ocasions. En quin sentit?
Catalunya és un lloc en transformació i amb aportacions molt diverses que constitueixen la identitat catalana, que és una identitat canviant i és per això que és queer. Ho aprofitava també una mica com a provocació, perquè a Europa es té una idea del nacionalisme com una cosa molt de dretes, molt conservadora i molt perillosa. Crec que el nacionalisme català té una part d’això però també té una altra part diferent, i volia xocar una mica els suecs posant aquesta paraula, que seria tot el contrari del conservadorisme, per explicar que pot haver altres maneres de sentir-se català.

Ara que ho introdueixes, com has viscut el procés?
Com l’estic vivint, perquè no s’acaba mai.

Exacte, com l’estàs vivint?
Em sembla una gran oportunitat per plantejar-nos moltes coses com a societat. Que això s’instrumentalitzi o no és un altre debat. A mi m’han venut una Constitució que es va votar quan jo acabava de néixer, no vaig poder dir res i me l’estic menjant amb patates. Per tant, vull participar en la redacció d’una altra Constitució en la qual jo, amb els meus conciutadans, hi puguem dir alguna cosa. Em sembla molt interessant que com a societat ens plantegem què volem ser i també tota aquesta idea de la desobediència, que gent que ara es diuen Demòcrates, que abans es deien Convergents, estiguin dient que desobeiran o que hem de desobeir, em sembla súper queer, ho trobo molt trencador.

A l’entrevista a 'Vilaweb' explicaves que, si fos per tu, s’hauria d’haver fet una Declaració Unilateral d’Independència, perquè et sembla “estèril” continuar lluitant per preguntar. Llavors, com valores el referèndum? S’hauria de convocar? Hauria de ser una etapa superada?
Evidentment per mi ja hauria d’estar superada, però com que no ho està doncs l’haurem de convocar. És a dir, quan es faci el referèndum jo aniré, votaré, participaré i animaré tothom del meu entorn a participar-hi en un sentit o en un altre, cadascú que voti el que li sembli, però com a mínim votar hauríem de poder votar. Si fos per mi, si jo manés, ho faria diferent, però com que jo no mano ni manaré mai, manen els que entre tots hem decidit que manin, doncs que es posin d’acord i facin el que entre tots els hem dit que volem que facin, que és portar-nos cap a la independència.

Amb quina formació et sents més identificada pel que fa a la seva proposta de model econòmic, social, el tema nacional i el discurs i praxi feminista?
No he trobat mai un partit que em representi al 100%, però en aquests eixos que dius, la CUP seria el partit amb el que jo podria estar més còmoda. Fan moltíssimes coses que no m’agraden, però és que els altres partits en fan més.

Ara que parlaves de desobediència, sobre la qüestió dels refugiats el govern català diu que no pot acollir perquè té les mans lligades i que l’executiu espanyol no li ho permet. Com valores aquest discurs? És suficient?
És un discurs molt còmode. És dir “home si algun dia som independents...”, perdó, però la independència pot trigar uns quants anys i aquesta gent s’està morint ara, per tant això no em serveix. I d’altra banda ja en tenim bastants de refugiats i de no refugiats, és a dir, de migrants econòmics i del tipus que sigui, que són a casa nostra i que no els estem tractant com els hem de tractar. La primera cosa abans de dir que això és culpa d’Espanya és acollir amb condicions la gent que tenim aquí i intentar crear un clima de més respecte. La resposta “no és culpa nostra” no és gens satisfactòria ni tan sols és realista.

Vas marxar unes setmanes a Grècia de voluntària i d’aquesta experiència n’ha sortit el teu llibre més recent, Vides aturades. Hi ha un abans i un després de la teva estància als camps de refugiats?
Per mi va ser molt fort, a tu t’ho poden dir, pots llegir-ho, pots veure les imatges, però no deixa de ser una realitat llunyana. Quan arribes allà i veus el camp de concentració, i veus la gent, veus les condicions, menges el menjar, vas al lavabo, fas les coses durant tres dies com les fan ells, t’adones de “la magnitud de la tragèdia”. Per mi és impossible acceptar que això estigui passant avui dia amb un govern del qual formo part en tant que persona que vota. En aquest sentit, la manifestació del 18 de febrer em va deixar una mica més tranquil·la, vaig pensar “si ara continuem pressionant, els polítics hauran de reaccionar, no tindran més opcions”. Si hem convertit Convergents en independentistes i en desobedients, podem convertir un govern tancat en un govern que faci el que ha de fer, que és acollir aquestes persones que són persones, que no són animals, i que estem dient “ui aquí no hi cabem tots, eh? Moriu-vos”, perquè tancar la frontera és dir “moriu-vos”, per tant els estem matant. Això no ho podem permetre. I anar allà, veure-ho i parlar amb la gent és molt diferent que viure-ho com un problema llunyà. És viure-ho de cop com un problema teu.

Al llibre parles de les dones refugiades i et refereixes a les condicions en les quals pareixen, però també al tràfic de persones i a l’esclavitud sexual. També en aquest context, som nosaltres les més malparades?
Si haguessis vist el lavabo on han d’anar quan arriben de l’hospital amb una cicatriu al ventre després de parir... Imagina’t un poliklin de les festes de Gràcia que no s’ha buidat en els últims 12 mesos. Doncs així estan els lavabos, i les infeccions van que volen. Les dones sortim perdent sempre, en totes les ocasions, per tant, si les condicions són pèssimes, doncs encara més per a nosaltres. A la nostra postguerra això ja era així, les dones eren violades com a arma de guerra, per desmoralitzar l’adversari. Per què no el desmoralitzaven violant-lo a ell? Nosaltres sempre som més vulnerables perquè se’ns considera menys persones i si som menys persones, som les primeres que rebem.