Andreu Nin, d’una altra manera

El primer que li pregunto a Andreu Navarra (Barcelona, 1981) és si aquests dies ha escoltat molt si sobre la vida d’Andreu Nin ja hi ha un grapat de llibres com per escriure'n un altre. "Només ho he escoltat una vegada", respon sorprenentment l’autor de La revolución imposible. Vida y muerte de Andreu Nin (Tusquets). "La resposta és senzilla", continua, "no existia cap relat complet, llegidor, que reunís tota la informació completa sobre el personatge", i amb això, precisa, es refereix a "a organitzar una història centrada sobre la seva persona i no tant sobre qüestions teòrico-polítiques o la seva mort". "En altres paraules, calia una biografia com les fan al món anglosaxó, exigent i comercial, fent-ne alta divulgació", afegeix.

El resultat compleix certament amb els objectius que el propi autor es va marcar. No debades Navarra portava ja un temps estudiant la vida del marxista català. "Fa exactament cinc anys em vaig animar a investigar i publicar una biografia sobre Andreu Nin, mentre redactava El espejo blanco. Viajeros españoles en la URSS (Fórcola, 2016)", explica al confessar que "una figura tan polièdrica i fascinant" com la de Nin el "va atrapar aviat". A l’autor el van interessar sobretot "les nombroses incògnites sobre la seva vida i el seu caràcter contradictori: culte i valent, radical i somiador, pacifista i revolucionari professional".

Navarra: "No existia cap relat complet, llegidor, que reunís tota la informació completa sobre el personatge"

A aquestes alçades, escriure sobre Andreu Nin significa, també, escriure sobre la historiografia d’Andreu Nin. "Sobre Nin s’havia escrit molt i bo, jo destacaria els treballs de Pelai Pagès i Francesc Bonamusa, però la informació estava molt dispersa, en alguns aspectes fins i tot ja allunyada de l’actualitat", afirma el propi Navarra. I fent memòria, menciona també com li "va cridar l’atenció la poca atenció que rebien els relats memorialístics de Gorkin, Francesc de Cabo, Víctor Alba, Juan Andrade i Wilebaldo Solano, amb l’excepció de Pepe Gutiérrez".

Però malgrat tota la bibliografia existent –i no és poca– encara segueixen circulant mites i informacions falses sobre el polític català, la més coneguda de les quals és, probablement, l’etiqueta de trotskista. "Es diuen massa disbarats cada dia", lamenta l’autor de La revolución imposible, que d’immediat carrega contra l’estat de coses a l’acadèmia catalana i els mitjans de comunicació: "Qualsevol historiador català t’haurà d’admetre que aquest país està força en calçotets en molts aspectes que no es volen repensar, o que ni tant sols s’han tocat". El que cal, planteja, és "crear un públic lector d’història, per forjar debats raonables sobre el nostre passat".

"El partit dels comunistes teòrics"

Aquesta teranyina de distorsions i mentides en la que es troba atrapada la figura de Nin –moltes de les quals inventades, per cert, pels seus propis perseguidors en vida del propi biografiat– s’estén també al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) del que fou fundador, juntament amb Joaquín Maurín. Navarra descriu el POUM com el "partit dels marxistes intel·ligents, el partit dels comunistes teòrics". "Si un agafa els materials del Partit Comunista d’Espanya (PCE) de l’època bullejista [per José Bullejos, secretari general del PCE entre 1925 i 1932], o escrits, per exemple, d’Antonio Mije, i els compara amb els de Maurín, no hi ha comparació possible", assegura. Una altra de les coses que li "va cridar l’atenció" a Navarra és que "no s’estudiés Nin com una figura més d’un triangle generacional de primer ordre format per ell mateix, Maurín i Juan Andrade, els cervells del POUM".

Un cop es consolidà el PSUC, "el POUM era una nosa per a la política del Front Popular"

A més, com és notori, un cop es consolidà el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), "l’opció estalinista catalana, el POUM era una nosa per a la política del Front Popular, perquè propugnava en solitari la prioritat revolucionària per sobre de qualsevol altra consideració". "I això enmig d’una guerra civil", agrega. Aquesta revolució era l’objectiu pel qual Nin havia lluitat tota una vida. És més, l’autor de Les dictadures dels nostres dies creia que "l’any 1937, la revolució a Catalunya hauria de renovar la fe de 1917 i donar-li una altra i nova significació mundial". El somni, com se sap, "no va poder durar gaire" i el propi Nin va ser assassinat, en circumstàncies mai aclarides, per agents dels serveis secrets soviètics. El seu cadàver no es va localitzar mai.

Com escriu Navarra al seu llibre, "ja tocava recuperar la vida d’Andreu Nin": "El màrtir, l’homenatjat, de vegades no ens havien deixat veure a l’home". "Res pitjor per a un dirigent polític que ser recordat no tant pel que ha fet com pel que li han fet", observava anys enrere un altre dels biògrafs de Nin, Víctor Alba. La revolución imposible és aquest intent de veure l’home "pel que ha fet", amb afany de divulgació i la voluntat d’anar més enllà dels cercles tradicionals de l’esquerra alternativa.