Una (altra) història de Catalunya

“Un llibre important tenint en compte el moment de canvi que està vivint la societat catalana”, “ajuda a situar-nos i engreixar una mica aquest present atapeït”, “és una obra d’alta divulgació” així defineixen Borja de Riquer, Josep Ramoneda i Josep M. Salrach respectivament, Història mundial de Catalunya. El llibre, dirigit pel primer i publicat per Edicions 62, neix amb la voluntat d’oferir una aproximació diferent a la història dels catalans basada en “una concepció oberta, universal i polifònica”. No es tracta d’un llibre d’història a l’ús. L’objectiu, explica de Riquer, és “arribar a un públic molt ampli perquè tothom s’adoni de la realitat del nostre país i del nostre passat ric i divers”. Perquè, segons el catedràtic, “no podem deixar l’alta divulgació en mans de publicistes mal documentats o de la Viquipèdia”.
Un llibre parit en nou mesos per entendre el passat, el present i, potser, el futur de Catalunya.

El llibre està dividit en 124 episodis, escrits per 98 experts, que posen èmfasi en les connexions i les influències dels catalans amb l’exterior. Una selecció, segons Borja de Riquer, “de fets significatius de la nostra història des de fa 400 mil anys fins ara”. Hi ha batalles, ocupacions violentes, migracions i revoltes socials, dinamisme econòmic i cultural “que mostren l’èxit de la condició mestissa dels catalans - de la qual parlava Jaume Vicens i Vives - i la importància de la circulació fecunda d’idees” diu Ramoneda. Des de la prehistòria fins als temps contemporanis.

Cruyff i el Bulli però no Macià i Companys

Com en tota selecció, hi ha fets, elements i personatges que han quedat fora: No apareixen ni Guifré el Pilós, ni Francesc Macià, ni Lluís Companys. Tampoc el 15M o la caiguda del pujolisme. En canvi, s’ha optat per incloure el futbol, la cuina o la literatura, elements que “no apareixen a les històries de Catalunya però tothom recorda, com el 5 a 0 al Bernabéu del 1974” defensa el catedràtic. Així doncs, hi trobem l’inici de l’era Cruyff, l’èxit del Bulli i la irrupció de la cuina catalana que, segons de Riquer “ha desplaçat la nouvelle cuisine français”, l’enterrament de Mossèn Cinto Verdaguer o l’últim concert de Raimon al Palau de la Música.

Una visió que topa amb el que deia J.M Fradera a Cultura nacional en una societat dividida, on afirmava que “resultaria molt difícil demostrar que en el segle XVIII hi havia a Catalunya alguna cosa comparable al sentit d’identificació col·lectiva que estem acostumats a constatar i a estudiar en els segles XIX i XX”. Borja de Riquer, però, defensa que “sempre hi ha hagut algun tipus d’identitat, tot i que no era exactament igual que la nostra”. Segons el catedràtic, “pràcticament es pot dir que des que hi ha unes incipients estructures d’estat amb els comtats catalans en els segles IX i X comença a haver-hi una identitat en el sentit de ser un país diferent dels veïns”. De fet, tal com explica el mateix catedràtic a la introducció de l’obra “un factor fonamental del nostre passat és tot allò que explica el manteniment de la identitat col·lectiva catalana, malgrat les enormes dificultats amb què es trobà”. El que està clar és que Catalunya ha estat, i és, un país variat, passadís i cruïlla de mestissatges.