Amadou D. va arribar a Barcelona el març de 2017. No tenia passaport "però semblava un xavalet", explica Albert Parés, advocat i fundador de l'Associació Noves Vies que assisteix els anomenats MENA, els menors no acompanyats. Com que no tenia documentació que acredités que efectivament era menor, la Fiscalia de Barcelona el va sotmetre a les proves òssies d'edat amb les quals va decretar que era major d'edat. Quan el passaport en el que es reconeixia que era menor per fi va arribar, la Fiscalia el va rebutjar, entre altres motius, per no existir conveni entre Espanya i el Senegal sobre l'"eficàcia probatòria dels passaports senegalesos". Noves Vies denuncia que la Fiscalia i la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) estan recorrent sistemàticament a aquesta via per no fer-se càrrec dels menors arribats de països subsaharians.

El cas d'Amadou no és excepcional, però quan eren dos o tres, no eren portada. Des que les xifres creixen i els MENA s'amunteguen a les comissaries de Barcelona, les imatges trenquen la barrera de l'agenda mediàtica i inunden les capçaleres dels informatius. Però el que arrossega l'emergència no deixa veure el mar de fons. Està Catalunya respectant els drets dels menors?

La llei d'estrangeria disposa que quan un menor arriba a l'Estat espanyol se li realitzaran proves d'edat quan es tracti d'un "estranger la minoria d'edat del qual no pugui ser establerta amb seguretat". Però Noves Vies, la principal associació encarregada de vetllar pels drets dels MENA, denuncia que la fiscalia està practicant aquestes proves en tots els casos de menors subsaharians, tinguin o no document identificatiu. Parès porta anys lluitant per recórrer aquests decrets i assegura que una vegada arriben fins a l'Audiència Provincial, sempre guanya el passaport sobre les proves d'edat. Però en el procés, els menors segueixen creixent i perden els seus drets, a més de patir un calvari burocràtic que agreuja la seva situació de vulnerabilitat com a menors sols i que no parlen l'idioma en la majoria de casos.

En aquesta via judicial, el Tribunal Suprem va acabar pronunciant-se el 2014 per establir que quan un migrat porti amb ell un passaport del qual "es desprengui la seva minoria d'edat, no pot ser considerat un estranger indocumentat per ser sotmès a proves complementàries de determinació de la seva edat sense una raó que ho justifiqui". El problema principal de les proves d'edat és que tenen un marge d'error considerable. La sentència del Tribunal Suprem venia a corregir aquesta arbitrarietat que veuen les associacions dictant que calia donar més credibilitat al passaport que a la prova, tret que generés dubtes substancials.

Però a la pràctica, Noves Vies estima que la situació dels MENA ha canviat poc. El 2017, la Fiscalia de Barcelona va obrir 1.455 expedients a suposats menors, dels quals va acabar decretant que 145 eren majors d'edat. Es tracta del 10% d'aquests menors, sobre la base de proves d'edat òssies amb un marge d'error de dos anys i que no contemplen la maduresa psicològica. Tampoc s'entrevista al menor perquè expliqui el seu cas.

La Fiscalia nega que sigui una pràctica sistemàtica

La Fiscalia nega que rebutgi passaports subsaharians de forma sistemàtica. El seu portaveu, José Miguel Company, creu que "els països subsaharians tenen menys capacitat que els del Magrib per fer passaports reals", però assegura que analitzen "cas per cas" la documentació. A més, afegeix que els dubtes sobre els passaports es plantegen només quan els hi traslladen els cossos policials que identifiquen als migrants. "Si la policia no dubte, nosaltres tampoc", rasa.

Parés no hi està d'acord i creu que la jurisprudència del Tribunal Suprem "diu que cal fer un judici de proporcionalitat, i que, com a mínim, es doni per vàlid el passaport". Considera casos com el d'Amadou com a "bastant freqüents" i va més enllà: "succeeix perquè són negres, africans, sense família, sense ningú que els defensi". Li molesta especialment que es prengui la paraula dels mèdics forenses "com si fossin pèrits", quan en els judicis s'expressen dient dels presumptes menors que la majoria d'edat és "molt probable o gairebé segura".

Les queixes de Parés han arribat fins al Comitè dels Drets del Nen de les Nacions Unides. L'1 de novembre emetia una resposta en la qual establia que "encara que la determinació de l'edat òssia és comuna, no és fiable, afecta la dignitat i la integritat física dels nens". Recordava que el Parlament Europeu va condemnar "el caràcter inadequat i invasiu de les tècniques mèdiques" perquè poden ser "traumàtiques, presenten amplis marges d'error i es practiquen a vegades sense el consentiment del nen".

Diversos estudis demostren, segons l'ONU, que existeixen diferències de desenvolupament ossi entre els diferents orígens ètnics i les condicions socials i econòmiques de les persones. El Comitè del Nen valora que aquestes proves són "inaptes per determinar l'edat de la població no europea". Les associacions pediàtriques europees han assenyalat, també d'acod a l'ONU, que "la maduresa de les dents i els ossos no permet determinar amb exactitud l'edat d'un nen amb un ampli marge d'error entre dos i tres anys". L'Ombudsman recomana que les proves mèdiques s'usin com a últim recurs.

La DGAIA, sobrepassada

La DGAIA s'ha vist sobrepassada en els últims mesos per l'augment massiu d'arribades de MENA. La secretària d'Infància, Adolescència i Joventut de la Generalitat, Georgina Oliva, nega les acusacions i aclareix que s'atén tots els que arriben i diuen ser menors fins que la Fiscalia digui el contrari, cas en el qual se'ls redirigeix a un altre servei social. Oliva també és crítica amb les proves d'edat, encara que té les mans lligades. "Jo haig de comunicar sempre qui atenc a la Fiscalia i després és la Fiscalia qui em reclama un menor sobre el que tingui dubtes", explica.

Pot entendre que s'hagin de fer proves d'edat, però està d'acord amb una altra de les reclamacions del Comitè del Nen: que es faci una entrevista al menor per entendre millor la seva situació. Tampoc està d'acord en el fet que en les proves d'edat s'apliqui el mateix barem a un marroquí que a un senegalès, que per la seva forma física pot semblar major.

"El menor ha d'arribar i ser localitzat, perquè aquí ningú ens avisa" explica Oliva, que critica que Catalunya hagi d'actuar en molts casos com a país d'arribada, quan l'emergència no es produeix a les costes catalanes sinó a les andaluses. La secretària assegura que han rebut fins i tot nens amb sarna i es pregunta com no se'ls va detectar en desembarcar. 2.964 menors no acompanyats han arribat en el que portem de 2018. La xifra és espectacular comparada amb la d'anys anteriors. El 2015 van ser només 377 nens. Avui dia, la DGAIA n'atén 3.033 en el seu sistema de protecció.

Oliva recorda que en altres legislatures s'obrien dos o tres centres d'acolliment, mentre que en l'emergència actual, se n'inaguruen dos o tres a la setmana. És la seva resposta a les crítiques per la falta de previsió, encara que admet que els ha agafat "una mica per sorpresa" l'arribada massiva. "Quan arriben 200 menors al dia es triga una mica més del normal que els equips de trasllat els atenguin", comenta.

No n'hi ha prou amb la sentència del Tribunal Suprem perquè hi hagi un canvi de criteri a l'hora de prendre com a vàlids els passaports dels MENA. Seria necessari un canvi del Protocol Marc que estableix l'Estat amb les Comunitats Autònomes. Mentrestant, no tots els menors que arriben a Catalunya veuran protegits els seus drets humans.