Catalunya és terra de castells, sembla innegable. Arreu del territori trobem fortificacions, baluards, torres de guàrdia o castells de roca, a vegades en runes, a vegades amb un espectacular estat de conservació. Formen part del paisatge català des de fa anys i panys, primer com a sistema defensiu, més endavant especialment com a palaus senyorials i avui dia com a atractiu turístic i amb valor patrimonial.

Tant és així que existeix la teoria que el nom del territori prové de "terra de castells". Castellanus es el terme llati per designar el propietari d'un castell, així com els mots francesos châtelain o chastelain. Del llatí que es va parlar a l'antiga Marca Hispànica va derivar el castlanus, que finalment hauria derivat en el català, sempre segons la teoria.

Catalunya no tan sols no oblida els seus castells, sinó que els recorda i els posa en valor. Es tracta d'autèntics referents per al turisme cultural i històric, per a molts interessants en aquestes edificacions. Per això, us proposem fins a vuit castells catalans dels quals podeu gaudir avui dia.

Castell de Cardona

Per molts, la joia de la corona dels castells catalans. El de Cardona (Bages) és un imponent complex emmurallat que avui es pot visitar amb guiatge i interpretació, a través de dues tipologies de visita diferent: la visita guiada general o la visita teatralitzada, per a públic familiar i infantil.

D'estil romànic i gòtic, es va construir originalment com una fortalesa defensiva, mentre ara és un monument cultural i també té un hotel. S'ubica enlairat dalt d'un turó sobre la vila, vorejat pel riu Cardener.

La seva construcció arranca fa dos mil cinc-cents anys. Durant l'edat mitjana va ser la residència dels senyors de Cardona. El castell termenat i palau residencial dels ducs de Cardona està documentat del 981, i les altres modificacions es feren als segles XIV-XV i XVIII-XIX.

Es tracta d'una fortalesa medieval inexpugnable que amaga segles d'historia, una de les més importants de Catalunya. També es troba la torre de la Minyona i la particular església romànica de Sant Vicenç, joia del romànic llombard català.

El Departament de Cultura ha anunciat recentment que farà diversos projectes de millora del Castell de Cardona amb una inversió d'1,18 milions d'euros. El primer projecte que s'executarà serà la millora del camí que uneix la vila amb el monument, en unes actuacions que es preveu que durin tres anys en conjunt.

Castell de Montjuïc

El Castell de Montjuïc és un dels més emblemàtics i coneguts per molts, en estar ubicat al capdamunt d'aquesta muntanya de Barcelona, essent un mirador 360 graus de la ciutat. Segons els documents, ja existia una atalaia al capdamunt del Mont de Júpiter, el nom que els romans van donar a la muntanya. Fou el 1476 quan les autoritats de Barcelona van decidir reconstruir la torre, que progressivament va anar creixent, essent centre d'operacions durant la Guerra dels Segadors, per exemple.

Es tracta d'un castell defensiu d'estil barroc, que avui és un monument cultural, museu i torre telègraf. Els canvis es van produir als segles XVIII i al XIX: l'aspecte actual del conjunt de fortificacions és obra de l'enginyer militar Juan Martín Cermeño, el qual va fer derruir l'antic fortí de 1640. Cal destacar que al castell de Montjuïc hi havia instal·lat el principal sistema de torres de telegrafia òptica de Catalunya on confluïen quatre línies.

Castell de Santa Florentina

Aquesta joia, per a alguns desconeguda, és obra de Lluís Domnènech i Montaner. Us pot venir al cap perquè va ser un dels escenaris de Jocs de Trons. Però el Castell de Santa Florentina de Canet de Mar (Maresme) també ha estat escenari de rodatges com la sèrie César o La leyenda del mar azul, així com espots publicitaris o documentals.

Es tracta d'un castell construït sobre una domus, una vila romana, ubicat actualment en l'estil de l'historicisme. D'origen medieval, fou Casa de Canet, un casal fortificat, documentat el 1217. Va ser molt modificat i ampliat a inicis del segle XX pel citat arquitecte, adquirint l'aspecte actual. Del conjunt original baix medieval resten -tot i que amb modificacions- dues torres de defensa amb espitlleres i cosera i un cos d'edifici rectangular.

Castell de Requesens

El Castell de Requesens de la Jonquera (Alt Empordà) és una espectacular edificació defensiva, avui de l'estil historicista neoromànic. Es troba al capdamunt d'un turó, a prop del veïnat de Requesens. L'obra actual data de finals del segle XIX.

La construcció original s'ubica entre els segles X i XI, com a castell feudal. Però al primer quart del segle XVIII el castell estava arruïnat. Fou reconstruir entre 1893 i 1899 pel Comte de Peralada i Vescomte de Rocabertí, Tomàs de Dameto, passant a ser una mansió vuitcentista, una residència d'estiu.

Castell de Peralada

El Castell de Peralada (Alt Empordà) s'ubica dins del nucli urbà actual de la població, però fora del recinte emmurallat de la vila medieval. Es tracta d'una fortalesa medieval del segle XIV, amb 8 hectaries de jardins al voltant. Avui al conjunt del complex se'n dona ús com a casino, té una bodega, un museu, un hotel i un restaurant amb estrella Michelin, del xef Paco Pérez. A més, a l'estiu s'hi celebra el Festival Castell de Peralada.

La primera menció escrita apareix al segle IX amb el nom de castell Toló, mentre l'actual palau es bastí després de l'incendi que l'afectà el 1285. Ha passat pels estils gòtic, renaixentista i historicista, respectivament a través dels segles XIV, quan es porta fora muralles, XVI-XVII i XIX, amb les modificacions actuals.

Castell de la Suda

A Lleida (Segrià) també hi trobem castells, com aquest Castell de la Suda, també anomenat Castell del Rei. Abans fou una edificació defensiva, mentre ara s'explota com a monument cultural, de titularitat pública.

De la rocosa estructura original, de l'època de l'ocupació sarraïna (882), quasi no se'n conserva res. Fou reformada especialment durant l'època de domini comtal, i als segles XIII i XIV es van fer nombroses modificacions. El 1812, durant la Guerra del Francès, la fortalesa s'utilitzà com a polvorí. Durant molts anys l'estructura amenaçà ruïna: el 1928 se'n desmuntaren les voltes gòtiques, a causa del perill immediat d'enderrocament. Part de la resta que es conservava s'esfondrà igualment per una nova explosió, el 1936, durant la guerra civil.

Castell de Miravet

El Castell de Miravet (Ribera d'Ebre) també és avui un monument cultural de titularitat pública, una edificació d'estil romànic que originalment tenia funció defensiva. El gran recinte emmurallat s'ubica al sud-oest del nucli urbà, prop del nucli antic de la població, dalt d'un pujol elevat sobre el riu Ebre.

El castell fou documentat per primer cop l'any 1153, però el seu origen es remunta a l'època califal. Les excavacions arqueològiques realitzades els anys 1992 i 1993 concloïen que en el turó on s'edificà el castell hi havia hagut prèviament un assentament iber.

Ha passat per múltiples mans. Fou un dels reductes més forts dels àrabs en tot el sector meridional de la Catalunya Nova. Va passar a mans de templers, fins Jaume II va assetjar i conquerí el castell l'any 1308, i l'extinció dels templers a la Corona d'Aragó fou oficial l'any 1317. Durant la guerra de Successió el castell de Miravet caigué en mans dels partidaris de Felip V (1707). I durant la guerra civil fou ocupat per les tropes franquistes l'abril del 1938, i el 7 de novembre de 1939 va ser ocupat per les forces del govern de Burgos de la 74 divisió que baixaven de Pinell de Brai.

Castell de Tamarit

I acabem amb un altre castell defensiu de Tarragona, que avui funciona com a restaurant on s'ofereixen banquets. El Castell de Tamarit ubica dins del recinte del castral d'aquesta localitat, on també trobem l'església i altres habitatges i espais, així com una plaça, envoltats per una muralla.

Al segle XI, el lloc de Tamarit era la castellania més meridional del comtat de Barcelona. Fou ocupat en una data desconeguda per Bernat Sendred de Gurb, que el 1049 vengué la castellania a Ramon Berenguer I, i emmurallat el 1363, per ordre del rei Pere III. Al llarg del segle XIX el lloc es va anar abandonant a causa de les febres palúdiques, fins a arribar a mans del milionari Deering a principis del segle XX.