45 anys dels darrers afusellaments del franquisme, un dels últims cops més durs del règim

Ja els va cantar Aute: "No sé qué estrellas son estas, que hieren como amenazas, ni sé qué sangra la luna al filo de su guadaña". Per a ells, pels milers d'afusellats durant el franquisme, i també pels cinc últims, executats el 27 de setembre de 1975. La dictadura donava els seus últims cops de vida intentant transmetre un missatge de fermesa que, en realitat, tan sols feia sensació de feblesa a una societat cada vegada més organitzada. Sabien que la mort del dictador era a prop. I sabien que aquest seria el moment propici per lluitar per la democràcia a Espanya després d'un règim totalitari que va deixar regades les cunetes de cadàvers d'afusellats.

“Tornar a l'horror de la postguerra”

Ella mateixa denomina el que va passar com una "aberració total", que s'afusellés a cinc condemnats a mort de la mateixa forma en què s'efectuava durant la postguerra, els pitjors anys i més durs del franquisme. Que les seves edats fossin 25, 21, 27, 21 i 32 anys, correlativament a l'ordre en què han estat citats amb anterioritat, va fer que el renou format s'acreixés. "Crec recordar que els van donar, fins i tot, el tir de gràcia. Buscaven tornar a l'horror de la postguerra i donar un missatge que la dictadura no acabaria amb la mort de Franco", agrega l'experta en memòria històrica d'IU.

Repercussió en altres països

Tretze països van retirar momentàniament els seus ambaixadors de Madrid, intentant col·locar al règim en una situació d'aïllament polític i moral que no es produïa des de la dècada dels 40. En nombrosos països d'Europa centenars de persones van sortir al carrer per mostrar el seu rebuig a les execucions. Unes mobilitzacions que van anar més enllà a Lisboa, ja que la seu de l'ambaixada espanyola al país lusità va ser ocupada per alguns activistes i fins i tot incendiada. En paraules de Mauricio Valiente, responsable de memòria democràtica del PCE, "va ser un senyal molt negativa per a l'època que s'aveïnava, com un reducte de feixisme a Europa, que és el que va ser el franquisme, i que exercia una violència irracional i sistemàtica creant una conflictivitat social i política en tots els nivells que no hi havia manera de canalitzar-la".

Arriba la Llei de Memòria Democràtica

Amb la idea clara que "és hora d'honrar", López al·ludeix a la recent posada en marxa de la Llei de Memòria Democràtica . "Que haguem arribat 45 anys tard, que sigui ara quan intentem reparar tota aquesta crueltat soferta, aquesta vulneració flagrant dels drets humans, és un reflex de com hem perdut el temps aquests anys, quelcom que s'ha reflectit en com l'extrema dreta ocupa tantíssims escons al Congrés. Hem arribat tard, però no prou tard com perquè sigui irreparable", narra ella mateixa. De la mateixa manera, l'adopció d'aquest nou marc legislatiu per un Govern espanyol encapçalat pel PSOE fa veure que la societat civil està organitzada per a tal fi, i que per fi les associacions memorialistes aconseguiran que les seves necessitats es plasmin en una llei", parafrasejant a l'experta.

Veritat, justícia i reparació

Cartell de la concentració al cementiri de l'Almudena, a Madrid, el diumenge 27 de etembre a les 12.00 h convocada per col·lectius antifeixistes i memorialistes.

La responsable de memòria democràtica d'IU ressalta que "la gran majoria de persones d'aquest país venim d'una herència que mai ha deixat de plorar per les seves víctimes i tan sols una ínfima minoria va heretar el llegat dels botxins". D'aquesta manera, en un exercici de reconeixement als últims cinc afusellats pel franquisme, gairebé una trentena de col·lectius antifeixistes i memorialistes han convocat una concentració en el cementiri de l'Almudena, a Madrid, el diumenge 27 de setembre a les 12.00 hores, just uns dies després que Enrique Santiago, secretari general del PCE, aconseguís que el Govern central erigeixi un memorial als executats per la dictadura en el mateix cementiri en el qual l'alcalde de la capital va voler equiparar a totes les víctimes de la dictadura.