Un dels motius d’orgull dels catalans és, sens dubte, la seva xarxa hotelera. A Catalunya tenim hotels per a adolescents borratxos, per a jubilats i per a famílies d’aquelles que passen les vacances en silenci. Evidentment, Catalunya disposa també d’hotels de luxe, superluxe, mega­luxe i altres establiments insultants. Per acollir els hostes, el país fa mans i mànigues, no hi ha dubte.

Però potser un dels establiments menys coneguts, un racó exclusiu i pintoresc encara no pervertit per les guies turístiques, és el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. La setmana passada aquesta discreta instal·lació va saltar a les pàgines interiors de la premsa pel desafortunat suïcidi d’un dels seus residents, un marroquí de 22 anys. La política de privacitat de la casa, d’una seriositat guantanamesca, impedeix que la premsa, les ONG del ram i altres persones destorbem el repòs dels visitants que estan en tràmit de re­patriació. Un moment íntim que les autoritats poli­cials respecten i promouen dificultant fins i tot les comunicacions telefòniques dels interns.

La indústria dels visitants a Catalunya rutlla més enllà de les classes socials. Els més rics i els més pobres, uns pel que volen amagar i els altres perquè no tenen res per ensenyar, són tractats aquí amb una reserva exquisida. A banda i banda del port, l’Hotel Vela i el CIE representen a la perfecció els matisos de la nostra hospitalària cultura. Només trobo a faltar a la Zona Franca la presència d’algun restaurador amb estrella Michelin perquè els deportats puguin parlar a casa seva de com n’és de tecno­emocional la nostra cuina i el nostre tarannà. La marca Catalunya s’ho val.