Ahir el Parlament de Catalunya va commemorar el 40è aniversari del discurs més emblemàtic del catalanisme polític en l’àmbit internacional. El 24 d’octubre del 1971, el mestre Pau Casals va aprofitar l’avinentesa del lliurament de la Medalla de la Pau de l’ONU, de bracet amb el secretari general U Thant, per adreçar unes paraules a l’Assemblea General vindicant la seva catalanitat i l’orgull d’una nació centenària pionera en les assemblees de pau i treva.

La icona més potent de l’exili republicà català, que havia renunciat a substituir Josep Irla a la presidència de la Generalitat, havia estat el compositor de l’himne de les Nacions Unides i candidat ferm al premi Nobel de la Pau. Als seu 94 anys, a dos anys gairebé justos abans de morir, va aconseguir un cop més commoure i emocionar amb la interpretació d’El cant dels ocells.

El cant dels ocells era una cançó popular catalana que relatava el naixement de Jesús. L’any 1705 es va adaptar per difondre la posició dels partidaris de l’arxiduc Carles davant del Borbó Felip V. Ben mirat, El cant dels ocells hauria pogut ser triat, al final del segle XIX, com a base de l’himne nacional reclamat pels diferents sectors catalanistes. En comptes d’una nadala, però, es va preferir la melodia d’una cançó eròtica. I és que als catalans, tot sovint, ens pot més la rauxa que el seny.

El musicòleg Jaume Ayats acaba de publicar el llibre Els segadors. De cançó eròtica a himne nacional (L’Avenç), en què explica amb tota mena de detalls la transformació d’una cançó picant per engrescar les colles de segadors, passant per l’explicació del Corpus de Sang, fins a esdevenir l’himne nacional de Catalunya. Ayats recull diverses versions amb unes metàfores pujades de to d’una mestressa que demanava els favors d’un jove segador molt ben dotat. Els segadors eren una mena de cowboys nostrats passavolants i fatxendes, gent de feina i de l’eina. Gens estrany, doncs, que s’adoptés la melodia de la cançó més popular i engrescadora dels segadors per descriure la revolta del 1640, des d’una òptica catalana contrària a Felip IV i al comte-duc d’Olivares, i, d’aquesta manera, esperonar la resistència.