La pacient lluita perquè l'aigua sigui un bé de tots

Des de l'oficina d'Enginyeria sense Fronteres, gairebé es divisa la plaça de Catalunya de Barcelona. Són al carrer Pelai, molt a prop del cor de la indignació. "Vaig anar a l'acampada sobretot els primers dies, a títol individual; després, com a associació, vam participar en la comissió de medi ambient", assegura Eloi Badia, content que les revoltes que han fet la volta al món hagin arribat a Catalunya.

"Després del nord d'Àfrica, Islàndia o Grècia... havien d'explotar aquí. Encara més si tenim en compte que l'última vaga general no va tenir conseqüències polítiques. El que es demana va més enllà d'esquerres i dretes, és poder participar més de les decisions", subratlla aquest veterà de les ONG que treballa perquè l'aigua sigui d'una vegada un bé per a tothom, sense fronteres ni classes.

Eloi Badia va tenir el primer contacte amb una ONG als 18 anys: va participar en un camp de solidaritat a l'Equador de Setem. Després, quan va entrar a la universitat, va conèixer l'associació Enginyeria sense Fronteres, i va decidir implicar-s'hi. Ara està segur que hi ha motius per indignar-se: "La fórmula actual no funciona i, entre tots, hem de buscar alternatives i demanar explicacions; la llàstima és que s'exigeixi als indignats una solució a tots els problemes. Si hi ha partits polítics que amb quatre anys no han proposat res!".

El 2003, a segon de carrera, va anar de viatge a l'Argentina rural postcorralito. "Ens vam trobar amb molts camperols que estaven bastint alternatives autogestionades per sortir de la dura situació en què vivien. Va ser el moment en què em vaig adonar que jo també havia de reaccionar, que és impossible que aquest afany de lucre ens porti a un món més just, que el mercat no dóna resposta als drets humans, que hi ha empreses que són paraestats, que es mouen a escala global aprofitant-se de la manca de legislació", reflexiona.

Eloi Badia va passar vuit anys de voluntari a l'entitat, va arribar a la junta i des de fa tres anys és una de la vintena llarga de persones que hi treballen a jornada completa: "No volia acceptar que la meva vida personal comencés en acabar la feina, em vull sentir a gust des que em llevo fins que vaig a dormir".

I l'aposta personal li reporta moltes satisfaccions. "Tinc molts amics que ara treballen d'enginyers en una empresa, en un lloc de feina productiu. Potser els va molt bé, però segurament no són més feliços que jo. Sé que vaig optar per un camí més incòmode, però em sento més coherent amb mi mateix", raona.

L'Assemblea General de les Nacions Unides va declarar ara fa un any que l'accés a l'aigua potable és un dret humà essencial i va denunciar que gairebé 900 milions de persones a tot el món no tenen accés a aigua neta. Per l'Eloi, aquesta declaració va ser una petita gran victòria. "Va ser un moment molt màgic. D'aquells en què t'adones que la teva feina serveix per a alguna cosa. Que no som quatre eixelebrats, sinó un grup de gent amb principis que els plantegem on faci falta", recorda.

Ho entén com un triomf perquè Eloi Badia és tècnic de la campanya per la gestió pública de l'aigua que impulsa l'associació. Volen evitar que un bé tan preuat esdevingui una mercaderia. "Les privatitzacions que es volien imposar a Sud-amèrica han fracassat, hi ha hagut aixecaments per la pujada dels preus i per la falta d'accés a l'aigua", explica.

Per a Barcelona demanen el mateix que s'ha aconseguit a Berlín, i que el contracte d'Agbar sigui públic: "Està sent difícil, suposem que és perquè no hi ha cap mena de contracte". El pas següent és, directament, promoure una consulta vinculant sobre qui hauria de ser el titular de la gestió de l'aigua, actualment en mans d'Agbar, comprada per la multinacional francesa Suez Environnement.

"Si ens demanéssim si volem una gestió d'aigua privada per una empresa que reparteix els dividends a uns accionistes francesos o una agència pública on tots els beneficis es destinessin a millorar el servei, què preferiríem? Per què no ens ho deixen votar?", denuncia Badia.

L'enginyer persistent alerta que el control de l'aigua de Barcelona pot caure algun dia en mans d'una empresa xinesa o sueca. "Això és el que volem? Si es privatitza tot, al final semblarà que el nostre vot només serveix per decidir sobre els mossos, els mestres i els metges, i hem d'aconseguir que tingui incidència en els pilars del sistema de benestar", proclama.