Esperit de lluita contra les desigualtats del món

"Als catalans ens fa molta falta sortir a fora per tenir una visió més àmplia de com és el món en què vivim. En molts llocs hi ha tantes desigualtats econòmiques que se'n riuen quan senten a parlar de la nostra crisi". Ho diu una dona que sap del que parla. Laura Pérez va marxar per un any amb un projecte de cooperació i ja en fa tres i mig que és fora de casa. Ha viscut penes i alegries en països com ara l'Índia, l'Equador, el Perú, Bolívia, Cuba, l'Argentina i el Brasil.

Malgrat haver cursat sencera la carrera de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Laura mai no ha estat gaire convençuda de voler dedicar-se a la professió. Primer es va agafar un any sabàtic i va marxar a Londres per aprendre anglès i tenir l'experiència de moure's sola pel món. "Quan vaig tornar a Barcelona, vaig treballar una mica de tot sense fer res en concret, era una qüestió de tenir calés i subsistir, sense més pretensions", explica.

És llicenciada en Periodisme per la UAB, però mai no ha volgut dedicar-s'hi

El punt d'inflexió va arribar en un viatge d'un mes a l'Índia que va fer amb una amiga amb la intenció de conèixer la cultura del país, la religió, la seva organització en castes, la convivència amb el Pakistan, etc. "Això sí que és el món, i és una mica més gran del que em semblava a mi a Barcelona o a Londres', vaig pensar. El canvi de mentalitat va ser molt gran. Ja no podia mirar cap a un altre costat davant les diferències del món".

El primer que va fer la Laura va ser estudiar un postgrau en cooperació internacional i desenvolupament i marxar a Quito, la capital de l'Equador, amb una ONG, per treballar en temes de microempreses i finances populars en comunitats indígenes. Després d'un any, la van traslladar a Cusco, al Perú, però va ser justament l'època de les inundacions a la capital de l'imperi inca, famosa per les ruï­nes del Machu Picchu. A principis del 2010, una inusual temporada de pluges va provocar caigudes de ponts, destruccions de carreteres i pèrdues de cultius. Es van enfonsar 27.000 habitatges. "Va ser molt dur perquè va morir molta gent del projecte. A mi m'agrada molt la connexió que tenen aquestes poblacions amb la terra i com es relacionen amb el medi ambient, però realment Cusco és una ciutat molt dura, molt més després de les inundacions. Per això vaig decidir tornar a Quito".

Va marxar a Quito amb una ONG per cooperar amb les comunitats indígenes

La Laura assegura que no li va costar gens trobar feina. "És una ciutat amb moltes oportunitats laborals, però només per a uns quants. A l'Equador hi ha una inversió en educació molt diferent entre províncies. Els que són de la classe alta poden marxar a estudiar als Estats Units, però els indígenes no tenen les mateixes opcions". A ella la van contractar a la Flacso, la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials, per realitzar una investigació en temes d'estudis de la ciutat.

"Un cop entres en el cercle és molt fàcil anar-te situant en el que a tu t'interessa a nivell professional", afirma. I deu ser cert, perquè, des del juny d'aquest any, és la coordinadora del projecte Ciutats Segures per a Dones i Nenes de l'ONU Dones, l'organització de les Nacions Unides que treballa per la igualtat de gènere. El que fa en la pràctica la periodista és aconseguir aliances entre moviments socials, institucions, Fiscalia, etc., per prevenir la violència sexual en l'espai públic i restituir els drets de les nenes i les dones. "No sé si aquesta és una societat més masclista que l'espanyola, per exemple, però aquí és més fàcil d'identificar aquesta actitud, que no està regulada per cap llei".

Vol tornar a Barcelona amb el seu marit, però creu que no trobaran feina

Segons un estudi elaborat recentment per aquest organisme de l'ONU, el 80% de les dones han estat assetjades al troleibús, el mitjà de transport més utilitzat a Quito, ja sigui en forma de violència verbal o física. Als mercats de les zones indígenes del país, sobretot, es donen casos de nenes raptades quan van a comprar al mercat amb les seves mares. La violència domèstica, malauradament, també està a l'ordre del dia.

Per la Laura, el problema de base és el pensament masclista instaurat de fa segles en la població, que diu que l'espai públic és dels homes i que, si els passa alguna cosa a les dones, és per haver sortit de casa, que és on han d'estar. Però les coses semblen estar canviant gràcies a la voluntat política i a l'esforç de persones com ara la Laura. L'esforç, però, és titànic, i per això ja comença a sentir moltes ganes de tornar a casa. "Trobo a faltar el país, la família i el pernil", diu amb ironia.

L'inconvenient és, com acostuma a passar en els exiliats que van marxar ja fa un temps, la situació de crisi econòmica. La Laura veu difícil trobar feina per a ella i el seu marit, un equatorià que treballa per a l'ONG Save the Children i amb el qual es va casar fa mig any. "Vull ser positiva i pensar que trobaré alguna cosa, però sé que al nivell professional que estic ara, que prenc decisions importants, segur que no".

En principi, la parella passarà el Nadal a Barcelona i aprofitaran per investigar com està el sector, amb l'esperança de poder instal·lar-s'hi definitivament al juliol. Si no, sempre poden tornar a l'Equador o marxar a un altre país, segon apunta la Laura, que no té por de fer les maletes i tornar a començar. "Vaig sortir de Barcelona amb moltes ganes de menjar-me el món i tornaré amb una part del pastís ja menjat. Tinc la sensació d'haver aprofitat al màxim aquests anys, i no me'n penedeixo".