"Encara que soni cursi, el més important de l'aventura és el viatge interior"

Fa un parell de setmanes que és a casa i ja troba a faltar la tranquil·litat de l'Antàrtida. Celebra, en canvi, ser a prop de la família i poder menjar tot allò que li ve de gust. Albert Bosch, el primer català que arriba al pol Sud i el primer de l'Estat espanyol que ho fa en solitari i sense assistència, parla pels colzes, potser perquè va passar 42 dies en ruta sense creuar-se amb cap ésser humà. Va emprendre la seva aventura amb Carles Gel, amb qui tenia previst arribar al pol el 14 de desembre, coincidint amb el centenari de la fita assolida per Roald Amundsen, el pioner d'aquest tipus d'expedicions. Al final, Bosch va trepitjar el punt més austral de la Terra el 4 de gener i tot sol.

Com es troba?

"Volia arribar al pol el 14 de desembre i acompanyat. I el 14, era a mig camí i tot sol"

La tornada ha estat un xoc, igual que a l'Antàrtida passava de -35 a 25 graus de cop, quan escalfava aigua dins la tenda, ara he passat de la solitud extrema, de la tranquil·litat més absoluta, a la multitud radical. Hi ha moments en què em sento fins i tot estressat.

Ha pogut reflexionar sobre el que ha aconseguit?

M'agrada escriure i he fet un blog on he anat canalitzant les meves sensacions. El que encara no he tingut és un temps de qualitat per analitzar el que he après en aquesta experiència tan intensa. Per mi, això és el més important, no només passar-ho bé o aconseguir un repte esportiu, sinó l'aprenentatge d'actituds i conductes. També, encara que sembli cursi, el viatge interior. Hi ha qui el busca en la religió o en la meditació, jo el trobo en aquestes experiències tan intenses, en llocs tan especials.

Per què va arribar amb 22 dies de retard sobre el previst?

Ens vam quedar 15 dies encallats, 13 sense gairebé poder sortir de la tenda pel mal temps, un embolic gros. Era una situació molt límit, amb temperatures molt baixes, molt de vent i poca visibilitat. La tenda estava plena de coses, menjar, aparells, roba... Tot just ens quedava un metre per a cadascú. I així vam passar 13 dies! Després, al Carles li va començar a molestar el peu i vam estar dos dies més esperant la seva evacuació.

Quin inici d'aventura!

Doncs sí. Aquesta experiència jo no l'havia previst tot sol, la vam preparar en parella, amb Carles Gel, però al quilòmetre 30, després de 19 dies, em vaig quedar sol. I en 24 hores, em vaig haver d'adaptar. La primera sensació va ser de vertigen, em quedaven 1.120 quilòmetres per fer. Però en un parell de dies vaig veure que em resultaria fins i tot més fàcil, estava ple d'energia, em creixia la confiança per minuts. Estava serè, tranquil, confiat, fins i tot content. Amb un cert amor propi positiu que et fa valorar més el que hi ha al teu voltant, una força que et catapulta.

Abans d'iniciar la ruta, es va haver de preparar molt mentalment?

Has d'aprendre a esprémer al màxim l'experiència, no buscar només el gaudi i la notorietat. Això és important, però és una part molt petita que t'ha d'aportar el repte. Ja fa anys que experimento aquesta sensació amb els esports d'aventura, tot i que, en aquesta ocasió, ha estat extrem. Tenir tant de temps de qualitat amb un mateix és un luxe que poques vegades ens podem permetre en la vida quotidiana. Més que anar a un psicòleg o buscar un coach, a mi em serveix la meva trajectòria, l'experiència de portar 18 anys fent projectes ambiciosos i complexos. Això t'ensenya a preparar-te psicològicament.

És més important el cap que el físic?

Si no tens aquesta trajectòria que et deia, és molt difícil que el teu cos estigui preparat per a això. Has de conèixer el teu cos. De fet, jo crec que físicament hi ha gent que estaria molt més preparada que jo per fer aquesta aventura, però la relació físic-ment és un altre tema. De vegades creus que el teu cos està al límit de les seves forces, però si has patit molt en altres experiències, saps que no és veritat, que el cos dóna més, i que tot i així de vegades has de parar per evitar trencar-lo. La gent diu: "No hi ha límits". Doncs jo crec que sí que n'hi ha, i és molt important conèixer-los. Fer una expedició com aquesta sent novell, seria inviable. Cal experiència i autoconeixement mental i físic.

Com es va entrenar?

Jo m'entreno constantment, sempre estic amb projectes exigents: duatlons, triatlons i un parell d'ultraman cada any. Tot això t'entrena, t'ensenya a patir, a conèixer el teu cos i veure't en situacions en les quals no t'has trobat mai. Una cosa tan senzilla com muntar la tenda, a l'Antàrtida, es converteix en un exercici molt exigent. També vaig fer una preparació específica per a l'esquena, que aquesta vegada em preocupava molt perquè havíem de carregar uns 130 quilos cadascun.

"Has d'esprémer l'experiència, al màxim, no buscar tan sols el gaudi i la notorietat"

Per què assolir la fita en el centenari de l'arribada de Roald Amundsen al pol Sud?

Li donava més simbolisme, va ser el leitmotiv inicial. Si ho fem, ho fem pel centenari, vam dir. També és important per una qüestió d'estratègia de comunicació i també et connecta amb la història, amb els aventurers de veritat. Jo vaig pensar molt en els pioners i vaig llegir-ne llibres. Aquells paios anaven en pilotes, sense res, sense pla B, allò era aventura! Nosaltres estem més connectats a les comoditats i les responsabilitats. És diferent.

Ara no ja van amb brúixoles...

No, anem amb GPS. Però tot i així hi ha una part d'incertesa. Jo volia arribar el 14 de desembre i acompanyat, i resulta que el 14 estava a mig camí del pol i sol, però era molt xulo. Si assumeixes el repte amb certa autenticitat, el terreny segueix sent tan verge, tan extrem i tan incert com fa cent anys. És bonic pensar que un lloc s'ha preservat gairebé idèntic i que l'Antàrtida segueix sent tan complicada com temps enrere.

Va trobar una ruta massificada, com diuen que està l'Everest?

Al pol Sud hi ha entre quatre i vuit expedicions a l'any, però en aquest, pel fet de ser el del centenari, n'hi ha hagut unes 30. Tot i això, el terreny és tan extens que només vaig coincidir amb una noia, molt valenta, anglesa, Felicity, que feia l'itinerari al revés, del pol Sud al mar. Jo feia 42 dies que no veia ningú quan me la vaig trobar, ella només quatre; li vaig fer una abraçada tan forta que gairebé la trenco. Ella estava contenta; jo, emocionat.

Com era la seva jornada habitual?

Em marcava etapes per hores. Al principi, vaig començar amb jornades de vuit, i em semblava molt. Després, vaig veure que no avançava com creia i les vaig allargar. Feia jornades d'entre nou hores i mitja i deu, i els darrers dies, d'onze. Durant la marxa, parava cada hora per beure una mica i menjar una barreta energètica. Al final del dia, em quedava molta feina a la tenda: posar la roba a assecar, perquè estava tot congelat, preparar coses, els peus, fondre neu, menjar, escriure el diari... No em sobrava el temps. Fins i tot em resultava complicat arribar a dormir sis o set hores. M'aixecava entre les cinc i les sis del matí.

"Quan arribes, sents felicitat i certa nostàlgia. S'acaba una cosa que no repetiràs mai a la vida"

Sempre connectat?

Sí, duia un telèfon satèl·lit. El telèfon i el GPS són els elements essencials de seguretat. Parlava amb la meva dona, que alhora feia de coordinadora, gairebé cada dia.

Ha notat la petjada del canvi climàtic en el paisatge?

L'Antàrtida és el lloc del món on menys es nota. Potser en la banquisa hi ha llocs on el gel es desprèn una mica. Pero a l'Himàlaia, en canvi, es nota moltíssim, i a l'Àrtic és on més es nota. Vaig estudiar de fer el pol Nord, el meu pròxim repte, des del Canadà o Rússia, i des de Rússia ja no es pot fer perquè el gel s'ha desfet.

Què va sentir en arribar al pol?

Una felicitat controlada, perquè quan tens tant de temps per pensar-hi, et prepares molt les emocions. Veus que el teu esforç té un sentit i et sents feliç, tot i que també penses en coses banals, com "que bé, ara podré menjar el que vulgui". Per altra banda, sents certa nostàlgia. S'acaba una cosa que no repetiràs mai a la vida. Quan em pregunten: "Has patit molt?". Jo responc: "He experimentat molt, en positiu i en negatiu".

Vostè, què volia ser quan era petit?

Astronauta i bomber, coses d'activitat. Però després, en edat activa, volia ser campió del món de motociclisme, com Freddie Spencer. El Dakar era el meu somni de joventut. I vaig aconseguir participar-hi en diverses ocasions, sempre, però, compaginant-ho amb la muntanya.