La creativitatmés dolça per gaudir del temps

"Això què és?", demana un noi després de passar una perruqueria pakistanesa i diverses botigues regentades per magribins. "Això" oscil·la entre l'establiment d'antiguitats i el de joguines, però és una pastisseria on també serveixen cafè. Es diu Lolita i acaben d'obrir-la dues llicenciades en empresarials i una arquitecta que van deixar les seves professions per fer pastissos de plàtan, xocolata, pastanaga... "Ningú ens creia quan ho explicàvem. Ho veien com un pensament freak". Els diners? "No teníem res i seguim igual. Però vam presentar el projecte a Barcelona Activa, vam aconseguir un préstec, i ja ho veus".

Algun client ha demanat pel propietari, desconfiant que aquestes joves amb davantals de color i sabates pensades més aviat per al busseig poguessin estar-hi al capdavant. I les propietàries són:

El local és una barreja informal que transmet equilibri i caliu

Vicky Damiani, 28 anys. Arribada fa un any per cursar un màster d'arquitectura. "Tenia feina, m'anava bé... però m'agradava massa Barcelona. I sóc molt impulsiva". La Vicky s'ha encarregat sobretot de la imatge. "No volia un estil definit, sinó una bona barreja informal, sempre que transmetés equilibri i caliu. Lolita ha de ser un lloc on gaudir del temps com em va ensenyar la meva mare".

Marti Skolak, 29 anys. Després de treballar a Barcelona en una multinacional, va veure que la gran empresa la feia sentir "comprimida" i va decidir "impulsar el meu propi projecte i divertir-me". La Marti és ajudant de cuina i troba que "amb Lolita he desenvolupat una part creativa que tenia adormida". Per exemple? Si el símbol del Sónar enguany era un fantasma, aquells dies Lolita va produir seixanta magdalenes rematades amb un fantasmet de nata.

I darrere aquestes creacions hi ha la mà de Carolina Cocuzza, 30 anys i educada en una família amb una empresa de càtering a l'historial. "La cuina sempre m'havia agradat, però per mandat familiar vaig haver d'estudiar una carrera universitària. Es va convertir en auditora. Però els forns l'atreien massa, en especial els que feien olor de dolç "em vaig adonar que el salat no m'agradava", i ara tant adapta una recepta d'un pastís suec com produeix minimagdalenes de menta i xocolata de maduixa o llimona. Reconeix que el seu estil és molt novaiorquès, inclosos mousses i cheesecakes, si bé comença a iniciar-se en la tecnologia de la xocolata i ja apunta cap als bombons i els gelats.

Totes coincideixen que la Carolina és "la que toca de peus a terra" i per això ella no creu que els sensacionals i molt econòmics mobles que van trobar tinguin a veure amb el destí "no crec en el destí, sóc comptable, què vols fer-hi..." si bé admet que "amb Lolita començo a dubtar". Perquè per passar-se una parada de bus van poder adquirir uns elegantíssims prestatges. Perquè uns drapaires romanesos les van proveir de material indispensable a preu irrisori i un munt de llibres envellits d'una senyora morta les va il·luminar per folrar tota una paret de planes groguenques plenes de lletres.

La seva originalitat les ha portat a encarregar-se del càtering d'actes a l'Hotel Axel, per exemple, i a dissenyar dolços personalitzats. "El secret està a no dir-li al client tinc això', sinó, què vols'?", assenyalen les noies Lolita, que van triar el nom perquè tenia a veure amb l'art, la literatura, la música i era mig retro i divertit".