Un banc 'dolent' per al discurs tòxic

Les crisis estimulen la innovació, regeneren les idees i amplien el vocabulari. El cèlebre economista austríac Joseph Schumpeter va popularitzar la fórmula de la destrucció creativa com un fenomen consubstancial a la mateixa economia de mercat i el capitalisme. En aquesta situació sembla que ens trobem des d'almenys fa tres anys. Més concretament, estem precisament en la fase crítica d'aquesta fenomenal paradoxa, tot i que costa moltíssim per ara localitzar la part creativa d'aquesta metamorfosi generada pels mecanismes cíclics i contracíclics de l'activitat econòmica.

No n'hi ha per menys. De moment, en efecte, segueix predominant l'estrèpit de la caiguda del model construït a cavall del canvi de segle i, conseqüentment, el clima de por i incertesa general davant la virulència i persistència dels estralls del procés.

Estem en una nova fase de destrucció creativa' similar a la viscuda als primers anys vuitanta

Salvant les distàncies de tot ordre entre un temps i un altre, l'envergadura i transcendència del canvi de cicle polític que s'està a punt de consumar a Espanya és equiparable en molts aspectes a l'aguda fase de destrucció creativa viscuda al llarg dels primers anys vuitanta, dit en el sentit més ampli del terme.

La modernització

El país va emprendre llavors el camí de la modernització definitiva, després de l'enfonsament del vell model econòmico-industrial sorgit de la postguerra mundial, a mans de la doble crisi petroliera dels anys setanta. Ara que tot va tan de pressa, convé fer memòria per no perdre la perspectiva dels esdeveniments en curs.

Convé fer memòria per tal de no perdre la perspectiva dels esdeveniments en curs

Aquesta ingent tasca, amb l'afegit del repte de la plena democratització del país, va recaure sobre les espatlles del PSOE, mentre que a Catalunya els nacionalistes de Jordi Pujol van assumir contra pronòstic la recuperació de les institucions d'autogovern i la construcció de l'entramat institucional i administratiu de la Generalitat.

Instal·lada amb força en el primer esglaó del poder, l'esquerra es va ocupar de regenerar i democratitzar els ajuntaments, mentre es produïa amb gran esforç i molts costos socials la renovació de l'obsolet teixit industrial i empresarial de Catalunya. Era el famós oasi català, que ha durat el que va durar el pujolisme.

Trenta anys després el que en podríem dir l'etapa dels Trenta Gloriosos de França en versió espanyola i amb el natural retard, el cicle està en fase de tancament. Ara se n'apunta un altre de radicalment nou i incert sobre les restes de la gran bombolla neoliberal tecnològica, immobiliària i financera del canvi de mil·lenni.

Cal protegir els electors i rescatar el debat constructiu sepultat sota l'allau d'escombraries

La campanya electoral, que avui entra en la quinzena crucial amb el cara a cara televisiu entre Rubalcaba i Rajoy, està abduïda per aquest escenari global i, al mateix temps, pel revengisme, el curtterminisme i el ferotge simplisme localista que caracteritza bona part del debat públic del nostre país. La reaparició del llegendari tàndem Guerra-Felipe a Sevilla ha donat peu a tota una exhibició en què han participat també tots dos.

Sense contenció

Les primeres i segones espases del PP, amb el suport entusiasta dels seus terminals mediàtics, s'han posat les botes amb el retorn dels antics dirigents del PSOE al gènere del míting electoral en terreny propi. La metàfora més suau que no la més original sobre l'esdeveniment remet directament al juràssic i fins el mateix Rajoy s'ha atrevit a ficar-los tots dos en el vell calaix del segle XX, tot i haver estat ministre ell mateix a partir del 1996.

Un cop més, com ja va passar l'any 2000 amb l'aclaparadora victòria de José María Aznar per majoria absoluta, tot fa pensar que s'acosta el moment de l'enderroc del passat i del reset i esborrat de memòria amb precisió tecnològica. La cita arriba precedida d'un vendaval de retòrica del pitjor estil, com testifica diàriament la incisiva columna de Javier Vizcaíno a Público. Una antologia diària.

Ja que estem, doncs, en una fase de destrucció creativa, que inclou la creació del terme banc dolent com a recipient dels residus tòxics de l'enginyeria financera, s'hauria de crear també un banc dolent per als actius tòxics del sector mediàtico-polític. Serviria per descontaminar l'ambient, protegir l'equilibri dels electors i rescatar el discurs constructiu sepultat sota l'allau d'escombraries.