Convé tirar a terra el mite. Acabar amb aquest clixé heretat del velleta que fa magdalenes i proveïdora d'estrenes. Hi ha molt més. La psicòloga i feminista Anna Freixas (Barcelona, ​​75 anys) s'ha proposat revisar el que entenem per vellesa i anar al centre mateix de l'estigma, aquell que invisibilitza i anul·la les dones quan excedeixen una determinada edat.

Ningú pot rebel·lar-se davant el pas del temps. Poc o res es pot fer front a la finitud del viatge. Ens queda, això sí, la possibilitat de mantenir el rumb fins al final, de ser lliures malgrat les xacres i les impostures socials. D'això va Yo, vieja. Apuntes de supervivencia para seres libres (Capitán Swing), una mena de manifest que reivindica que una altra vellesa és possible.

Es tracta, en essència, d'un seguit de propostes de resistència per a una nova generació de dones grans. "Moltes de les que vam arribar a velles ho fem amb un important equipatge a nivell cultural, social i polític, i això s'ha de tenir en compte", apunta Freixas. Una reivindicació que no pretén ser irada, tampoc alliçonadora, sinó "elegant, lúdica i divertida".

"Pretenc posar el focus sobre alguna cosa que està difuminada, com si fos un espai buit, he volgut il·luminar i mostrar la vellesa com una etapa de la vida en què podem viure de manera afirmativa, confortable i interessant". Una etapa que no afecta per igual homes i dones, com si la boirina de la indiferència se cebés especialment amb elles.

"Aquesta boirina de la qual parles afecta tant homes com dones, el que passa és que sobre nosaltres plana 15 o 20 anys abans, i això és fruit d'aquesta cultura patriarcal que considera que les dones som dones mentre tinguem la regla, és una consideració patriarcal del valor de les dones com a éssers estrictament reproductius", lamenta Freixas.

Sortir d'aquí no és tasca fàcil. Eludir aquest racó social passa per visibilitzar el que fins ara quedava ocult. En plena tirania de la joventut i de la imatge, reivindicar el vell pot ser fins i tot revolucionari, com un antídot davant l'efímer dels nostres dies. La vacuïtat de la inexperiència enfront d'aquest riu d'experiència que marquen les arrugues.

Encara que per Freixas tot és molt més senzill; es tracta bàsicament de normalitzar la vellesa. "Hem de tractar la vellesa com una cosa que forma part de la vida, és un procés natural i desitjable, perquè el contrari és que t'has quedat pel camí". I entenem que ningú vol quedar-se pel camí, en això és probable que hi hagi un cert consens.

"Hem de fugir d'aquesta autoexclusió, del famós 'jo ja estic gran per...', fer-nos visibles davant d'aquesta empenta cap al no res, hem de participar de la vida política, cultural, social i comunitària, i si m'apures que aquesta autoexclusió sigui un exercici de llibertat, és a dir, renunciar a determinades coses motu proprio i no conseqüència d'un estigma social", explica Freixas.

Així les coses, no queda una altra que endinsar-se en el calendari de la vida amb tota la dignitat que puguem proveir-nos, una dignitat que, dit sigui de passada, no sempre corre exclusivament del nostre compte. "La dignitat és una cosa que jo exerceixo sobre mi mateixa, és a dir, sobre com em comporto, i si jo a part de ser una vella digna, exigeixo a la societat que em atorgui el respecte i la dignitat que em pertanyen".

I què és ser una "vella digna" ?, potser es preguntin. Freixas ho té clar: "Ser una vella digne és ser un vella que respecta la seva ment, que assumeix el seu cos i no el tortura més del compte, que exerceix la seva llibertat sense demanar perdó per existir. La meva germana sol dir, 'mira jo ara és que ja no em deixo trepitjar ...' Això és ser una vella digna, quan notes que et trepitgen per ser vella, alçar la veu", rebla l'autora.