Treballadors sense llar

Són les 8.30 del matí en un centre per a persones sense llar de Sarrià, un dels barris més rics de Barcelona. Al pati, diversos homes desafien el fred hivernal per fumar el seu primer cigarret del matí, després de l'esmorzar. Alguns ja han marxat o no trigaran a anar-se'n a la feina. Segons l'últim informe d'avaluació del 2016, en aquest centre de 90 places, de l'entitat Sant Joan de Déu - Serveis Socials, el 35% de les persones que hi resideixen té contracte de treball.

Raúl espera a una butaca de l'entrada. Ha preferit que l'entrevista es realitzés en un indret que coneix. Està una mica nerviós. "Quan he entrat aquí una altra vegada m'he sentit estrany", explica. Ell venia sovint a dinar quan dormia en un alberg de la Fundació Pere Tarrés. Després, va aconseguir una plaça en un altre centre de Sant Joan de Déu, el de Creu de Molers al barri del Poble Sec, que està orientat a la reinserció laboral. Gairebé la meitat (el 47%) de les 52 persones que arriben a aquest centre té una ocupació amb contracte.

Avui, Raúl està en el programa de pisos i comparteix amb un altre company un sostre prestat temporalment per la mateixa entitat, per un preu simbòlic d'uns 100 euros. No vol que se sàpiga la seva edat encara que ningú li posaria més de 40 anys. En el seu jersei, les sigles de l'empresa en la qual treballa des de fa dos mesos li serveixen de suport per a disculpar-se per haver de quedar tan d’hora: "És que després no puc quedar perquè me n'he d'anar cap a la feina i trigo una hora i 45 minuts en arribar-hi ". La feina és a Sant Cugat, un municipi limítrof de la ciutat Comtal. Treballa en una empresa de logística de transports.

Per a Albert Sales, assessor de l'Ajuntament de Barcelona i coordinador del pla de lluita contra el “sensellarisme”, les persones sense llar que tenen una ocupació són un fenomen creixent des dels anys noranta. El politòleg, que va treballar també en la Diagnosi 2015 sobre la situació del sensellarisme a la capital catalana, recorda que alguns albergs van haver de flexibilitzar els seus horaris d'entrada i sortida perquè alguns dels seus residents treballaven i no podien arribar a l'hora del sopar.

“De les gairebé 3.000 persones sense sostre que hi ha a Barcelona, 941 dormen al carrer i 1.907 estan allotjades a equipaments de la xarxa d'atenció a persones sense llar”

A Barcelona, de les gairebé 3.000 persones que es troben sense llar, 941 dormen al carrer i 1.907 s’allotgen a equipaments de la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL), formada per 32 entitats i l'Ajuntament. Segons l'última Diagnosi publicada, el 10,89% de les persones que viuen en aquests equipaments té feina amb contracte. El 2012 era un 4,10%.

Raúl forma part d'aquest percentatge de persones amb feina que segueix sense poder tenir una llar pròpia. En principi, el programa de pisos de Sant Joan de Déu té una durada de sis mesos tot i que, segons el seu director, Joan Uribe, és cada cop més difícil complir els terminis establerts, ja que molts necessiten més temps per estabilitzar la seva situació. I, per a ell, aquesta tardança té una gran culpable: la precarietat laboral.

"El “precariat” no és una noció nova, neix als anys vuitanta, però el que veiem avui és la forma més radical de l'expressió d'aquest concepte: persones que estan treballant, però que segueixen havent de viure a centres i pisos per persones sense llar. El gran problema fins no fa gaire era que no hi havia feina, ara el gran problema és que segueix sense haver-ne prou, però gran part de l'ocupació que hi ha és absolutament precària, tant a nivell salarial com de condicions", critica Joan Uribe, director de Sant Joan de Déu -Serveis Socials, que també va treballar en la Diagnosi sobre sensellarisme.

Encara que tinguin feina, Uribe explica que les persones no surten de manera immediata dels equipaments. La XAPSLL prefereix acompanyar-los durant un temps perquè puguin estalviar una certa quantitat que els permeti llogar un habitatge, o més aviat una habitació, pagant la fiança i un mes d'avançament. Per Sales, la sortida d'aquestes persones dels recursos socials és cada vegada més complicada per la combinació entre precarietat laboral i requisits per accedir a un habitatge.

“A la precarietat laboral s'afegeix la pujada del preu del lloguer. Amb un preu mitjà de 15,15 euros per metre quadrat, la capital catalana és la ciutat amb els lloguers més cars de l'Estat espanyol”

Segons ell, "moltes vegades, s'aconseguia que sortissin dels equipaments per anar-se'n a viure en una habitació de relloguer en situació d'absoluta inestabilitat i amb un treball extremadament precari que els permetia pagar l'habitació fins que tornaven a perdre la feina i aleshores requeien en situació de sense llar". Tant Sales com Uribe coincideixen: la taxa de recaiguda és impossible de calcular, però és una realitat que tots dos comproven cada dia.

A aquesta precarietat laboral s'afegeix la pujada del preu del lloguer a Barcelona. Amb un preu mitjà de 15,15 euros per metre quadrat el 2016, la capital catalana ja és la ciutat amb els lloguers més cars de l'Estat espanyol, segons l'informe La vivienda de alquiler, elaborat per Fotocasa i presentat el passat 17 de gener. En comparació amb l'any 2014, el lloguer ha pujat un 44% a Barcelona.

Raúl va signar el seu primer contracte gràcies al seu agent d'inserció laboral quan encara vivia en un alberg. Els caps de setmana, per poc més de 200 euros al mes, treballava a El Papiol, a uns 20 quilòmetres de Barcelona, conduint un vehicle de neteja dels carrers. Un sou que no era suficient per independitzar-se de la XAPSLL.

A finals de novembre, als pocs dies d'aconseguir una plaça al centre Creu de Molers de Sant Joan de Déu, va tenir l'oportunitat de signar un contracte de treball per a persones en risc d'exclusió social amb una empresa de logística, a jornada completa , de 11h a 19h, de dilluns a divendres, per uns 1.050 euros al mes. Tot i així, Raúl no va voler renunciar al seu treball de caps de setmana: de 16h a 21h els dissabtes i de 9 a 14h els diumenges. Avui, treballa set dies a la setmana.

"És cansat, però el cos s'acostuma. Aquests dos sous em permetran estalviar una mica de diners per poder deixar més ràpid el pis de Sant Joan de Déu. A més, sempre cal tenir un matalàs petit per si em fan fora o tanquen l'empresa, per no tornar a caure, tenir una mica de marge i no estar preocupat altra vegada per no tenir diners per menjar ", confessa Raúl.

Per a ell, només el treball podria treure-li d'una situació a la qual mai havia pensat poder arribar. "Barceloní de tota la vida", vivia en un pis amb la seva parella des de feia 13 anys, tenia una feina en una empresa de logística de transport, un bon càrrec i un bon sou: una mica més de 1.600 euros. La seva ocupació va començar a trontollar a la vegada que la seva relació. El seu cap li va proposar pagar-li en negre una temporada, però va acabar tancant l'empresa. I la seva relació va acabar.

“Quan tens una vida normal, penses que aquí tots són borratxos, drogoaddictes o dropos, però no és així”

Es va haver de mudar a un estudi. Va entrar en una depressió i no la va tractar. Al cap d'uns sis mesos sense treballar, ja no li quedaven estalvis. Sense contacte amb la seva família des de fa anys, gràcies a tres amics Raúl va trucar a la porta dels serveis socials de Barcelona, tot i que reconeix que, al principi, "quan tens una vida normal, penses que aquí tots són borratxos, drogoaddictes o dropos, però no és així ".

Segons ell, molta gent sense llar està preparada per al mercat laboral: "Aquí he conviscut amb educadors socials, amb gent que havia treballat en restaurants de luxe i fins i tot amb un home que tenia dues carreres i havia estat professor... semblava el director del centre ". Uribe confirma la sensació: "Fa uns anys la trajectòria acadèmica i professional dels que ateníem podia ser més modesta, però ara, encara que sigui un petit percentatge, trobem gent amb carreres i experiència professional sòlida en situació de sense llar".

Del percentatge de persones amb ocupació en els centres de Sant Joan de Déu, la gran majoria té una feina de poques hores que no els permet viure. I, malgrat l'increment del percentatge de persones que aconsegueixen una feina quan surten del centre (al voltant del 70%), molts no aconsegueixen encara l'estabilitat necessària. Segons Uribe, la reinserció laboral ja no és una solució al “sensellarisme”. "Avui, caldria afegir molts adjectius al terme de reinserció laboral perquè sigui eficaç: ha de ser estable, no precari i amb un salari suficient", conclou Uribe.

Sales prefereix no enfocar-se en el treball ja que, segons ell, "pensar que la reinserció passa per l'ocupació és absurd: la precarietat i el mercat laboral exclouen un gran percentatge de la població". Així, explica que l'Ajuntament està treballant en diverses iniciatives per intentar eradicar el “sensellarisme” a la ciutat. El pressupost dedicat a aquesta problemàtica s'augmentarà en 10 milions, fins a arribar als 36 milions d'euros, als quals cal afegir cinc milions en concepte d'inversió per revisar els equipaments específics.

Raúl està segur que el seu treball li permetrà tirar endavant. El contracte per a persones en risc d'exclusió social només pot prolongar fins a dos anys i mig, però ell confia que els seus caps li facin un contracte "normal" en breu. A més, creu que en quatre mesos, en acabar el termini de la seva estada, tindrà prou diners estalviats per marxar del pis de Sant Joan de Déu i deixar també l'ocupació dels caps de setmana per treballar "només" de dilluns a divendres, "com les persones normals ".

Raúl somia amb estabilitzar-se i, sobretot, amb "no dependre més" d'una entitat. La seva nova llar? Segurament un pis compartit a l'extraradi de Barcelona. A aquests centres vol tornar, sí, però per seguir saludant i agraint a totes les persones que el van ajudar. Quan les anomena i les recorda, s'emociona. Ja és hora d'anar-se'n a treballar amb el somriure més sincer que es pugui imaginar: "El meu cap sempre em diu que estic de bon humor, però és perquè sé que això em permetrà no tornar enrere".