L'ús de l'armament antiavalots ha anat a més els darrers anys a nivell global, fonamentalment amb l'objectiu de reprimir unes protestes socials que no deixen de ser una expressió de malestar i de la regressió de drets. Aquesta és una de les conclusions de l'informe Armes potencialment letals. Sobre com militaritzar l'espai públic i traumatitzar els cossos, publicat recentment pel Centre Delàs d'Estudis per la Pau.

Entrevistem la doctora en Pau, conflictes i desenvolupament Ainhoa Ruiz Benedicto, autora de l'estudi juntament amb Anna Montull Garcia. Benedicto adverteix de l'impacte "brutal" d'un tipus d'armes que "pot arribar a matar" i advoca per la seva retirada si realment no es pot garantir que provoquin un dany important a les persones que es manifesten. I, sobretot, defensa un enfocament diferent de la seguretat, allunyat d'un model clàssic centrat en la policia i que en cap cas aborda les arrels de les protestes socials.

A l'informe denuncieu que hi ha una banalització de l'armament antiavalots, començant per la denominació clàssica, "armes no letals", i documenteu clarament que pot matar, que parlem d'armes "potencialment letals".

Exacte. El debat que vam tenir les autores és que en realitat estem parlant d'armes a l'ús i s'haurien d'anomenar armes, passa que com que és un tipus d'armament que té un context social una mica diferent a l'armament convencional que fan servir els militars, li hem posat aquesta nomenclatura de "potencialment letals", perquè tenen la potencialitat de matar.

A banda de les víctimes mortals, cada any provoquen un enorme volum de lesions greus, com les pèrdues d'ull per impactes de bales de goma o projectils de foam.

L'impacte que tenen aquestes armes en la vida de les persones és brutal. No és només que les lesions que produeixen poden canviar-te completament la vida o arribar-te a matar, sinó que en el moment que es fan servir hi ha gent que agafa por a manifestar-se. Es produeix una asimetria entre la gent que se suposa que ha de garantir la seguretat pública, que és la policia, i les persones que s'estan manifestant per guanyar més seguretat en altres aspectes de la seva vida, com pot ser l'habitatge o d'altres.

Les armes "potencialment letals" comencen a utilitzar-se a nivell de seguretat interna dels estats a inicis del segle XX, primer per sufocar les revoltes obreres. Com han evolucionat des d'aleshores?

Pensàvem que estaven més lligades a un tipus d'armament militar que es faria servir en conflictes [armats] i ens hem trobat que sempre s'han dissenyat per perseguir la dissidència interna. En el seu moment es van fer servir en les protestes contra la colonització, i són les eines que s'han fet servir per aturar la protesta interna. L'evolució que hem vist és que algunes d'aquestes armes provenen de la recerca militar, però d'altres han anat evolucionant. El bastó -o porra- va començar sent de fusta, va passar a ser de metall i s'ha convertit en extensible, s'ha anat perfeccionant. Hi ha tot un negoci al seu voltant i, fins i tot, s'ha reduït una mica la potencialitat violenta d'aquest armament, per tal que els governs, en certa manera, puguin vendre-ho com una humanització de la repressió. Això ho denunciem, perquè al final el que s'està implementant és una violència brutal al carrer contra la contestació social.

Mostreu com tot i el canvi i l'evolució de les armes concretes, hi ha patrons que es repeteixen, com la falta d'avaluació profunda del dany potencial que poden generar i que se'n fa un mal ús generalitzat.

Per a la recerca hem preguntat al Parlament de Catalunya sobre les armes dels Mossos, però encara esperem que ens responguin. Hi ha una manca de transparència i una falta de formació dels cossos policials per fer servir aquestes armes. Però més enllà d'això, sabem que és molt difícil controlar el que pensa una persona quan està al carrer amb una arma d'aquestes. La normativa diu que només es poden fer servir si la policia sent que la seva integritat física està en risc, però sabem que constantment se'n fa un mal ús, sense que hi hagi atemptats contra la vida dels cossos antidisturbis.

No només pensem que és necessari regular-ne l'ús. Hi ha un problema de fons molt més important i és que estem donant als cossos policials unes eines que poden fer molt de mal i qui acaba pagant el mal ús sempre és la societat civil. Per això proposem que hi hagi un debat a fons a nivell social i polític tant del paper que té la policia com de l'ús d'aquests armes. Pensem, però, que s'han de retirar fins que no es pugui garantir que se'n pot fer un bon ús i la realitat és que en cap moment podrem garantir-ne un bon ús, perquè no sabem com les farà servir la persona que les utilitzi, si complirà els metres de distància que es recomana pel seu ús,... A més a més, les proves amb aquest tipus d'armament es fan de forma com a mínim dubtosa, en unes condicions molt diferents de les que trobem després en la realitat. No són proves fefaents ni segures per garantir que les armes es poden fer servir sense fer mal a ningú, encara que les facis servir bé.

L'ús d'aquestes armes implica una manera determinada d'abordar la gestió de l'espai públic.

Exacte. Hi ha estudis que demostren que desplegar els antiavalots en protestes socials no té perquè ser efectiu perquè no atura el conflicte, sinó que fa que pugi i que hi hagi més tensió, però s'hauria d'estudiar més. Si la gent protesta és perquè no se sent protegida, perquè li falten recursos bàsics o el que sigui, cal abordar les qüestions d'inseguretat que hi ha darrere de les protestes.

Aleshores quin sentit té aquest tipus d'abordatge de l'ordre públic?

Doncs aturar la protesta. Tot i que caldria una recerca més a fons sobre si realment és efectiu desplegar els antiavalots, ens hem trobat alguns autors que ja comenten que no. Una recomanació necessària seria plantejar-se si realment cal aquest desplegament i si es fa és perquè hi ha una mentalitat que només existeix un tipus de seguretat que s'ha d'establir des de la perspectiva policial i amb l'ús de la força.

Nosaltres defensem que hi ha molts tipus de seguretat, perquè seguretat és que tinguis els drets i les necessitats garantits. Abordant la seguretat des d'una altra perspectiva, probablement es reduirien moltes violències de caire estructural que ens trobem i, segurament, hi hauria menys protestes, perquè protestem perquè hi ha una erosió de drets. Cal una visió molt més àmplia sobre com es construeix la seguretat.

La policia només en tracta una part molt petita, perquè l'ús de la força pot abordar la violència directa, però no aborda les violències estructurals i culturals. L'Estat no hi fa esment, perquè això ens faria parlar sobre que violència també és deixar una persona sense casa o haver d'anar a un menjador social, estar marginat al teu barri o no poder parlar la teva llengua. Hi ha moltes violències que no es tenen en compte i ens quedem amb un marge de seguretat molt petit i estret que s'aborda només des de l'òptica policial perquè sembli que hi ha seguretat al carrer.

Fa uns mesos l'ICIP va publicar un informe sobre un marc alternatiu de seguretat en què deia que "quedar-nos amb el marc conceptual clàssic de la seguretat no aconseguirà donar sortida ni fer polítiques públiques que estiguin a l'alçada dels reptes actuals". Citava el patriarcat, l'emergència climàtica o la precarietat econòmica com elements que generen inseguretats i que no es poden enfocar des de la policia. Es tracta de canviar el focus sobre què entenem per seguretat?

Exacte, és bàsic i reforçar la policia el que fa és ignorar totes les raons que han generat aquesta situació de protesta al carrer. La nostra reflexió és que s'està reforçant un determinat ordre públic, una aparença d'ordre, es vol donar la imatge que l'Estat té la situació controlada i que en realitat no hi ha cap problema. Podríem parlar també d'una vulneració del dret a la protesta quan ens ataquen com si fóssim persones que també van armades, perquè no s'està en igualtat de condicions, la policia té molta llibertat per poder exercir la violència contra persones que estan al carrer. Tot plegat intenta evitar que es qüestioni l'statu quo, ja que quan es fa i es protesta al carrer aquest té eines per fer-te'n fora.

Teniu la sensació que l'ús de les armes potencialment letals està en creixement?

Està anant a més i ho creiem per diverses qüestions. Hi ha dades de centres de recerca prou seriosos que mostren com la protesta social està creixent a tot el món i això podria explicar perquè els governs estan comprant més aquestes armes. Tot i que no ho hem mirat, també pot ser que les empreses que les venen estiguin fent més de lobby i convencent els governs que arriben més protestes socials perquè així en comprin més. Ens crida l'atenció que hi ha ajuntaments petits que han comprat, per exemple, pistoles taser, un tipus d'armament que no té sentit que tingui una policia local. Hi ha cada vegada més governs comprant aquestes armes, més recerca vinculada, es preveu que el seu mercat creixi un 6% anual els propers cinc anys, hi ha un creixement de la protesta social i els militars també les implementen més als seus exèrcits. S'està militaritzant molt la policia i s'estan policialitzant els exèrcits, de manera que es barregen les seves funcions i les armes que fan servir i això als militars els va molt bé, els legitima perquè sembla que tenen una actuació menys violenta.

En un context de creixent impacte de les crisis climàtica i energètica i un empobriment de les condicions de vida de la majoria de la gent, encara s'utilitzaran més?

Sí. Ja estem veient com als Estats Units tots els guàrdies de frontera estan fent servir aquest tipus d'armament. Trobem que s'expandirà més només per afrontar les protestes vinculades a la pobresa i la inseguretat vinculades a l'energia i l'emergència climàtica, que agreujaran tots els problemes econòmics i sanitaris que ja tenim. Aquestes armes seran les eines que es faran servir contra les protestes i ens diran que és millor que utilitzar les armes de foc, però igualment pots matar.

Grans empreses militars han vist un nínxol de negoci en les armes d'ordre públic?

Sí, de fet hem trobat que hi ha algunes dinàmiques que es repeteixen. Els països que produeixen les majors armes convencionals, que són els Estats Units i els d'Europa, també tenen les empreses més potents de fabricació de les anomenades armes no letals, algunes de les quals també fan producció militar. Però també hi ha una altra dinàmica i és que trobem empreses molt potents de països del sud global, com la Xina, el Brasil o l'Aràbia Saudita, que fabriquen armes d'aquest tipus, quan no en tenen d'armament convencional. Això ens fa pensar que règims que han viscut totalitarismes s'han adaptat a aquest mercat, els ha resultat més fàcil. Un mercat, a més, que està creixent d'una manera molt destacable.

Cap a on hauria d'anar el model de seguretat?

Estem anant en la direcció contrària del que tocaria, cada vegada estem securititzant més, en el sentit que les possibles amenaces d'una societat s'aborden sempre des d'una perspectiva policial i militar, per exemple, a través de la vigilància o del desplegament de més policia al carrer. El que diem és que s'ha d'anar a l'arrel de les problemàtiques. Tant de bo poguéssim dir que no necessitem la policia a les nostres societats, però segurament sí que la necessitem per alguns casos. Ara bé, podem tenir un bon servei de mediació, amb molts tècnics i amb educadors de carrer que poden pal·liar els conflictes entre veïnes, sense passar per la policia. Per això calen recursos.

Després hi ha tota la part estructural. Deixar gent al carrer, sense casa, augmenta la inseguretat percebuda i aquesta gent no només se sent insegura, si no que és probable que acabi robant o fent el que sigui per tirar endavant. Per tant, quan garantim els drets socials també estem garantint la seguretat de tothom. Això ho podem veure en països que no tenen cap tipus de protecció social, com a l'Amèrica Llatina, on quan es garanteixen els drets socials es redueix la violència.

La seguretat ha de ser individual i col·lectiva, cal una visió molt més holística de la seguretat. Per exemple, quan s'envia la policia al carrer perquè escombri els joves que fan botellot, doncs hi tornaran el dissabte següent, ni tan sols és un model de seguretat que funcioni. És pal·liatiu en un moment, però funcionaria millor parlar amb els joves, veure què necessiten, implementar un altre model d'oci i també que es trobin amb els veïns i que parlin entre ells. Tindria un impacte més a llarg termini, seria una cosa més comunitària, però en canvi hi enviem la policia i no se soluciona res. Reconèixer totes les violències estructurals ens faria implementar polítiques més fortes a nivell públic i això és del que no volen parlar els governs.

Quina valoració fas sobre la comissió del model policial que hi ha en marxa al Parlament?

Hem fet arribar a la comissió que el principal és parlar de seguretat en sentit ampli, però la comissió està totalment vinculada a parlar del model policial, encara que aquest no es pugui desenganxar de la resta de qüestions. Els hem dit que quan es parla de seguretat policial només és una parcel·la molt petita de seguretat, ens falta molta informació. De la comissió com a mínim valorem que es faci un esforç, però ens fa por que no porti enlloc, que serveixi només per dir "alguna cosa estem fent".

Per a nosaltres caldria que plantegés que hi hagi transparència, que la societat tinguem tota la informació sobre les armes dels Mossos d'Esquadra i que es creï una comissió que actuï després d'una actuació policial per perseguir possibles agressions policials a les persones que estaven protestant. No es garanteix la reparació de les persones que són ferides en manifestacions i això fa que es faci ús d'aquest armament potencialment letal amb molta més facilitat, perquè no té conseqüències per als agents, hi ha un clima d'impunitat. Com a mínim, la comissió hauria de tenir com a objectius finals la transparència i garantir la reparació.

A nivell estatal resta pendent la reforma de la Llei de Seguretat Ciutadana o Llei Mordassa. Quins canvis hi voldríeu?

Des d'un punt de vista més radical plantejaríem la retirada d'aquest tipus d'armament, com a mínim fins que tinguéssim un organisme que pogués garantir la reparació de les persones ferides. Abans, però, hauríem de garantir que aquest armament no pot ferir d'una manera important cap persona i com que això no es pot garantir, s'hauria de retirar.

Com que probablement no es retirarà aquest tipus d'armament, com a mínim hi hauria d'haver una comissió independent, amb jutges, societat civil i representació d'organitzacions de drets humans, que pugui fer un informe sobre les actuacions policials, que hi hagi sempre una fiscalització. I quan hi hagi ferits ja parlem que l'Estat ha de respondre i ha d'indemnitzar les víctimes, s'ha de donar un procés de reparació i que el policia sigui condemnat. Per tant, com a mínim retirada d'aquest tipus d'armament i plantejar-se que la seguretat no pot estar només en mans de la policia, hi ha molts agents socials que poden ajudar a garantir-la. L'Estat ha de garantir que els cossos policials no acabin generant més inseguretat, que és el que ens estem trobant.