Les il·lustracions de Rocío Quillahuaman (Perú, 1994) s'han fet virals pel seu contingut mordaç sobre aspectes quotidians de la vida a Barcelona com a dona treballadora jove, incloent la crítica anticapitalista i antiracista. I també perquè fan riure molt. Amb més de 180.000 seguidors a Instagram, l'artista publica ara el seu primer llibre, Marrón (Blackie Books), on explica els seus orígens i la seva arribada a la ciutat des de Lima, quan tenia 11 anys.

Anècdotes "traumàtiques" però narrades amb humor, marca de la casa, com quan al control de l'aeroport van obrir a ganivetades el seu peluix buscant-hi droga, construeixen un relat profundament personal i alhora polític. L'autora, que també és guionista, no descarta convertir alguns d'aquests episodis en vídeos animats, ara que ja s'han revelat al llibre. L'escriptura l'ha ajudat a fer les paus amb el sentiment de no pertànyer enlloc i alhora, amb la publicació, busca apropar-se a tots els infants que estan passant pel mateix per dir-los "no esteu sols".

"Jo sento que estic aquí de tota la vida, però encara sento que no m'ho deixen dir", afirma en una entrevista amb Públic. Escriure el llibre li ha portat tres anys i ha sigut un procés "dur" de mirar el passat i reconciliar-se amb allò que li va marcar la infància, l'adolescència i l'inici de la vida adulta: la migració de Lima a Barcelona.

Acceptar la seva identitat ha sigut un dels resultats personals del llibre, però el que més valora és la rebuda que ha tingut: "A les presentacions han vingut noies migrants plorant, dient que aquesta història també és la seva i veure-s'hi reflectides ha sigut molt important per elles".

Precisament posar paraules a una història, la pròpia, que comparteix amb milers de persones migrants a Espanya era un dels objectius que buscava. Insisteix que la manca de referents migrants fa que moltes històries quedin sense explicar i, amb elles, l'opció de sentir-se part de la societat. "M'agradaria que quedés la idea que les persones migrants som aquí, a tot arreu, i que les nostres realitats són importants i s'han de tenir en compte, no val fer veure que no", assenyala.

Falta de referents migrants

Quillahuaman creu que tot i que el panorama ha millorat una mica, els referents migrants apareixen "a comptagotes" encara a dia d'avui. Tampoc abunden els relats "no estereotipats" de les seves vides, ja sigui com a persones precàries o conflictives. "Com a nena m'hagués ajudat molt veure que era possible ser migrant i tenir una vida normal". La manca de personatges marrons, com ella s'autodefineix, en sèries o a la tele provoca la sensació de no existir: "Sembla que no hi ets, t'esborres".

Això és en part el que la va fer acceptar la proposta d'escriure el llibre, encara que no es considera escriptora. Que una sola nena amb una història similar a la seva es trobi el llibre a la biblioteca -el seu refugi particular- i li descobreixi que no és l'única amb aquests dubtes ja és un èxit per Quillahuaman. "M'agradaria que el missatge amb què es quedessin els nens migrants és que és normal no adaptar-se immediatament al lloc on ets, i no t'has de sentir culpable per no aconseguir-ho".

Ella mateixa ha viscut tota la vida amb el sentiment que no és ni d'aquí ni d'allà. Ni de Lima, on va néixer i va viure fins els 11 anys, ni de Barcelona, on porta establerta gairebé dues dècades. Al llarg dels anys, i especialment arran de l'escriptura del llibre, ha arribat a la conclusió que la seva identitat pertany a les dues cultures. "M'agradaria que altres nenes migrants que puguin tenir els mateixos dubtes entenguin que no fa falta tenir aquesta pressió per pertànyer a un sol lloc".

La migrant "perfecta" per encaixar 

A ella, aquesta sensació la va portar a viure "molt estressada" i reprimint-se moltes coses per tal d'encaixar. Més enllà del patiment pel racisme diari, s'hi afegia la necessitat de ser la "migrant perfecta" per no ser apartada i poder viure integrada a la societat. Això la va portar a no barrejar-se amb grups d'altres infants migrants o racialitzats, que ara veu que haguessin pogut fer que la seva experiència, sobretot en arribar, fos molt diferent. Però el perill que llavors a ella també la donessin per un cas perdut, com veia que passava amb els altres adolescents llatins, la va portar a vetar-se aquesta opció.

Adaptar-se es convertia en una "autopressió" per aconseguir totes aquelles expectatives que la seva família, i ella mateixa, es posava: "Quan faig el canvi de xip és quan començo amb les animacions, on ho faig tot al revés. Dibuixo malament, crido, dic paraulotes… Exploto i dic 'ja està'".

L'autora de Marrón fa quatre anys que es dedica a fer il·lustracions animades que, amb una bona dosi d'humor, retraten problemes i anècdotes a què s'enfronta una jove com ella a Barcelona a dia d'avui. "L'humor per riure's dels que tenen poder em sembla una eina súper poderosa". Des dels turistes als festivals, passant per la mediocritat o els influencers, els vídeos critiquen de manera àcida i amb una atmosfera angoixant un ventall molt ampli de qüestions que estressen la joventut.

Les il·lustracions no defugen tampoc la crítica anticapitalista i antiracista, amb contingut sobre l'emergència climàtica, l'explotació laboral o la precarietat dels autònoms, com ella. "Riure'm d'una persona que té més poder que jo em sembla important, sento que m'han arrabassat moltes coses i les intento recuperar a través de l'humor".

Quillahuaman, que va sortir a la llista Forbes entre els 100 espanyols més creatius, no es considera activista malgrat fer contingut polític. Critica que de seguida que un migrant denuncia res, ja se li posi aquesta etiqueta: "Jo sobretot el que vull fer és humor". Sí que ha demanat als seus més de 180.000 seguidors, per exemple, que firmin en la campanya per la regularització de persones migrades, però no per això es defineix com a activista: "Ho vaig fer perquè ho considerava un deure".

La il·lustradora no creu que, de moment, se li acabi la feina. Quan va començar amb les animacions, pensava que es quedaria sense idees, però quatre anys després veu molt llunyana aquesta opció. "Hi ha molta gent horrible al món, no disminueix i per tant tampoc ho fan les meves idees", diu rient. Mentre tingui coses de què queixar-se o gent que faci coses que no hauria de fer, tindrà material: "Si un dia no tinc idees serà que viuré tranquil·la, tots viurem tranquils, però no sé si això passarà mai".

Ara per ara, més enllà de les il·lustracions i la promoció del llibre, se centra en un nou projecte de curt d'animació amb què vol explorar més a fons la vida de la seva mare, un personatge cabdal a Marrón, però, sobretot, en la vida de la seva autora.