Público
Público
antimilitarisme

Pepe Beúnza: "El meu drama va ser no convèncer als d'ETA que la lluita no violenta era molt més eficaç"

Entrevista a Pepe Beúnza, el primer objector de consciència per motius polítics de l'Estat espanyol. Pioner del moviment insubmís, un consell de guerra el va condemnar a quinze mesos de presó per negar-se a fer la mili, però acabaria sumant més de tres anys de privació de llibertat.

Pepe Beúnza, el primer objetor de conciencia político de España, en Utrecht en 1970.
Pepe Beúnza, el primer objector de consciència polític d'Espanya, a Utrecht el 1970. Arxiu Pepe Beúnza

Pepe Beúnza (Beas de Segura, Jaén, 1947) va ser el primer objector de consciència per motius polítics de l'Estat espanyol. Pioner del moviment insubmís, un consell de guerra el va condemnar a quinze mesos de presó per negar-se a fer la mili (servei militar), encara que acabaria sumant més de tres anys de privació de llibertat, entre les cel·les i el desterrament en un batalló de càstig al Sàhara.

Des d'aquella històrica pena imposada un 23 d'abril de fa quatre dècades, el vicepresident de l'Institut Internacional per a l'Acció Noviolenta (Novact) ha continuat apostant per la desobediència civil com a arma incruenta per a aconseguir els seus objectius: la desmilitarització, el pacifisme, la desnuclearització i, ara, el dret a decidir el futur de Catalunya.

Com li diu algú a la seva mare que entrarà a la presó per no fer la mili? Un defensa els seus ideals, encara que també causa dolor en el seu entorn familiar.

Això era un consell que sempre els donàvem als insubmisos. És molt important tenir el suport de la família, perquè tu tries anar a la presó, però la teva mare no tria tenir un fill pres. Cal explicar-li molt bé les raons amb molt d'afecte, així com la necessitat de defensar el desarmament universal —perquè estem ficats en un polvorí—, procurant que ho entengui a la seva manera. I jo crec que les mares, malgrat un cert grau de sofriment, ho comprenen perquè estimen els seus fills, però també estimen altres fills. Durant la lluita per la insubmissió, el col·lectiu de mares i pares va destacar pel seu activisme i per la seva potència extraordinària.

Els testimonis de Jehová —objectors de consciència per motius religiosos i precursors del moviment— que van ser empresonats després de declarar-se insubmisos esperaven ser rescatats. Vostè confiava que algú el tragués de presó?

Ells esperaven l'armagedón —és a dir, la fi del món—, que els alliberaria de la presó. I després Jehová ja decidiria què havien de fer…

Els insubmisos polítics van intentar fer un front comú, infructuosament.

Vam voler col·laborar amb ells, però no va ser possible. Quan jo vaig fer objecció de consciència ja hi havia 150 testimonis de Jehová presos, la qual cosa suposava una força extraordinària, encara que no vam poder utilitzar-la ni coordinar-nos perquè ells afirmaven que no feien política, sinó que simplement esperaven l'armagedón. Llavors, vam haver de dur a terme una campanya totalment diferent, basada en la defensa dels drets humans. Jo els responia: "Bé, si ajudem a Jehová, millor, no? Però si no ve…". La seva negativa va ser una mica trista perquè va suposar un sacrifici poc profitós i bastant inútil.

I vostè confiava que algú el tragués de la presó?

No. Com que ja tenia consciència política, perquè havia participat en la lluita universitària i m'havien detingut diverses vegades, jo confiava en una campanya ben organitzada, en la lluita pels drets humans i en la solidaritat de la gent, que és com avança la humanitat. Per això em vaig preparar per a una estada bastant llarga a la presó.

De fet, abans de declarar-se objector de consciència, es va procurar un suport internacional. Era una lluita contra la mili o també contra el franquisme?

Era contra tot... Tenia continguts polítics, socials i humanitaris. Evidentment, era una lluita per la llibertat, que implicava enfrontar-te al franquisme, una dictadura brutal, feroç i terroríficament repressora. En tot cas, la lluita per la llibertat és universal, per la qual cosa totes les lluites es complementen i es comparteixen.

Pren consciència després d'un viatge el 1967 a França, on contacta amb la Comunitat de l'Arca. En aquella nau s'havien embarcat pacifistes, objectors, insubmisos, anarquistes, vegetarians...

Hi havia de tot, dins de l'alternativa no violenta. Van participar molt intensament en la lluita contra la guerra d'Algèria —fent costat a desertors i a objectors; i jugant-se la vida, perquè a França va ser gairebé una guerra civil—, la qual cosa els va donar una experiència magnífica que després em van transmetre a mi. Ells van ser els meus mestres.

A la mili un es feia un home. O això deien, perquè vostè creu que es basava en l'obediència cega i en la servitud al superior.

I en la por... En tot cas, un es feia un home obedient [riures]. De totes maneres, alguns tenen un bon record de la mili perquè no ho van passar molt malament i d'altres fins i tot van aprendre a llegir i escriure. Però, evidentment, això no justifica tot el que comporten les guerres i les despeses militars.

De fet, en el seu moment la mili va ser l'oportunitat per a moltes persones de sortir del seu llogaret, de la seva localitat, de la seva província, de la seva regió i fins i tot de la península.

Això explica com de dura era la vida a l'Espanya d'aquella època. És terrible que per a uns pocs el servei militar fos una espècie d'alliberament. Un jutge militar em deia: "Aquí hi ha gent que aprèn". I jo li responia: "Si tots els diners que gastem en armes i en exèrcits el dediquéssim a la cultura, aquests nois en comptes d'analfabets serien enginyers, doctors o professors de Filosofia".

Després de set mesos de presó [va ser condemnat a quinze mesos per un delicte de desobediència, però una amnistia va evitar que complís tota la pena], en comptes de tornar a la caserna a fer la mili, se'n va al barri valencià d'Orriols. Allí hi havia moltes mancances i decideix prestar un servei alternatiu: fer classes nocturnes i muntar una guarderia.

Així vam donar un contingut positiu a la nostra lluita: no es tractava de negar-se a fer la mili, sinó de transformar les despeses militars en socials. Era una estratègia, perquè nosaltres lluitàvem per l'abolició de tots els exèrcits. És a dir, un pas pedagògic perquè la ciutadania entengués que les forces armades no ens poden defensar d'un atac químic o atòmic, sinó que són una despesa inútil en el millor dels casos.

Declarar-se objector i no insubmís li sembla una mesura fluixa o menor? Cal ser valent per a declarar-se insubmís? O no ho considera un acte de coratge?

En aquella època només existia el moviment d'objectors de consciència, perquè no hi havia cap legislació sobre aquest tema. Quan el 1984 el Congrés aprova una Llei d'Objecció de Consciència, que permet fer una prestació social en comptes de la mili, hi ha joves que han evolucionat i se senten molt més madurs i forts. Llavors vam fer el següent plantejament: "No acceptem la prestació social substitutòria perquè significa treballar gratis —una cosa pròpia d'esclaus—, per la qual cosa ningú ha de ser castigat per negar-se a fer la mili". Ara bé, vam entendre que hi havia gent que, en comptes d'anar a la mili o a la presó, preferia fer la prestació. A partir d'aquest moment, els insubmisos agafen la torxa de la lluita.

L'objecció li sembla un pacifisme de segona?

Era una forma de no fer la mili, ni d'anar a la presó. És a dir, un rebuig del militarisme més suau i menys radical. No obstant això, jo també donava suport a l'objecció, perquè no tothom estava preparat per a anar a la presó. Diguem que també es potenciava perquè era un matalàs per als qui no volien fer la mili.

Quan comença a prestar un servei alternatiu a Orriols, difon la seva proposta. Però llavors el condemnen a un any de presó per desertor i l'obliguen a fer la mili en un batalló disciplinari al Sàhara.

Vaig estar durant quinze mesos com corregint a la caserna de la Legió de Sidi-Buya (Al-Aaiun). Els legionaris portaven un uniforme verd i nosaltres, un altre de marró. No teníem armes, ni fèiem instrucció: érem els leprosos de la caserna. Els meus companys eren joves que havien desertat abans d'acabar la mili, per la qual cosa estar en un batalló de càstig era una deshonra. Anys abans de la meva estada, una vegada van lliurar armes i van matar el capità… Era una unitat de gent molt guerrera.

Com que van matar el capità?!

Sí, per això teníem prohibit usar armes. En el batalló de càstig hi havia 65 persones, que formaven una unitat especial dins d'una caserna de la Legió.

Com fa entendre als antifranquistes que cal optar per la via no violenta, és a dir, per la desobediència civil?

Va ser molt difícil. Imagina't les discussions que teníem a la presó de polítics de Jaén. Aquest és el meu drama: no haver pogut convèncer als d'ETA que la lluita no violenta era molt més eficaç que la lluita armada.

"Lluitem contra la mili, però també per la llibertat, que implicava enfrontar-te al franquisme, una dictadura brutal, feroç i repressora"

Fixa't el que ens haguéssim estalviat, perquè al final m'han donat la raó, encara que van trigar molts anys a fer-ho, reconeixent que la lluita armada no és el camí per a aconseguir la justícia. L'important és que a mi tampoc em van convèncer i que vaig sortir de la presó molt més fort i convençut de les meves idees. I això que allà estava amb tots [els presos d'ETA] i les discussions eren molt enèrgiques...

Alguns moviments de desobediència han estat atacats per l'Estat, associant-los, per exemple, a la lluita violenta.

Clar. De fet, quan van discutir al Congrés la Llei d'Objecció de Consciència, l'ultradretà Blas Piñar deia que els testimonis de Jehová eren bons, però que nosaltres érem una maniobra comunista. Estàvem cabrejadísims, perquè el mèrit de la nostra campanya, que havíem muntat malgrat tants problemes, també se l'emportaven els comunistes. Terrible... [riures].

Li comentava que l'Estat va intentar frenar la desobediència civil associant-la fins i tot al terrorisme.

Sí. El Govern va atacar els insubmisos utilitzant tot tipus de mentides, ximpleries i arguments rars. Per a desprestigiar el moviment, argumentava que si calia respectar la consciència d'un insubmís també calia respectar la consciència d'un terrorista, posant-nos al mateix nivell. No obstant això, pensa que la no violència s'ha practicat molt, perquè les vagues són accions no violentes. No és una cosa estranya, però a l'esquerra li va costar molt de temps assumir la desobediència civil davant l'obligació de fer la mili. Ara bé, quan arriba la insubmissió, tots els grups més radicals d'esquerres es fan insubmisos, respectant l'estratègia no violenta, que era l'important. Per això va agafar tanta força el moviment, que va ser realment heroic.

El seu nom va ser inclòs en l'informe de la Guàrdia Civil sobre la suposada cúpula dels Comitès de Defensa de la República. Discrepa d'algun aspecte del procés o de la seva estratègia?

Aquest informe està ple de mentides, però li envien al jutge Llarena i —com que es creu tot el que li diu la Guàrdia Civil— comença a processar la gent. Una cosa al·lucinant… Jo sóc un lluitador per la democràcia a Catalunya i crec que la forma més senzilla de resoldre un problema és votant. No obstant això, mai he estat fundador, ni dirigent, ni coordinador, ni organitzador dels CDR. El que passa és que tampoc som aliens al conflicte, per la qual cosa jo i el grup amb el qual treballo a Novact fem tallers i cursos d'entrenament a l'acció no violenta, així com de preparació i desenvolupament d'una estratègia en aquest sentit, a la qual dediquem molt de temps i esforç.

Tinc bons amics empresonats i hi ha persones a les quals hem triat democràticament que estan a la presó i a l'exili, la qual cosa suposa una burla a la democràcia. És una vergonya que encara no hàgim pogut aconseguir la llibertat dels presos polítics. En canvi, m'assenyalen com a dirigent dels CDR per a ficar-li por a la gent, perquè és una mentida. Ara bé, com que sabem de què va el tema, seguim en la lluita.

"Em fa por que hi hagi molts intents que a Catalunya aparegui un grup armat. Seria terrible, però la gent persevera en l'estratègia de la lluita no violenta. El camí de les armes és un camí equivocat"

Sembla que els informes de la Guàrdia Civil van ser fets per algú que anava tot fumat. Com quan van detenir a nou persones acusant-les de terrorisme —mentre mostraven unes pólvores grises— i després les van posar en llibertat… I això que els CDR afirmen que continuen amb l'estratègia de la lluita no violenta. A mi em fa molta por, perquè hi ha molts intents que a Catalunya aparegui un grup armat, la qual cosa seria terrible. Però, insisteixo, la ciutadania persevera en l'estratègia de lluita no violenta.

Està a favor de la independència de Catalunya o del dret a decidir?

Jo crec en les persones lliures que formen pobles lliures, que es coordinen amb altres pobles basant-se en la llibertat i en la solidaritat. I que, quan tenen problemes, els resolen mitjançant votacions democràtiques. Jo seré independendista el dia que pugui votar una constitució catalana que em garanteixi que serà un país més just, democràtic i pacífic. Però si em diuen que la Catalunya republicana comptarà amb un exèrcit, tindria molts dubtes a l'hora d'acceptar-la.

Quina hauria de ser ara la lluita? La desmilitarització, el no a la guerra, el tancament de les nuclears…?

Totes les lluites ecologistes, pacifistes i a favor dels drets humans són importants, encara que quan tens companys que estan presos s'estableixen unes urgències, de manera que treure'ls de la presó és prioritari. El següent és aconseguir el desarmament nuclear, perquè estem en mans d'unes quantes persones que tenen un botó que, si l'apreten, volem tots. I no es distingeixen per la seva gran capacitat intel·lectual ni per la seva intel·ligència, perquè han demostrat ser molt poc fiables. Imagina't com de perillosos són Trump, Putin o Boris Johnson.

Tornant a la insubmissió i al pacifisme, quin ha estat el seu llegat?

El camí de les armes és un camí equivocat. Hem d'aprendre a resoldre els conflictes amb la intel·ligència, que és el que ens distingeix dels animals, i no amb la violència, que és el que ens acosta a alguns animals. Hem nascut per a ser feliços i per a gaudir de la vida, no per a matar-nos els uns als altres.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?