"A mi la història dels moriscos no me l’havien contada mai, i un dia un amic em va portar un llibre que es diu el Cavall verd i em van caure els calçonsillos a terra. Ostres! Açò va passar en la meua terra? Allí a la Gallinera, a Laguar...". L’anècdota, que Pep Gimeno "Botifarra" explica durant un moment del documental No s’apaguen les estreles, ens pot portar a fer la següent reflexió: Quan sabem els valencians de la nostra pròpia història? No la història escolar, de reis, generals i grans homes –i molt poques dones-, sinó la de la gent corrent, el poble humil, els llauradors i els artesans.

L’expulsió dels moriscos o andalusins, ordenada per Felip III el 1609, va suposar per al País Valencià un autèntic daltabaix demogràfic i econòmic, amb la pèrdua d’un terç de la seua població, a més d’un drama humà de proporcions èpiques, les conseqüències del qual encara s’arrosseguen fins ara. Però paradoxalment, aquest capítol a penes mereix una línia –i amb sort- als llibres d’història de les escoles.

Aquesta voluntat de recuperar un fil de la memòria popular i rebel és el que va empènyer el músic Xavi Sarrià i el periodista David Segarra a impulsar aquest documental. L’origen del projecte cal remuntar-lo a la cançó del mateix nom que Sarrià va compondre per a la banda sonora de La mort de Guillem, la pel·lícula que narra la història del jove antifeixista Guillem Agulló, assassinat a Montanejos (Alt Millars) el 1993. "Vinc d'un llegat / de lluita inesgotable / històries prohibides / que no ens explicaren, canta Sarrià en aquesta cançó, autèntic homenatge al "batec immortal de milers de Guillems". "A la cançó pose nom a molta d’aquesta gent oblidada com un mecanisme de recuperació de la memòria –explica Sarrià- i amb David [Segarra] vam pensar que seria bona idea gravar alguns dels testimonis en vídeo i projectar-los durant els concerts. Però llavors trobàrem que eren veus molt potents, històries exemplars, que és molt bèstia que no les conega'm. I decidírem que valia la pena fer un documental".

L’espectacle va presentar-se a València el 29 d’abril al Teatre Principal i a Barcelona el 28 de maig a l’Aliança del Poblenou. Per la seua banda, el documental s’estrenà dijous passat als cinemes Lys de València i aquest dilluns a la nit l’emetrà À Punt, la televisió pública. A Barcelona podrà veure’s a partir del 7 de juliol als cinemes Girona.

Al llarg de 50 minuts, van recollint els testimonis d’Elena Solanas, que ha recuperat la memòria del guerriller La Pastora, Maria Navarro, presidenta de l'associació de familiars d'afusellats a la fossa 126 de Paterna, els llauradors Mireia Vidal i Joan Benages, Roser Santolària, pionera de l'ensenyament en valencià, els músics Vicent Torrent, Pep Gimeno 'Botifarra' i Ahmed Touzani, el pilotari Héctor de Laguar i Betlem Agulló, germana de Guillem. Entre tots van desenterrant aquest fil roig que connecta els supervivents de la duríssima repressió franquista, la lluita per recuperar la democràcia, però també la llengua i cultura popular valenciana i la resistència davant la destrucció de les formes de vida ancestrals i les urpades de les noves onades de feixisme.

"És un cant a la nostra gent, que sempre troba la forma de superar les adversitats amb grans dosis de memòria i resiliència, per seguir avançant en col·lectiu", continua Sarrià. Maria Navarro, una de les veus presents al documental recorda com la repressió franquista ha estat un tabú durant dècades: "És que no es podia parlar ni dins les mateixes famílies. Només ara està començant a tractar-se però encara queda que es faça bé, que es recorde que aquests represaliats eren innocents i que van ser assassinats en temps de pau". A la seua intervenció al vídeo recorda que "la postguerra fou inclús pitjor que la guerra", un període en què la repressió s’estengué a les famílies dels afusellats, en forma de llistes negres, fam i misèria.

Però si una paraula apareix repetida una vegada i una altra all llarg de documental és "arrels". De fet, arrenca amb la pregunta retòrica del pastor Joan Benages: "I perquè les arrels són tan resistents i perquè perduren tant de temps". En eixe sentit, la tesi del treball centra aquesta capacitat de superació i resistència popular que reivindicava Sarrià en la cultura ancestral. Per això, aquests sabers del poble, exemplificats en la música tradicional, però també en el joc de la pilota –prohibit en diferents ocasions- en les tècniques agrícoles o en la mateixa llengua. Una identitat que posa els valencians al món amb un caràcter propi i que "en temps de crisi cal valorar. Perquè es tracta d’una saviesa popular que pot ajudar a superar molts dels problemes i reptes als quals ens enfrontem avui en dia", remata Sarrià.