Jaume Portell (Vilassar de Dalt, 1992) és un periodista especialitzat en economia i relacions internacionals amb un enfocament particular en el continent africà. Des de Gàmbia i Senegal, ha col·laborat en diversos mitjans espanyols i catalans, abordant temes com la sobirania alimentària, la industrialització, el deute i les importacions. A banda d'això, el 2023 va publicar el llibre Per què no es queden a l'Àfrica?, en què explora les raons per les quals molts senegalesos i gambians prefereixen emigrar cap a Europa, arriscant les seves vides, en lloc de romandre als seus països d'origen.

Per a Portell, l'arrel de la qüestió està en un "dèficit comercial que té un origen històric" i que només podrà revertir-se amb un "canvi econòmic estructural". Mentrestant, explica, centenars de persones de l'Àfrica Occidental seguiran pagant milers d'euros per arribar a una terra somiada que rarament els ofereix una vida digna. El periodista tampoc és favorable a l'acord de "migració circular" de Pedro Sánchez, ja que no és quelcom nou i "no garanteix drets als migrants".

Per què els migrants tornen a estar al capdamunt de l'agenda política i mediàtica? En rebem ara més que fa uns anys?

Sí. La ruta migratòria canària ha complert fa pocs dies 30 anys d'història. Des d'aleshores han vingut 230.000 persones, la meitat de les quals ha estat a partir del 2020. A l'inici de la pandèmia hi va haver un repunt molt important que s'ha mantingut en el temps.

La pandèmia va afavorir la migració cap a Europa?

La pandèmia va afectar molt negativament Gàmbia, per exemple, on el 20% del PIB depèn del turisme. Jo era allà el març de 2020 i recordo que no va arribar ni un turista. L'únic que els va salvar va ser que els migrants, la gent de la diàspora, els va enviar més diners que mai. L'economia de Gàmbia és d'uns 2.500-2.600 milions de dòlars, és més petita que la de Barcelona. I, si no recordo malament, segons l'FMI, els 600 milions que van rebre dels migrants van tapar bona part del forat.

Sempre dic que Gàmbia és un país que viu mirant cap a fora, mirant a l'aeroport per si venen turistes i mirant a Western Union per si arriben els diners que envia un familiar des del país on estigui treballant, Espanya, Itàlia, Regne Unit, estan repartits per tot el món. Aquesta diàspora representa el 4% de la població i aporta el 25% del PIB. Qualsevol gambià que veiem a Catalunya porta sobre les espatlles el pes de 20 o 25 persones més.

Per tant, compensa jugar-se la vida per arribar a Europa.

Molt. Els polítics, especialment els de dretes, utilitzen l'expressió de l'efecte crida. Aquesta primavera jo estava a Kedougou, una de les zones més pobres del Senegal. Allà hi ha moltes mines d'or, però estan en mans d'una empresa britànica. Vaig entrevistar un home que s'havia desplaçat fins a Líbia, però que va haver de tornar. Ell cobrava uns 200-300 euros mensuals, que per als paràmetres de la zona era un sou relativament bo. Tot i això, va decidir migrar, però va retornar "voluntàriament" perquè a la presó líbia l'havien torturat. Es va deixar 5.000 euros i no va arribar a Europa.

Tot just al costat, vaig preguntar a un jove que escoltava la nostra conversa si es jugaria la pell. Quan vaig dir el salari mínim a Espanya, va respondre que sí. El noi cobrava uns 50 euros al mes i, encara que amb mil euros no es fa gran cosa aquí, ell ja es buscaria la vida.

Sabent que hauran de continuar fent molts esforços un cop arribin, per què envien diners al seu país d'origen?

Els que arriben aquí tampoc volen dir que no viuen bé, és com una humiliació. Fan esforços titànics, sobretot durant el Ramadà, i moltes vegades les famílies no ho saben.

Quines són les arrels del discurs que promou la por envers els migrants, afirmant que venen a robar-nos la feina i a incrementar la inseguretat al nostre país?

Tenim el discurs del migrant de Schrödinger, perquè, d'una banda, ens pren la feina i, de l'altra, no vol treballar i viu d'ajudes. No sé com, però el discurs públic ha pogut combinar ambdues coses i hi ha gent que perfectament es pot queixar de tot a la vegada. La gent no és conscient del que hi ha darrere de cada migrant.

Fa poc s'ha estrenat la pel·lícula d'El 47, sobre el segrest del bus a Torre Baró. Tenim tendència a mitificar les migracions i les lluites socials del passat, però jo la mirava i pensava que si féssim una pel·lícula sobre Aziz Fayé, un dels portaveus dels manters a Barcelona, tindria els mateixos trets, amb un grup de persones que lluita col·lectivament pels seus drets. El que passa és que aquest film no seria possible fer-lo ara mateix per l'ambient social. Parlarien d'un pla de substitució demogràfica. De la mateixa manera que els extremenys i els andalusos que van arribar a Catalunya els anys 60 i 70 eren vistos com a delinqüents, passa ara amb els migrants àrabs i africans.

Afirma que els mitjans ofereixen un relat simplista, reduint les migracions a la fugida de la fam i la guerra. Quines són les raons més profundes que motiven aquestes persones a migrar?

He parlat amb gent de molts països africans que m'explicaven la història del seu país i veies una sèrie de dinàmiques que estaven molt connectades amb la nostra realitat: explotació de recursos naturals, colonialisme... Com s'aguanten els exèrcits dels règims dictatorials a l'Àfrica? Necessàriament són actors de fora. Es parla de l'Àfrica com el continent sense política, on les coses simplement passen, hi ha dictadures i pobresa, però a mi el que m'interessa és qui guanya amb això. El discurs progressista fins ara ha posat el focus en els "perdedors" i en ajudar-los amb solidaritat, però no en les causes que tenen a veure amb el nivell de vida que tenim.

Per què no es queden a l'Àfrica?

Tirem enrere. L'esclavitud no la van inventar els europeus, ja existia a l'Àfrica. Però l'arribada dels europeus i la seva demanda d'esclaus va ser un gran incentiu per a les guerres. Qui guanyava una batalla, aconseguia esclaus i els podia vendre. Això canvia el focus de l'economia per satisfer les necessitats de l'exterior. Més endavant, quan Europa té molta productivitat amb la revolució industrial, necessita mercats on col·locar totes les manufactures. I així és com sorgeix el colonialisme.

Malgrat que a Gàmbia els colonitzadors són anglesos i al Senegal són francesos, ambdós es dediquen a cultivar cacauet per aconseguir la moneda colonial. Aquest tipus d'economia fa que els països africans venguin primeres matèries més barates i comprin productes manufacturats molt més cars. I com que no hi ha prou diners, necessiten demanar-los i endeutar-se. L'economia actual funciona amb els mateixos paràmetres d'una manera molt més subtil: Gàmbia i Senegal són independents, però tenen un dèficit comercial que té un origen històric.

Per què no produeixen ells mateixos els productes manufacturats?

Per canviar l'estructura econòmica calen molts diners que no tenen. A més, si posem una fàbrica al Senegal per manufacturar el mango i fer-ne suc, caldrà pagar electricitat, treballadors, logística... Això és possible, però encarirà el preu del producte i ningú podrà pagar-lo.

Què pretenia Pedro Sánchez amb la gira d'aquest estiu per Mauritània, Gàmbia i Senegal?

Tapar forats. Havia de fer alguna cosa perquè a Canàries arriben centenars de persones i a Madrid hi ha molta gent bramant. Els periodistes repeteixen el que diu Sánchez: una injecció de 500 milions d'euros a Mauritània. Però saps quant pagarà aquest país en venciments del deute l'any que ve? 500 milions de dòlars. La major part dels diners anirà a pagar el deute; com a molt compraran quatre patrulles i posaran una mica més de policia per vigilar la migració irregular.

Els productes importats als països africans són caríssims, a banda que es paguen amb monedes molt dèbils. Els salaris són molt baixos i la gent vol marxar. La majoria estan al sector informal, venen bananes o tomàquets i competeixen amb altres que venen exactament el mateix.

Als països africans els interessa que la gent migri cap a Europa? Aturaran la migració irregular?

No l'aturaran. Els governs de l'Àfrica Occidental tenen una gran contradicció. Tenir migració vol dir tenir subsidis per a la població local i vol dir menys problemes socials. La gent que marxa és la gent jove, més impacient i que es podria revoltar.

Els migrants tenen una voluntat de retorn?

Sí, però no poden. La història que m'han explicat els meus avis i els gambians i els senegalesos és la mateixa: venir, guanyar diners i tornar. És trist, perquè això el que demostra és que aquest migrant ni ha marxat i ja pensa a tornar. Després troba feina i fa arrels, fet que facilita l'estada, però també hi ha la qüestió econòmica. Per molt que vulguis muntar un negoci a Gàmbia, sempre hi ha el mur que si tot el teu entorn es manté pobre, no faràs negoci.

Cal buscar solucions per guanyar-se la vida allà. Aquest flux anual és insostenible. No pot ser que un quart de la teva economia depengui de parar la mà i que una persona que està treballant a Alemanya t'enviï diners. Perquè si hi ha una recessió a Europa, s'ha acabat. Hem de pensar nous models, però lamentablement el que està proposant el Govern espanyol és posar pedaços i donar titulars.

Com la migració circular pactada per Sánchez amb les autoritats de Mauritània, Senegal i Gàmbia?

Això ja s'ha fet i no funciona. Envies 700 persones a fer migració circular i al Senegal en tornen 180. La gent diu que el sistema Kafala ―en què els treballadors queden controlats pel seu cap― és medieval, però la gent que treballa a Espanya temporalment tampoc pot participar de la societat ni sindicar-se. És mentida que la migració circular sigui una mesura progressista que sap enfocar el problema migratori i reaprofitar-lo.

Es parla de sobresaturació i d'afectació al turisme, com en el cas de Tossa de Mar. És veritat?

L'alcalde de Tossa va parlar de "coses negatives". Quines? Sempre hi ha persones que diuen que són de Mali i no ho són, però principalment aquests 200 migrants eren refugiats polítics. Si estem sobresaturats? Hi ha molts factors. A les nostres economies sempre passa el mateix. Quan hi ha una fase d'expansió, necessitem molts treballadors i ningú fa preguntes. Però en moments de recessió, quan la gent es queda sense feina, qui sobra són els migrants.

L'economia espanyola actual encara és una mica més petita que la de l'any 2008. Això vol dir que mai hem arribat al mateix nivell de producció econòmica. Hem triat un model de turisme que genera unes externalitats molt dolentes. Els països del sud d'Europa competim per oferir el mateix: sol, platja i menjar. L'economia no acaba d'arrencar i és més fàcil culpar la immigració.

Els acords de migració circular tampoc garantiran una vida digna.

És una porta oberta a tota mena d'abusos per com està plantejada la llei. És una relació de poder molt gran entre l'empresari i una persona que està aquí només perquè treballa, però que no té dret a res.

En l'òrbita política espanyola hi ha algú veritablement compromès a revertir aquesta situació?

La Irene Montero em posava molt nerviós als debats perquè deia que volien garantir mantes i menjar calent a tothom que travessés la frontera a Melilla. Ens hem de moure del paradigma humanitari. No podem robar tot el que tenen i després emportar-nos el protagonisme perquè oferim una ampolleta d'aigua. Ens agraden molt les històries de l'Òscar Camps [director de l'ONG Open Arms]. Convertim una història d'explotació econòmica en una història humanitària, on els botxins són els bons samaritans que salven els negres.

O hi ha un canvi estructural econòmic als països africans perquè tinguin més indústria i canvïin la dinàmica colonial o, si no, ens seguirem trobant el mateix.