Aquest llibre és com una guia d’acció pràctica per combatre el canvi climàtic, però normalment ens sembla que podem fer tan poc que tampoc servirà de res. És això una excusa per a no fer res?

Sí, és clar. I és totalment normal. Per fer el llibre m’he basat, primer, en la meua experiència i les excuses per a la inacció que detalle estan formulades en primera persona. Escriure’l ha estat també una espècie de teràpia. Però tornant a la pregunta, la primera resposta la dóna Sèneca, quan deia allò que qualsevol acció bona és intrínsecament bona més enllà de canvi que genera.

Amb tot, al llibre apostes per superar l’acció individual i demanes sobretot una acció col·lectiva.

És que només l’acció col·lectiva transforma, ja que per a canviar les coses cal una estructura que ho organitze. Governs i corporacions impulsen molt l’acció purament individual, allò del pequeño cambio verde, però donar temps a una associació és el que permet impulsar canvis estructurals. Actuar en bombolles suma, però no transforma.

Hi ha una frase molt coneguda de Voltaire que diu que "la perfecció és enemiga de la millora". És aplicable a les accions contra el canvi climàtic?

[Riu] Completament. I puc dir que ho he percebut de manera personal. Les actituds hiperperfeccionistes no inciten al canvi. Cal buscar la millora contínua, pas a pas. Donar informació sense caure en el sermó i no caure en la criminalització ni en la culpa.

Al llibre també parles de la ‘trampa de la compensació’

Sí, molt habitual açò de "jo viatge en avió però com sóc vegetarià..." Cal fer tot el que pugues, sense marejar-te però sense entrar en aquest joc i tenint en compte que no tothom pot fer el mateix esforç, que a voltes, hi ha accions que són un privilegi. Jo per això preferisc parlar de ‘condicions de vida’ més que ‘estils de vida’, perquè no és una acció comercialitzable.

La sensació que tinc sobre el tema és que, malgrat que tothom sembla compromès amb aturar el canvi climàtic –governs, empreses, etc.- les emissions no paren de créixer. Com s’explica?

És contradictori i molt frustrant. I ho exemplifica perfectament la Cimera de París: per una banda és un desastre si tenim en compte el que necessitem, però si ens fixem en on som, és un miracle. Però crec que la situació comença a canviar amb les mobilitzacions climàtiques del 2019. No són complaents, són conscients que el repte és descomunal i van a la base del problema, que és exigir canvis estructurals. No val que les empreses segueixen fent el que han fet sempre i li sumen un poquet de 'greenwashing'. Com no podem fer una dieta a força de menjar productes light, no podem aturar el canvi climàtic a base de productes eco. El problema és el producte, no l’etiqueta que porte.

Un altre debat recurrent és el de la conscienciació vs la imposició. N’hi ha prou amb educació ambiental pels canvis que es necessiten o calen polítiques més dràstiques?

Calen canvis estructurals. No es tracta ja de demanar que se separen els envasos sinó que es tracta de deixar de consumir tants envasos. Però sense informar dels motius dels canvis la gent mai els assumirà. Cal una inversió en educació ambiental enorme i també canvis amb tots els instruments a l’abast –jurídics, incentius, pressupostos...- perquè el problema és que tenim poc temps. L’objectiu és crear una massa crítica social que aconseguisca arrossegar la resta i per açò cal impulsar canvis que siguen multiplicadors. A mi m’agrada parlar de bucles de retroalimentació social que funcionen més ràpid que els bucles de retroalimentació de l’escalfament.

Cal més educació ambiental, però també diferent? S’està comunicant malament el problema?

Sí. S’ha fet molt malament des de l’inici. Primer es va dir que aquest era un tema dels ecologistes. Després que era un problema de l’ós polar. Més tard que això arribaria en un futur llunyà. I finalment que arriba una catàstrofe imminent, amb el que correm el perill de repetir la faula de Pere i el llop, perquè si no passa res de forma imminent doncs després molta gent no s’ho creurà.

Què estem fent malament des dels mitjans de comunicació? És cert que, en general, només tenim capacitat de posar el focus en un tema concret i potser això complica informar de processos complexos.

Els mitjans de comunicació només són el reflex de la capacitat d’atenció de la ciutadania, però potser el problema és que el canvi climàtic no és un tema. Fa temps debatíem si havia de ser una secció concreta o ser transversal arreu de tota la informació, i crec que la resposta és aquesta segona opció. El canvi climàtic ha de ser present en totes les notícies per tal que ningú puga saltar les pàgines de medi ambient.

Dit açò, pense que els mitjans han de fer un esforç en centrar-se en el canvi climàtic i no en la diplomàcia del canvi climàtic. Una recerca va mostrar com hi havia un pic d’informació durant la Cimera de París, el que indica que es cobreix quan parlem de canvi climàtic, però no de canvi climàtic en si. Finalment pense que ja és hora de donar veu als negacionistes. Podem debatre sobre quines són les millors solucions, però ja no podem quedar-nos estancats als 90 quan encara hi havia dubtes raonables sobre el fenomen.