"Espanya és un importador net de cereals, amb un dèficit estructural de la balança comercial" ja que "la producció nacional no arriba a cobrir les necessitats internes, en particular les de la indústria d'elaboració de pinsos per a consum animal", assenyala el Ministeri d'Agricultura a la seva web oficial, en què afegeix que "la necessitat d'abastir el mercat nacional obliga els operadors espanyols a acudir als mercats internacionals, principalment comunitaris, per suplir el dèficit de producció a través de les importacions".

Aquest quadre de dependència de l'exterior està provocant una creixent inquietud al cada vegada més industrialitzat sector agropecuari i al potent aparell comercial que s'ha anat desenvolupant al seu socaire fins a encaixar-lo de ple en els esquemes globalitzats de funcionament de l'agroindústria, que porten a què a Espanya es produeixi bona part de la carn de porc que importa la Xina amb cereal arribat de, per aquest ordre, França, Brasil i Ucraïna. D'aquest últim país surt entre la sisena i la setena part del gra amb què es fabrica el pinso que mengen els animals d'abastament a les macrogranges espanyoles.

Les magnituds que es mouen al sector ramader espanyol, que ja és el principal productor mundial de porcí amb 58,5 milions d'animals sacrificats, les canals de les quals van sumar 5,2 milions de tones l'any passat i es troba entre els capdavanters en aus (789 i 1,63) segons dades de l'Enquesta de Sacrifici de Bestiar del Ministeri d'Agricultura, inclouen, segons els registres de la Cambra de Comerç, l'exportació de més del 40% de la carn de porc (2,2 milions de tones), més de la cinquena part de la de porc (158.477) i una de cada set aus (242.118).

Aquest flux d'exportacions va generar el 2021 una facturació conjunta de 6.587 milions d'euros, més del 80% procedent del porcí, amb la Xina com a destinació principal (2.022 milions en carn de porc). A la cartera de clients predominen els països europeus, però també n'apareixen d'altres com el Japó i Corea del Sud, destinataris de 139.000 i 112.000 tones de carn de porcí; Grècia amb gairebé 18.000 de boví; i Sud-àfrica o Benín amb 36.800 i 13.200 de pollastre.

Calviño no veu "cap risc" on els grangers tremolen

El negoci, amb què Espanya s'ha acabat convertint en la principal granja d'Europa, anava funcionant amb sobresalts, com el desenganxament de la Xina de la carn estrangera, que va desplomar les vendes de l'any passat en 143.000 tones i més de 500 milions d'euros , fins que la invasió d'Ucraïna per Rússia va activar les alarmes del sector.

"Les fàbriques de pinso tenen estocs per a un mes, que és el marge amb què se subministrava el cereal des d'Ucraïna", explica Jaume Bernís, responsable del sector porcí de l'organització agrària COAG, que anota que els subministraments des d'aquell país van començar a quedar escanyats abans de la invasió, ja que les navilieres havien començat abans a restringir les seves rutes per evitar riscos amb els vaixells.

"Si aquesta situació es manté caldrà començar a buscar subministraments en altres països, però això no és una cosa que es faci d'un dia per l'altre perquè els que poden servir com a alternativa ja tenen els fluxos establerts", afegeix.

La ministra d'Economia, Nadia Calviño, ha insistit aquesta setmana que no hi ha "cap risc" de falta de subministrament de cereals o fertilitzants a Espanya pel conflicte a Ucraïna, encara que sí que hi ha una repercussió directa de la guerra en termes de preus, informa Europa Press.

No obstant això, i mentre Rússia centra una part de les seves operacions militars a aïllar Ucraïna del mar Negre, que és la sortida natural del seu graner, el nerviosisme és visible al sector, que veu com s'obturen les rutes comercials amb un país del que arriba a Espanya un volum de blat de moro equivalent a més de la meitat de la producció nacional i des del qual l'any passat van arribar 2,5 milions de tones de cereal, gairebé la cinquena part del total sense incloure la soja, que és una oleaginosa .

Així, la interprofessional del porcí, Interporc, ha reclamat al ministre d'Agricultura, Luis Planas, la "necessitat" que el Govern espanyol i la UE "adoptin iniciatives per garantir el normal abastament de matèries primeres" ja que "Ucraïna és un proveïdor important d'alguns cereals, especialment blat de moro, que es dediquen a la producció de pinso per a l'alimentació del bestiar".

"L'alternativa era ajustar a la baixa la cabanya"

Per la seva banda, Cesfac, la patronal dels fabricants de pinso, va mostrar la seva confiança que, encara que la UE ha decidit posposar qualsevol decisió al 21 de març, l'Executiu espanyol permetrà de manera extraordinària l'abastament de blat de moro procedent dels EUA, Argentina i Canadà i també el de gira-sol argentí.

"L'alternativa era ajustar a la baixa la cabanya ramadera a la capacitat real de producció d'aliments si no comptem amb aquests orígens alternatius a l'oferta ucraïnesa que, de totes maneres i per danys a la cadena de subministrament, no es pot restablir a mitjà termini", va admetre Cesfac en un comunicat.

Aquestes paraules suposen admetre la vulnerabilitat de l'industrialitzat sistema de producció ramadera espanyola, les costures del qual ja van començar a donar alguns símptomes de tensió amb la crisi dels subministrament i el tancament temporal del canal de Suez. Encara que, en realitat, aquesta debilitat sembla, més que merament conjuntural, emmarcada en els processos regionalització que des de fa uns anys despunten a l'economia de la globalització i que, com tants altres, semblen haver-se accelerat amb la pandèmia.

Comparar els volums locals de producció dels principals cereals i els que s'importen pot ajudar a comprendre la dimensió de la dependència exterior de la ramaderia industrial espanyola, i també la desmesura en relació amb el sistema agrícola nacional.

Espanya, o més concretament la seva indústria ramadera i de fabricació de pinsos, va importar l'any passat, segons les dades de les cambres de comerç i de Duanes, 8,37 milions de tones de blat de moro quan la seva producció local no arriba als quatre, segons els registres del Ministeri dAgricultura; és a dir, que importa el doble de blat de moro que es produeix al seu territori.

Les importacions de blat es van acostar als quatre milions de tones davant d'una collita local de catorze, fet que suposa més d'un 25% del consum, mentre que el flux exterior d'ordi va superar el mig milió per a una collita local de deu. Els dèficits, o les taxes de dependència, serien, respectivament, del 66%, del 22% i del 4,7%.

La soja, la principal font de proteïnes dels pinsos ramaders juntament amb els pèsols, és un cas a part: la producció local amb prou feines ha arribat a superar les 5.000 tones alguns anys quan les importacions superen els tres milions i mig, procedents principalment de les finques de transgènics de l'Amazonia brasilera i dels EUA

Aquestes 16,5 milions de tones de gra van assolir un valor de 4.710 milions d'euros, que deixa un marge de menys de 1.900 milions per a les exportacions de carn sense incloure el cost del transport als països de destinació ni, tampoc, el de la petjada ecològica que genera aquest desmesurat trasbals de mercaderies al llarg de rutes de milers de quilòmetres.

Les exportacions de cereal d'Espanya són escasses, sobretot en relació amb els volums d'importació, ja que l'any passat es van reduir a 130.000 de blat de moro, gairebé 300.000 de blat i 312.000 d'ordi que van sumar una facturació de gairebé 260 milions d'euros.

Hi ha una activitat més gran en alguns farratges com l'alfals, de la qual el 2021 van sortir a l'exterior 496.201 tones valorades en 94,7 milions d'euros en uns fluxos comercials que, amb la Xina (49.400 tones) com a excepció, té el seu principal focus de demanda a l'orient mitjà, amb remeses que van sumar 185,3 milions de quilos cap a l'Aràbia Saudita i 13,9 cap a Jordània, i al nord d'Àfrica, amb 13,7 per al Líban.

Els fluxos de vegetals vinculats a l'activitat de les macrogranges no són, però, els únics que criden l'atenció que es donen al sector primari espanyol, o, més concretament, als de la distribució alimentària, que l'any passat va arribar a importar gairebé 180.000 tones de taronges, la majoria de Sud-àfrica (38.632), Portugal (36.086) i Egipte (34.007), encara que també d'Holanda (23.992), cosa que, atesa la climatologia d'aquest país, apunta a negocis més d'intermediació que de producció.

L'arribada de més de 9.000 tones de tomàquet, amb més del 95% del volum facturat des de Portugal (7.339) i Holanda (1.558), ofereix un perfil similar.

"Europa ha de protegir els seus mercats interiors. L'augment dels costos de producció és cada cop més difícil d'aguantar, i algunes entrades massives de gènere abans que comencin les temporades de collita aquí enfonsen els preus de venda. Això posa en perill moltes explotacions", assenyala Andrés Góngora, responsable de Fruites i Hortalisses de la COAG.