Sense cap mena de dubte, el futbol és l'esport més global que existeix, alhora que és un fenomen social que reflecteix els canvis socials i polítics que es produeixen en una societat. Aquesta és la tesi que sura a Futbolítica. Una vuelta al mundo a través de clubes políticamente singulares (Altamarea), el llibre del lleidatà Ramon Usall (1977) que ha aparegut recentment i que, a grans trets, suposa una revisió i actualització de l'obra que havia publicat el 2017 en català a Ara Llibres. Llicenciat en Sociologia per la Universitat Autònoma i doctor en Història per la Universitat de Lleida, Usall és col·laborador de diversos mitjans, on fonamentalment escriu sobre la relació entre l'esport, la política i la història. L'entrevistem via telemàtica per parlar d'un volum que exposa la història de 47 clubs d'arreu del planeta, abordar l'evolució d'un esport convertit cada cop més en un negoci gegantí i del paper que juga a la geopolítica internacional. Tot plegat sense obviar algunes particularitats del Barça, el Reial Madrid o l'Atlètic de Madrid.

Quines novetats presenta l'edició en castellà del llibre?

Hi ha una actualització i replantejament del llibre, aquesta és una edició més madura. Les històries passen d'ordenar-se alfabèticament a fer-ho de manera geogràfica i ara hi ha una mena de viatge que comença a les Illes Britàniques i que acaba a Amèrica, passant per Europa, Àsia i Àfrica. També hi ha una selecció una mica diferent de les històries. El volum és una mica més reduït i vam optar per deixar fora algunes històries que potser són més conegudes, com els casos del Rayo Vallecano i el Sankt Pauli, i n'hi ha algunes de noves. Per exemple, es parla dels Falcons de Kabul, un dels equips creats amb la Premier League afganesa.

Quan presento el llibre m'agrada dir que més o menys tracta des de l'inici del futbol, que neix a l'Anglaterra industrial de mitjans del segle XIX i es parla de l'origen del [Manchester] City, fins a l'Afganistan dels talibans, que seria un dels fets rellevants de l'any passat des del punt de vista internacional. Narra la història d'un club i d'una competició que van ser creats en el marc del mandat internacional per reconstruir l'Afganistan post-taliban, que s'ha esfondrat com un castell de cartes davant de l'ofensiva dels talibans i també ho han fet les competicions que s'havien creat. Volia exemplificar com la història es pot explicar a través del futbol.

A través de gairebé d'una cinquantena d'històries, mostra que no hi ha episodis contemporanis significatius que no es vegin reflectits a través del futbol. A què ho atribueix?

L'esport ha tingut un component geopolític des del seu mateix origen, però el futbol té una sèrie de particularitats. El fet de ser un joc col·lectiu facilita la identificació d'una comunitat i la seva conversió en un esport global n'ha accentuat la força. El City neix com un club d'una parròquia anglicana que pretén allunyar els joves de la mala vida que hi ha a les bandes del Manchester industrial, que aboca bona part dels seus obrers a situacions de misèria,... Diria que, des de la seva gènesi, el futbol, i qualsevol club, és un fet de naturalesa política. Si entenem el sentit estricte de la paraula política, és a dir, els afers de la polis, de la societat, i crec que molts clubs assumeixen la representativitat de la comunitat.

Aquest element d'identificació comunitària el veiem reflectit sobretot a l'inici del segle XX, quan pràcticament a tota Europa les diferents famílies polítiques opten per la creació de clubs de futbol, en alguns casos directament vinculats a opcions polítiques partidistes, si bé és cert que aquests clubs perden terreny amb el pas dels anys. Jo soc de Lleida i el Camp d'Esports, avui l'estadi en funcionament més antic de Catalunya, el construeix Joventut Republicana de Lleida, un moviment polític republicà que acaba vinculant-se a l'ERC dels anys 30 i que havia impulsat el Joventut Futbol Club.

Per tant, entenc que no comparteix gens aquesta frase tan tronada que diu que no s'han de barrejar el futbol i la política.

Parteixo de la idea que pràcticament tot és política a la vida, des de consumir, mirar la televisió o molts actes que realitzem de manera mecànica quotidianament. Per principis, desconfio de qui diu que futbol i política no s'han de barrejar, perquè generalment és qui més ho acostuma a fer. Que el cap d'un estat rebi una selecció que representa internacionalment un país i li lliuri tots els honors i després digui que el futbol i la política no s'han de barrejar em sembla un exercici de cinisme. Com m'ho sembla quan ho diu algú amb la bandera o la bufanda d'un equip que porta la corona borbònica o la bandera del país que diu representar. I quan la UEFA fa una campanya dient que hem de combatre el racisme i després diu que futbol i política no s'han de barrejar em sembla una absoluta tonteria.

El que hem de fer és assumir amb naturalitat que el futbol és un fet social total i com a tal té implicacions de naturalesa política. Hem de descriure el futbol tenint en compte aquesta variable que, per a mi, és la que fa que sigui tot un sovint un mirall d'un temps determinat. I és aquesta mirada la que em porta a dir que no hi ha cap fet històric en aquest segle i mig que no s'hi vegi reflectit, especialment en aquells territoris en què el futbol s'ha implantat amb força. Un exemple també seria el Procés català.

També? Com?

Podem explicar el Procés a través d'alguns partits de futbol en concret, l'últim dels quals seria aquell famós clàssic Barça-Madrid que es va suspendre perquè les protestes per la sentència del Suprem en el judici de l'1 d'octubre estaven encenent els carrers i es va pensar que això podia tenir una certa traducció al Camp Nou. Quan finalment es va jugar, el Tsunami Democràtic va fer la seva última gran convocatòria, tot i que va veure frustrat el seu intent de visibilitzar la protesta, però, tot i així, hi va haver una nodrida representació de gent a dins l'estadi que va seguir alguna de les seves consignes. O el mateix partit de l'1 d'octubre [Barça – Las Palmas], que té tota una intrahistòria. Es passa d'aquest partit no el jugarem al jugarem a porta tancada [al Camp Nou, com va ser], salta algú al camp i hi ha un cert rebombori. O el Madrid – Espanyol que es juga el mateix dia, en què el Santiago Bernabéu viu una manifestació de nacionalisme espanyol que per a algú que es mirés el partit des de fora seria difícilment comprensible en un partit de la lliga estatal. O el Girona – Barça que s'havia jugat uns dies abans i havia estat precisament un clam per votar l'1-O.

Aquest reflex social també el podem veure avui. En un moment d'auge global del feminisme, es parla més que mai del futbol femení.

L'empoderament femení s'havia produït en d'altres àmbits de la societat i, si vols, al futbol ha arribat més tard, però no deixa de ser el reflex d'una reivindicació que avui les noies assumeixen amb tota naturalitat i és que poden fer qualsevol cosa. Cada cop hi ha més noies que volen jugar a futbol i entenc perfectament que una noia a qui li agradi el futbol a Catalunya pugui sentir un vincle més estret amb l'Alexia Putellas, perquè la veu com algú que en el seu moment havia sigut com ella, que no pas el que podia tenir amb Leo Messi. És cert que hi ha la visualització d'aquest empoderament femení i aquest feminisme de caràcter més transversal, però també ho és que el model de futbol que segueix el femení segueix molt el patró del masculí: grans clubs, grans competicions, mercantilització tot i que sigui a un altre nivell, ...

Alhora, en un moment de concentració accelerada de la riquesa, veiem com els clubs grans cada cop són més grans, i sovint tenen darrere estats -bàsicament dictatorials-, grans fons d'inversió, multimilionaris... El futbol s'ha convertit en un enorme negoci.

La conversió del futbol en un negoci és en si mateix un fet de naturalesa política. En origen, l'esport a Europa era una pràctica molt més associada als valors comunitaris, però ha passat a un model més semblant al nord-americà, on gairebé des de l'inici l'esport era una cosa lligada al show business. També és cert que hi ha una certa oposició, com va mostrar-se amb el projecte de la Súper Lliga europea, i encara hi preval la idea que el mèrit esportiu ha d'acabar determinant qui pot participar i qui no en una competició.

Lligat amb la idea de futbol-negoci, la conversió de l'esport en un element de caràcter geopolític l'hem vist de manera molt clara amb la Supercopa deslocalitzada a l'Aràbia Saudita a canvi de calés. Quin interès té l'Aràbia en pagar 40 o 45 milions anuals a la Federació Espanyola per acollir la competició? Senzillament una diplomàcia de l'esport que li permeti guanyar pes a nivell internacional. També té un fons d'inversió que acaba de comprar el Newcastle anglès i, a més a més, vol competir amb uns estats geogràficament propers i amb els quals es disputa una certa hegemonia, com són els Emirats Àrabs Units i Qatar.

Qatar és pioner en aquesta pràctica, en part perquè el 1991 amb la invasió de Kuwait per part de l'Iraq es veu amenaçat i tem que no li passi el mateix amb Aràbia. El pare de l'actual emir desenvolupa una sèrie de polítiques internacionals encaminades a reforçar la posició de Qatar i diversifica el negoci amb un seguit d'inversions que són rendibles. També, a través de Qatar Sports Investments, compra el PSG, mentre els Emirats Àrabs han comprat el City. Amb la conversió del futbol en un negoci que mou unes quantitats indecents de diners ens trobem que acaben sent aquests països els únics que poden afrontar les inversions i recentment els vells gegants del futbol europeu han perdut pes davant equips que tenen darrere pous sense fons de diners, com el PSG i el City. Són exemples de clubs-estats, que estan en un territori i són comprats amb diners d'un altre com a element de geopolítica internacional. Si això no és política...

Com a resistència al futbol negoci, els darrers anys han aparegut clubs d'accionariat popular. Li veu recorregut al moviment?

La idea és excel·lent, però és molt difícil competir amb aquestes condicions contra gegants d'inversió que volen ascendir de categoria ràpidament i portar els seus clubs al futbol professional. Aquest fenomen va començar a Manchester, amb la creació del Football Club United of Manchester, com a rebuig a la compra del United per part de la multimilionària família Glazer. Inicialment va tenir un cert èxit, però hi ha hagut un estancament i es fa difícil pensar que projectes així podran competir amb els gegants del futbol. Fins i tot clubs que són propietat dels seus socis, com el Barça, han de lidiar amb contradiccions. El Barça va aprovar estatutàriament declarar-se un club en defensa dels drets humans i contrari a les formes de discriminació racista, sexista o homòfoba, però és un gegant que competeix al primer nivell del futbol mundial i, poc després d'anunciar-ho. va anar a jugar la Maradona Cup a l'Aràbia Saudita. Avui es fa molt difícil competir al primer nivell del futbol mundial sense jugar, ni que sigui en part, al futbol negoci.

Defensa que no hi ha cap nació sense estat sense el seu equip. Per tocar el cas més proper, encara és vàlida la frase del Manuel Vázquez Montalbán que definia el Barça com "l'exèrcit sense armes de Catalunya"?

A mi em sembla que un dels valors que històricament han definit el Barça és la seva associació amb el país, és innegable que ha mantingut un inqüestionable compromís amb el moviment polític catalanista i que és un dels seus trets d'identitat. El gran valor del Barça és el que apuntava Vázquez Montalbán i el que s'havia dit de "més que un club", i ho era perquè representava un país, no perquè tingués uns valors de defensa de drets humans. Sí que crec que manté bona part d'aquesta essència que el defineix i la història el converteix en un club singular, que a vegades el fa tan estimat arreu del món, fins i tot en moments que no tenia un èxit excessiu. També és cert que el club ha sigut més tebi del que a molts ens hauria agradat durant aquests anys difícils, però la història no es pot esborrar i continua existint la singularitat del Barça com a club que representa una nació sense estat. Però qualsevol estat nació sense estat que mirem té el seu Barça, la diferència és la dimensió global.

En pot citar algun cas destacat?

L'Al-Wehdat, per exemple, que és un club creat en un camp de refugiats palestins a Jordània i que Yasser Arafat deia que "quan no teníem res, teníem l'Al-Wehdat". La diferència és que l'Al-Wehdat guanyava lligues jordanes i el Barça ha guanyat lligues de campions i mundials de clubs. Però l'Al-Wehdat té una força simbòlica brutal: porta el nom d'un camp de refugiats, al seu escut hi porta la mesquita d'Al-Aqsa dient que Jerusalem és la capital de Palestina, ... És cert que té un impacte relatiu més enllà del seu territori i potser sí que el Barça s'ha convertit en l'abanderat global dels clubs que representen nacions sense estat. Però el Celta té una dimensió política molt clara, vesteix amb el colors de la bandera gallega; evidentment dels clubs bascos en podríem parlar pràcticament de tots, Còrsega té el Bastia i també l'Ajaccio, hi ha clubs a la Bretanya, a Gal·les, a Irlanda, al Kurdistan, de la comunitat rifenya a Algèria i al Marroc... Tots tenen clubs de futbol que representen la seva col·lectivitat, que no pot ser representada per seleccions nacionals.

Pel que fa als grans equips de Madrid, defineix l'Atlètic com el club de les mil cares.

L'Atlètic de Madrid té una història molt curiosa, perquè neix com una sucursal de l'Athletic de Bilbao, fundada per uns estudiants biscaïns que s'han traslladat a Madrid i acaba sent el primer equip del règim, aquell Atlético Aviación. Però amb el temps acaba canviant una mica la seva història i a partir d'aquesta idea de Pupas que no guanya, construeix una idea d'equip del poble. No sé si des del punt de vista ideològic tindria una traducció política d'esquerres, però li dona una dimensió d'equip pobre davant d'un enemic totpoderós, que fa que susciti les simpaties d'un sector més humil. Per tant, és un club que ha mutat políticament al llarg de la història.

El Reial Madrid ha amagat part de la seva història i explica poc que els fundadors eren dos germans catalans i encara parla menys dels presidents republicans que va tenir. En certa manera ha reescrit la seva història?

L'aproximació que he triat és la més desconeguda i és parlar del període republicà del Madrid, sobretot de la figura del coronel Antonio Ortega. La memòria del Madrid, i es veu quan un visita el seu museu o la seva web, concedeix una importància històrica clau a la figura de Santiago Bernabéu, que és algú molt afí al règim i que amb una edat avançada va participar a les forces franquistes i a l'ocupació de Catalunya. La idea de presentar Bernabéu com el personatge clau de la seva història casa molt poc amb el període republicà, durant el qual precisament Bernabéu va perdre el poder d'influència que tenia a la junta directiva, que va estar molt més associada als valors republicans i va comportar que perdés el títol de reial que li havia concedit Alfons XIII.

En certa manera, el club en un període determinat tenia preses de posició ideològiques molt concretes: hi ha imatges de l'estadi de Chamartín d'actes polítics comunistes, amb demostracions de caràcter militar de l'exèrcit republicà... De fet, el Partit Comunista d'Espanya col·loca un coronel, Antonio Ortega -que és militant del partit-, al capdavant del Madrid. Aquesta és la raó per la qual la historiografia oficial del Madrid no reconeix la seva figura, perquè no va ser un president elegit pels socis. Ortega va acabar executat al castell alacantí de Santa Bàrbara i, curiosament, la memòria oficial del Madrid no fa ni una trista menció a aquesta circumstància.

Això contrasta i molt amb l'exercici que en un moment determinat va fer el Barça amb [Josep] Sunyol [diputat d'ERC al Congrés durant la II República i president del club, que va ser detingut i afusellat per tropes franquistes el 1936]. És un fet bastant recent, però, per exemple, avui la llotja presidencial porta el seu nom. És cert, però, que la seva recuperació casa molt millor amb la història del Barça, perquè la significació política del club sempre ha estat associada amb els valors que Sunyol defensava, mentre que el que coronel Ortega representa està als antípodes del que Madrid representa avui en dia i del gran Madrid que va construir Santiago Bernabéu. Per a la historiografia oficial del Madrid l'Antonio Ortega és un personatge que no existeix.

Si hagués de destacar dues de les històries que has triat, potser per desconegudes, quines triaries?

Mira, una és la del Club Deportivo Euzkadi, que juga la lliga mexicana i està fundat pels integrants de la selecció basca de futbol i impulsat pel nacionalisme basc, l'entorn del lehendakari [José Antonio] Aguirre i el PNB, però també Acció Nacionalista Basca. Va quedar subcampió de la lliga mexicana [el 1939] i dic que és la selecció que gairebé guanya una lliga. Molts d'aquests jugadors veient com evolucionava la Guerra Civil espanyol van decidir quedar-se a Mèxic i en comptes de fitxar pels equips d'allà, van participar a la lliga com a Club Deportivo Euzkadi. Era una selecció no reconeguda internacionalment i no deixa de ser curiós com el futbol podia servir a la causa republicana, perquè els partits que la selecció basca havia jugat inicialment arreu del món tenien la finalitat de buscar suports per a la causa republicana i per la nacionalista basca.

Una segona història seria la Joventut Esportiva d'Al-Massira, a Al-Aaiun, un club que per decret va ser traslladat al Sàhara Occidental perquè el Marroc tenia intenció que quan sortís la jornada de futbol de la lliga tothom tingués clar que Al-Aaiun era territori marroquí i que el Sàhara Occidental eren les províncies del sud del Marroc. De fet, va existir la llegenda que el club no podia baixar a segona divisió, era un afer d'estat. Finalment ho va fer, però durant els anys més complicats del conflicte no, perquè això deixava clar en l'imaginari col·lectiu que el Sàhara Occidental era marroquí. Poso aquests dos exemples, però pràcticament no hi ha història dels últims 150 anys que no es pugui explicar a través del futbol.