Des de la Caputxinada contra el franquista a les universitats, les lluites contra l’encariment de taxes del 5% dels 90 o els vincles amb els insubmisos a la mili. El moviment estudiantil té la peculiaritat de ser-hi sempre, d’una manera o d’altra, posant a disposició de la societat aquella massa de gent que, a priori, té més temps i més energia per a l’organització: els estudiants. O així era fins que la universitat ha viscut una de les majors transformacions de les darreres dècades, amb l’arribada del pla Bolonya i dues crisis econòmiques i socials.

Durant els anys 2007 i 2008 a Catalunya es va viure un cicle de fortes mobilitzacions contra el pla universitari europeu, assenyalat pels estudiants en considerar-lo un procés de mercantilització. Des de llavors, el moviment no ha parat de fer un pols per revertir aquelles reformes, a les quals s'hi van sumar les retallades del govern d’Artur Mas durant la febre per l’austeritat. Parlem amb alguns exestudiants i estudiants per entendre com ha evolucionat la protesta universitària.

Una lluita contra Brussel·les

"Bolonya era tota una agenda política en la qual l’educació superior era percebuda com una pota més del desenvolupament econòmic", explica David Carmona, qui l’any 2006 començava Ciències Polítiques. A priori, Bolonya naixia per generar un espai comunitari d’homologació de títols, però també instaurava un model universitari basat en l’ampliació de les hores lectives mitjançant el sistema de crèdits ECTS que apropava el dia a dia d’un estudiant a un horari laboral; la substitució de l’ensenyament de coneixement per una visió pràctica orientada a les necessitats empresarials; l’entrada de finançament privat i l’admissió d’entitats privades i bancs a òrgans del govern universitari. "Es penalitzava les persones que havien de treballar per pagar-se els estudis i no deixava temps per fer altres coses, com participació política", afegeix Carmona.

"Llavors, tot l’arc parlamentari català, des de Convergència fins al Tripartit, estaven d’acord amb Bolonya", recorda l’activista. Els estudiants van ser qui van liderar la rèplica a la reforma, amb accions multitudinàries com l’ocupació de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona durant més de 100 dies, que va acabar amb un polèmic desallotjament ordenat per Joan Saura com a conseller d’Interior. "Les ocupacions de rectorats i el referèndum contra el canvi de llicenciatures i diplomatures a graus i màsters ens va permetre ocupar les portades dels diaris".

Tres anys de grau i dos de màster

Tot i la força de les mobilitzacions, el pla Bolonya es va aplicar durant els anys següents. La seva implantació trobava un fil conductor ideològic amb la recepta contra la crisi econòmica, quan el 2012 es carregava sobre les espatlles de les famílies una pujada del 66% de les taxes universitàries per part del Govern de Mas. Aquest augment no va anar acompanyat d’un augment de les beques, i el 2013 un 46% dels sol·licitants es quedaven sense, segons dades de l’Agència de Gestió d'Ajuts Universitaris i Recerca (Agaur). "Conec gent que va poder estudiar un any i després va haver de deixar-ho perquè no s'ho podia pagar", exposa Òscar Blanco, qui el 2011 havia començat el Grau de Periodisme. "Es tractava d’un filtre de classe més per a un sistema educatiu que mai ha estat del tot inclusiu".

El context dels estudiants com Blanco va quedar marcat per la ressaca de Bolonya, però també per les vagues generals contra les retallades i el 15-M: "Vam construir fronts comuns amb els instituts, les escoles, la sanitat". El 2014 el model europeu ressonava amb l’aplicació del 3+2, que per als estudiants devaluava els graus universitaris traient-los anys i fomentava el mercat dels màsters, amb preus molt superiors: "Vam passar de les llicenciatures de cinc als graus de tres anys, equiparable a una diplomatura, per devaluar l’educació superior i obligar-te a fer un màster". També entrava amb força la formació pràctica: "Les pràctiques curriculars i extracurriculars van introduir mà d’obra gratis per a les empreses". Els estudiants van organitzar vagues, però sobretot van generar molt moviment local als centres amb campanyes per fons de beques propis o salaris mínims per a les pràctiques: "Vam provar de fer un sindicalisme estudiantil".

La rebaixa de les taxes al centre

A meitats de dècada el moviment estudiantil recuperava agenda pròpia amb l’objectiu de revertir la pujada de taxes i abaixar el preu dels màsters per combatre l’encariment del model 3+2. El 2016, els estudiants van començar a reclamar una rebaixa del 30% del preu dels graus, la meitat del que s’havia augmentat: "Crèiem que era estratègic posar una xifra intermitja davant les respostes del Govern", apunta Andrea Terron, exestudiant de Dret.

Amb aquesta demanda es van convocar mobilitzacions massives com la marxa de la UAB fins al Parlament a peu, l’ocupació de la Secretaria d’Universitats o la vaga del març de 2017. La pressió estudiantil, però, va portar els grups parlamentaris a fer dues declaracions per instar al Govern a abaixar les taxes, el 2017 i el 2019, una demanda que es va desoir fins que el moviment va optar per organitzar una Iniciativa Popular Legislativa, la ILP Universitats, per demanar que es fes efectiva la rebaixa. Va superar de llarg les 50.000 firmes necessàries: "S’hi van apropar a firmar molts estudiants que no estaven organitzats. La reivindicació de les taxes tenia un gran seguiment", diu Terron.

La ILP, que va ser admesa a la mesa del Parlament, està pendent de tramitació parlamentària, torpedinada per la convocatòria de les eleccions del 14 de febrer. De moment, però, el Govern ja va abaixar les taxes un 30% per al curs 2020-2021, però Anna Clua, estudiant d’Economia i actual portaveu del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), adverteix que encara no hi ha res blindat: "Encara no hi ha cap canvi a la llei d’Universitats. Podrien revertir la mesura en qualsevol moment". El mateix passa amb la rebaixa dels màsters del 40% anunciada la setmana passada: "És una victòria indiscutible del moviment estudiantil, però no s’aplica a tots els màsters. Només als d’investigació i els oficials".

Clua observa una dècada més tard la mercantilització de l’educació superior, amb la consolidació de bancs i empreses a dins dels centres. En són exemples el president del Consell Social de la UB, Joan Corominas, vinculat al Banc Sabadell, o el seu homòleg a la UAB, Gabriel Masfurroll, un dels grans empresaris de la sanitat privada: "Així és com s’aproven plans docents, graus i màsters plegats a les necessitats dels bancs. Les donacions privades no són gratuïtes. Els estudiants han de saber que trobar-se una caixa a dins del campus no surt gratis".