Doctor en Geografia, professor a la Universitat de Girona i director de l'Institut de Recerca en Turisme (INSETUR), José Antonio Donaire (Salamanca, 1968) és un dels grans experts acadèmics de casa nostra per parlar d'una activitat que aquest estiu ha tornat a marcar rècords de visitants i que provoca uns malestars veïnals que van a l'alça. També és editor del recent informe Un nou turisme per a un nou escenari, publicat per l'Institut d'Estudis d'Autogovern de la Generalitat.

L'entrevistem per videotrucada i durant la conversa defensa la necessitat d'aprovar una llei del turisme de Catalunya que, entre d'altres coses, fixi els límits d'acollida de visitants, un fet que hauria de comportar actuar tant en l'oferta d'allotjaments com en els accessos. Opositor a l'ampliació de l'aeroport del Prat, també planteja que caldria reconvertir una part de les segones residències en primeres, per contribuir a afrontar la situació d'emergència habitacional que vivim. Convençut que el turisme canviarà, per qüestions com l'increment del cost del transport, recalca que l'activitat mai és innòcua, sempre té un impacte.

Durant la pandèmia es va dir que l'aturada era una oportunitat per repensar activitats, com el turisme, segurament insostenibles a nivell global, però veiem com les xifres ja s'han recuperat i a casa nostra van camí de rècord. És una tendència que continuarà?

Crec que no continuarà. El turisme, sens dubte, continuarà creixent, però no en la forma i en la direcció que ho fa ara. La pandèmia va tenir un impacte sobre la percepció de la multitud i sobre els espais urbans i va deteriorar la imatge col·lectiva de determinades activitats. És veritat, però, que després hi ha hagut un efecte reflux, que més o menys tots esperàvem, en el sentit que després d'un període de contenció, sol haver-hi un període d'obertura. Però probablement aquest efecte anirà minvant i clarament s'està imposant la sensació que necessitem repensar el model turístic.

Què hauria d'implicar la gestió del turisme?

La gestió és la conciliació dels interessos de la destinació amb els interessos dels visitants, posant sempre per davant els primers. I és difícil perquè són interessos contraposats. El que ha de fer una gestió correcta és harmonitzar les necessitats i els interessos dels veïns, els agents econòmics i els límits ambientals d'un territori amb el que manifesta un turista que vol i necessita. Això vol dir moltíssimes coses, des de posar límits, redimensionar fluxos, marcar criteris, establir polítiques de contenció, distribuir temporalment i espacialment els visitants,... És un ampli espectre que porta més de 50 anys teoritzant-se, però certament en la pràctica no hi ha tants casos d'èxit.

En la predicció que l'actual tendència de creixement no continuarà un factor clau serà el previsible increment dels costos de transport lligat al declivi i encariment dels combustibles fòssils?

Aquesta és una de les dues claus, l'altra és la resistència de les destinacions. Hem de fer autocrítica perquè aquesta s'ha donat quan el turisme ha arribat a les ciutats, mentre que quan estava en espais perifèrics on també generava disfuncions no ens queixàvem. Aquest és un factor de tensió, però que es pot resoldre anant a altres llocs, perquè el turisme té molta capacitat de traslladar-se. Però el factor que comentes és clau.

El turisme sempre ha estat el resultat d'un mitjà de transport, va néixer amb el ferrocarril i als anys 50-60 [del segle XX] es va desenvolupar amb el [model] cotxe-avió, cotxe per mitjanes distàncies i avió per a llargues. El turisme és fruit d'aquest paradigma de mobilitat basat en energies fòssils. La humanitat, i més clarament Europa, ha fet una proposta de descarbonització i cada vegada que ha canviat el model de transport ha canviat el turisme.

Inevitablement la descarbonització implicarà un increment del cost de desplaçament, del transport, i això afecta el turisme de dues maneres. La primera és que disminueix la distància. Fins ara, la tendència era anar cada vegada més lluny i l'única frontera que ens quedaven eren els viatges espacials, però ara després d'aquest Big Bang ve un Big Crunch i haurem de viatjar més a prop, perquè no ens podrem permetre grans desplaçaments. Tindrem més turisme de proximitat, regional i això tensionarà llocs com Catalunya, perquè estem molt a prop dels mercats emissors. Si ara anaven a Vietnam o a Cuba, decidiran que l'exotisme és el Mediterrani.

El segon efecte que té, i aquest és molt positiu, és que s'incrementa el temps d'estada. Quan és molt barat podem fer la boutade d'anar a Lugano a prendre un cafè i passejar i tornar el mateix dia. Quan s'incrementa el cost, com que val molt anar a Mèxic no hi aniré cada any, sinó que em quedaré al Mediterrani i només hi aniré un cop cada 10 anys o un cop a la vida, però aquest serà un viatge memorable, hi estaré 30 o 40 dies i coneixeré el país. Com més temps s'està un turista a un territori més baixa la seva petjada de carboni.

Té la sensació que a casa nostra estem com en un moment de cruïlla, amb malestars que van a més i una major consciència ambiental, però alhora amb sectors que aposten per projectes com l'ampliació de l'aeroport o veient el creixement de creueristes a Barcelona?

Crec que necessitem fer com les Illes Balears, que és fixar un topall de país, és a dir, un nombre màxim de capacitat d'acollida en termes d'estada i dia. A Catalunya probablement o ja hem arribat o estem molt a prop d'aquest límit i s'ha de plantejar que en termes de capacitat d'acollida la ràtio entre població resident i oferta està en uns nivells que no pot créixer més i, segurament, a algunes zones els seria molt higiènic decréixer. Però, en tot cas, això no vol dir no créixer turísticament, es pot créixer descentralitzant i desestacionalitzant, és a dir, aconseguint que hi hagi més entrades en temporades mitjanes i baixes.

Créixer en oferta d'acollida crec que el país ja no ho pot fer i, per tant, totes aquelles estratègies basades en portar més gent probablement són equivocades. M'he manifestat en contra de l'ampliació de l'aeroport per aquest motiu, a part de per qüestions ambientals. I ho hem dit i escrit en el Compromís Nacional per un Turisme Responsable, on hi ha un punt que explicita que probablement hem arribat al límit o hi estem molt a prop; si diem que no n'hi caben més i el que hem de fer és gestionar bé la gent que ve, no té massa sentit que fem infraestructures que tenen com a objectiu incrementar de 50 a 70 milions les arribades de visitants.

El que necessitem no són estratègies locals, com ha fet Barcelona legítimament amb el Peuat, sinó estratègies nacionals, basades en posar límits al conjunt del territori i en fixar estratègies de redistribució, perquè tenim zones molt tensionades, com la Costa Brava, la Costa Daurada o Barcelona, i tenim zones que probablement podrien assumir noves formes de turisme d'una manera més racional. Podríem plantejar-nos com a país un cert moviment de fluxos i una certa assumpció que en determinades zones potser ens farien un favor si hi deixés d'existir una part de l'oferta d'allotjaments.

El decreixement, que determinats sectors criminalitzen, hauria de deixar de ser un tabú?

És una paraula que espanta molt i ho entenc, perquè si ens fixem en l'eficiència un diria que el que cal és produir com més millor i créixer sense fi, però això no és aplicable al turisme, que té lloc a un territori que té una capacitat física determinada. El que és més important, i el sector també ho sap, és que arriba un moment en què les disfuncions que genera la saturació afecten el propi turisme. Produir moltes pomes i distribuir-les arreu del món no fa que cada consumidor individual estigui perjudicat perquè cada vegada hi ha més pomes, no tenim contacte amb l'espai de producció; en canvi, amb el turisme sí, com més turistes hi ha un lloc, arriba un moment que això genera un perjudici per al col·lectiu i per a cadascun d'ells.

Sobre el tabú del decreixement, a la Costa Brava s'ha reduït el nombre d'establiments any rere any, tenim menys oferta que temps enrere, el propi sector s'està reconvertint i això vol dir que alguns establiments no poden competir en aquest nou mercat i desapareixen. Estem decreixent en oferta sense cap estratègia pública, sinó pel propi sector privat i no ens ha passat res. Determinades zones han decrescut i probablement això els permet una certa reconversió i una millora global del sistema.

Defensa la necessitat d'una nova llei catalana del turisme, que reguli l'activitat. Hauria de servir per definir una estratègia pública sobre el sector i fixar-ne els seus límits?

Sí, de fet el Compromís era el primer pas per fer una llei i un pla territorial, necessitem les dues coses. Necessitem una llei per marcar les regles del joc d'un nou escenari, en què cal una nova legislació que marqui límits i, per exemple, reguli cap a on s'ha de tendir en termes de consum energètic, hídric i de superfície dels establiments, que reguli i determini les condicions turístiques. Però també necessitem un pla territorial sectorial. Cal un acord de país que ens digui que a la Costa Brava, per les seves condicions i la seva història turística, pensem que l'ideal seria arribar fins aquest límit i, per tant, a mitjà termini hauria de desaparèixer aquest nombre de places.

Aquest excedent de places que probablement tenen la Costa Brava, la Costa Daurada i l'àrea metropolitana de Barcelona ens podríem plantejar desplaçar-lo en part cap a nous productes i nous territoris que necessiten fixar activitat econòmica per evitar el despoblament i per tenir un país una mica més equilibrat.

El Compromís es va fer no evitant els problemes, sinó encarant-los i la llei i el pla territorial haurien d'encarar problemes molt importants. Per a mi, els tres grans problemes que té el país [en aquest àmbit] són les segones residències, els habitatges d'ús turístic (HUT) i la necessitat de conciliar el Green Deal amb el turisme; el turisme hauria de ser part de la solució i deixar de ser part del problema, ser un sector alineat amb la descarbonització, la reducció del consum hídric i energètic, de les deixalles,...

És a dir, que un turista deixi de consumir més que un resident, no?

Sí, aquesta és l'única forma que el turisme sigui viable. Actualment un turista consumeix 2,5 vegades més aigua que un resident, bastanta més energia que un resident, genera molts més residus i té una petjada de carboni infinitament més gran. L'única manera viable d'alinear-nos amb l'estratègia de fer un país sostenible és que els turistes es comportin amb els nostres paràmetres locals i consumeixin la mateixa aigua energia i generin els mateixos residus que un local.

Caldria actuar sobre l'oferta de vols de l'aeroport?

Clar. Hi ha un cert consens que si no fem res la pressió turística no deixarà de créixer, perquè els fluxos llunyans es faran propers i Catalunya està molt ben situada i té una imatge molt poderosa. Per tant, si fixem un límit, que això és un gran debat, la segona qüestió serà aplicar-lo. I hi ha dues formes molt eficients de garantir aquest topall, una és actuar sobre l'oferta, és a dir, limitem el nombre de llicències d'hotels, càmpings i HUT que podem donar en un país i obrim el meló de les segones residències; i la segona, actuem sobre els accessos. No podem limitar els accessos per carretera, però òbviament podem limitar els slots d'avió i també les arribades pel Port. Si en comptes de limitar-ho, com fan grans aeroports com Schiphol o Heathrow, com és que nosaltres ens plantegem ampliar de 50 a 70 milions? No té massa sentit.

Parlava de les segones residències, que sobretot són un problema greu en determinades zones, com la Cerdanya, l'Alta Ribagorça o l'Aran al Pirineu, o municipis de la Costa Brava. Com s'hauria d'abordar?

En termes quantitatius és el gran problema del país, hi ha 100.000 HUT, però 1,5 milions de segones residències. En determinades zones, com les que has comentat, hi ha municipis amb més segones residències que primeres i no ens ho podem permetre com a país en una situació de crisi habitacional. Això respon a un determinat model de creixement i també a un determinat model de finançament municipal, que ara hem de reconduir. Entenc perfectament la legitimitat d'una persona que ha dedicat uns estalvis a tenir una segona residència, però d'altra banda aquestes persones han d'assumir que en el seu conjunt això com a país ens genera un problema que necessitem abordar.

Crec que l'estratègia seria que una part significativa d'aquestes segones residències viressin cap a primeres perquè, per exemple, necessitem repoblar el Pirineu. No es tracta d'expropiar res, sinó que hi ha fórmules per acompanyar aquest procés. D'una banda, amb desincentius perquè no continuï aquest model, amb el qual ens trobem amb segones residències que tot just tenen un ús de 25 o 30 dies l'any. I, de l'altra, amb incentius i determinades mesures fiscals perquè acabin sent primeres residències.

Fa anys que des de determinats sectors, sobretot empresarials, escoltem el mantra que cal apostar per un "turisme de qualitat". Què li suggereix?

El turisme de qualitat és injust perquè un dels grans èxits és que hem aconseguit democratitzar parcialment el turisme i l'oci, i dic parcialment perquè hi ha classes populars i desafavorides que no se'l poden permetre ni plantejar. Conceptualment el concepte em grinyola molt i també perquè va carregat d'una idea classista o elitista, segons la qual les persones amb més recursos són les que generen més benestar i més beneficis. És veritat que generen més beneficis econòmics, però diguem-ho tot, un hotel de cinc estrelles té un consum hídric quatre vegades superior al d'un hotel d'una estrella. Si apostem pel turisme de qualitat això suposarà increment de la petjada hídrica, increment de la petjada de carboni, del consum energètic,...

Per tant, no em sembla èticament correcte, però al marge em sembla una estratègia impossible. Hi ha algunes destinacions com Dubai o Singapur que s'han basat en la captació d'un segment de nivell molt alt, però en el context en què vivim, que és l'europeu, les escletxes que té el sistema per aconseguir captar classes mitjanes i populars són molt grans. En el fons, el sector turístic ho té molt fàcil per obrir un bed & breakfast, establiments i oferta de restauració i comercial adreçada a classes mitjanes i populars.

Encara que vulguis no passarà i en el context europeu tampoc hi ha tanta demanda d'un determinat nivell econòmic que vulgui venir a Barcelona. Una altra cosa és si ens ho plantegem a escala mundial, que sí que hi ha molts xinesos, japonesos o argentins que volen venir-hi, però això generaria una petjada de carboni molt elevada i anem cap a un context de descarbonització i crec que no ens en sortirem per aquesta via. Més val dir que volem un turisme interclassista, que tingui tots els espectres de renda, i el que volem és fixar unes regles del joc, unes normes de convivència i buscar mecanismes perquè es compleixin. I evitar els problemes que generen les tensions entre turistes i residents, que les generen classes altes, mitjanes i baixes.

Finalment, a títol individual hem d'assumir que qualsevol turisme genera un impacte i que això també ens afecta a nosaltres mateixos quan viatgem?

L'1% de la població genera el 50% de les emissions per avió. El meu sector, l'acadèmic i liberal, som els que més viatgem, els que més emetem i més petjada fem i els que més alliçonem els altres com han de fer turisme. Li diem a un senyor gal·lès que porta tot l'any en una mina que no pot venir a la Costa Brava, però nosaltres hem anat a cinc congressos en quatre continents. Però l'estratègia del turisme és camuflar l'activitat sota altres epítets, com el de viatger, per tal que el turista no tingui consciència de ser-ho. Però, com dius, tots som turistes, tots en fem.

Crec que el turisme té més beneficis que el no turisme, a escala planetària la humanitat és nòmada i l'intercanvi entre cultures ens afavoreix, genera diàleg i coneixement mutu malgrat tots els problemes d'imperialisme que porta implícita l'activitat, però hem d'assumir que no és innocu. Per definició, el turisme genera impacte, hem d'assumir-ho i a partir d'aquí intentar reduir-lo al màxim i ser més conscients. Això vol dir fixar-se en les condicions laborals dels establiments, en quina és la seva política ambiental, fixar-se en el mitjà de transport que utilitzes, consumir productes de quilòmetre zero, eludir el plàstic, i que la teva activitat sumi en favor d'unes determinades pràctiques turístiques. I també hem d'assumir que hem de limitar el nostre nomadisme, tot i que això no vol dir no moure's, però sí fer-ho d'una forma més conscient.