Cançons contra Franco

El 10 de maig del 1972, el capità general de la IV Regió Militar, Joaquín Nogueras, instava el governador civil de Barcelona, Tomás Pelayo Ros, que actués contra Raimon. L'eco mobilitzador de la Nova Cançó preocupava a les sales de banderes perquè, segons queda clar a la carta del militar, aglutinava els dos principals enemics derrotats a la guerra civil, el comunisme i el catalanisme, les espanyes roja y rota. No cal dir que a partir d'aquella veritable transmissió d'ordres, Raimon va ser prohibit. Diu el governador en resposta al capità general (25 de maig del 1972): "Por lo que se refiere al cantante Raimon, se le ha prohibido por ahora todo tipo de actuación, como ya ocurrió en tiempos anteriores".

Quan els nervis per la previsible mort del dictador eren a flor de pell, la Direcció General de la Seguretat de l'Estat prohibeix tota mena de recitals i concerts pop a través d'una circular (29/7/75), i distribueix a tots els governadors civils una insòlita lista negra, talment titulada així, on constaven els cantants desafectes que calia prohibir, censurar o vigilar.

Els arxius de la Brigada Social ja anaven plens de fitxes de cantants i d'atestats de recitals, però la Transició encara els va fer més gruixuts. Figuraven a la llista negra vint-i-un cantants, quinze dels quals eren catalans, i algun ja amb un ampli historial delictiu. Raimon estava fitxat com a catalano-separatista amb el nom Raimon Pelegero San­chis (alias) Raimon, al costat de Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra i Ramon Muntaner; com a catalanistes sense adjectius tenien fitxa Miquel Porter, Guillermina Motta i Enric Barbat.

A Maria del Mar Bonet la van entaforar amb el colofó comunista, arran de ser detinguda el 1972 per donar cobertura a la infraestructura a l'Agencia Popular Informativa (API), iniciativa per difondre a l'interior i a l'exterior allò que la premsa oficial silenciava, que tirava endavant un grup de periodistes demòcrates, però que tenien entre els seus líders Andreu Claret, Jordi Socías i Jorge González Aznar, d'amplíssims historials en les lleixes PCE-PSUC.

Rafael Subirachs, bon amic de Maria del Mar Bonet a través del grup pioner Els Setze Jutges, del qual ells ostentarien els números 14 i 15, seria detingut en una caiguda de l'Assemblea de Catalunya, el 8 de setembre del 1974. Lluís Llach, jutge número 16, s'havia exiliat el 1971 per la seva militància a la universitat, però va haver de tornar a marxar arran dels recitals que va fer al Palau de la Música, el març del 1975, que li van costar detenció i multa.

Serrat s'exiliarà l'octubre del mateix 1975 per haver fet unes declaracions a Mèxic contra les últimes execucions del franquisme; la nota de la lista negra no deixa marge a la interpretació: "A partir del 7-10-75 se prohibe su actuación en todo el territorio nacional". Llach s'estarà vuit mesos a París, i Serrat es quedarà a Mèxic fins a l'agost del 1976, perquè aquí el posen en ordre de cerca i captura.

L'aliança de Xavier Ribalta amb l'etern proscrit Paco Ibáñez també el té condemnat a un permanent ostracisme i s'ha de consultar a l'autoritat superior per cada permís que demana.

A banda de les actuacions personals contra cantants, quan els recitals són possibles la censura és implacable. Naturalment, no hi havia oficialment presos polítics i Raimon s'havia d'empassar l'"hem vist tancats a la presó homes plens de raó", a Pi de la Serra no li deixaven convocar una manifestació penjada en un ragtime de Big Bill Broonzy, i Llach havia de callar els preciosos versos en què incitava a lluitar sense tenir cap eina. Per exemple.

Lluitant, tanmateix, contra tots els elements, la Cançó esdevé un dels principals motors de la mobilització contra la dictadura i a favor de les llibertats democràtiques i nacionals. Vázquez Montalbán es va treure de la màniga que la Cançó era el moviment de masses més important de l'Estat espanyol des del Concili de Toledo a finals del segle IV i els recitals van esdevenir veritables succedanis de mítings polítics. Els concerts més significatius es prolongaven en manifestacions al carrer, dissoltes per la policia, que ni amb el gran Pete Seeger es va tallar, i li va impedir un recital a la Universitat de Barcelona l'any 1971, en un dia històric per la modernització de la repressió perquè estrenaven un camió mànega que llançava aigua a forta pressió, popularment conegut com el botijo.

La fal·lera de la intolerància va fins i tot més enllà dels continguts directament polítics, i la policia vigila locals nocturns com Bocaccio i Zeleste, i arriben a prohibir un Sisa que ni tan sols saben qui és, ja que en un document el qualifiquen com "la cantante Sisa".

La temàtica contra la repressió serà un leitmotiv d'aquella Cançó compromesa. Raimon narrarà la tensa espera d'una detenció a De nit a casa, junts i Quan creus que ja s'acaba, escrites durant l'estat d'excepció del 1969, tot i que el discurs de Raimon és més genèric, cantant, per exemple a Contra la por, aquella angoixa de caure en les llargues mans d'una policia que maltractava sense miraments.

Lluís Llach també donarà joc a aquella tensió que podia arribar a paralitzar, mentre que Pi de la Serra en fa una trilogia satírica posant literalment a parir la policia, amb tota mena de subterfugis retòrics. Maria del Mar Bonet canta Què volen aquesta gent?, un text de Lluís Serrahima que explica la detenció d'un estudiantal qual la policia suïcida.

Ovidi Montllor no s'està d'usar transsumptes del Manifest Comunista en diferents lletres. Marina Rossell evoca, amb lletra de Maria Aurèlia Capmany, l'afusellament de Txiki, que ha costat l'exili a Serrat. Ribalta s'esgargamella amb l'històric No passareu, amb text d'Apel·les Mestres. Joan Isaac canta l'executat Puig Antich. I, en fi, Raimon i Llach donen a l'antifranquismeels seus himnes de combat, Diguem no i L'estaca, i és un home de la Cançó, Rafael Subirachs, qui ressuscita la lletra històrica d'Els segadors, que cantarà amb un emotiu tornaveu de cent mil persones al festival de Canet del 1975.

Allò que va començar com una reunió d'amics de La Trinca, amb el nom de Sis Hores de Cançó a Canet, va acabar sent el Woodstock català, però els grans recitals mobilitzadors van ser els de Raimon, Llach i Pi de la Serra al Palau dels Esports, amb la mort de Franco i el primer gran trasbals de la Transició.

És especialment significatiu el de Raimon, del 30 d'octubre del 1975, dia en què Franco traspassava els poders al príncep Joan Carles. El governador civil, Rodolfo Martín Villa, se la juga autoritzant-lo, i Raimon se la juga fent-lo amb totes les pressions a sobre. Però el fa, i asseu a primera fila tota l'oposició democràtica no clandestina: Ardiaca, Armet, Benet, Carbonell, Cornudella, Frutos, Obiols, Pujol, Reventós, Ribó, Roca, Colominas, Solé Barberà, Solé Tura, Xirinacs... El públic militant crida l'eslògan de l'Assemblea de Catalunya, Llibertat, amnistia, Estatut d'autonomia!, la policia exigeix que el recital s'acabi a la mitja part però Raimon aguanta i estrena Jo vinc d'un silenci i la gent crida una nova consigna: "Qui perd els orígens, perd identitat".

La Nova Cançó sorgeix el 1959 amb el manifest Ens calen cançons d'ara, signat per Lluís Serrahima sota inspiració de Josep Benet. La idea era crear un nou mitjà de comunicació que atrapés els joves, amb el llenguatge pop amb què s'inauguraven els feliços seixanta del rock'n'roll i els Beatles, però en català. Es tractava de treure la maltractada llengua soterrada a les catacumbes pel franquisme i fer un salt generacional que la popularitzés i l'oxigenés d'una obligada militància resistencialista: "Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa", deia Espriu amb la veu de Raimon.

Però la timidesa inicial de seguida va trencar aigües, i el 1959 és també l'any de la irrupció de la primera cançó de Raimon Al vent, que representarà tot un altre plantejament curull de contingut d'esquerres. Les lletres de consum en català es van convertir en proclames polítiques que van mobilitzar fins a esdevenir un dels grans problemes del franquisme.

No hauria estat possible, però, celebrar-ne el cinquantenari si un exigent substrat estètic, en les lletres i en les músiques, no hagués donat cobertura a l'ètica. El Raimon símbol d'abans prepara ara un nou disc a punt de complir 70 anys de plenitud i maduresa creativa, mentre una nova generació, el grup VerdCel, versiona amb aires nous els seus temes de sempre.